Entradas

Mostrando entradas de diciembre, 2011

El espíritu de la Navidad (RR)

Imagen
Rosana Román
Harta de tragar por televisión todo tipo de anuncios consumistas que sugieren posibles regalos, decido que lo mejor será salir a la calle para impregnarme del auténtico espíritu navideño. A mí, personalmente, me repatean estas fiestas durante las que parece que por fuerza has de sentirte feliz y en armonía con todo el mundo, aunque te lleves fatal, aunque no te soportes. Días de gastos y de regalos obligados en los que sobre todo te agobia aquello de qué le compro yo a fulanito que no me repita. La calle me parece la de siempre, las mismas prisas, las mismas caras amargadas... Y digo yo que a lo mejor se llama espíritu porque no se ve. Oigo, eso sí, frases típicas a mi alrededor: “Bon Nadal” “Felices Fiestas”, pero todas me parecen  huecas. Pienso que ojalá pasen pronto estos días y podamos volver a la normalidad para  no tener que fingir. Cojo el coche para ir a la ciudad. Por la radio informan de otro atentado terrorista. Esta vez la víctima es un guardia urbano que, al ir a…

Canelons (MG)

Imagen
Maria Guilera La meva filla petita vindrà a dinar amb el seu nòvio. Ella no vol dir-li així, però és el que més s’hi assembla. Ahir vaig deixar feta la safata dels canelons i només he de preparar la beixamel. Que no hi posi gaire formatge, m’ha dit la nena. Que no és que a l’Alberto no li agradi, però es veu que a casa seva no en mengen gaire. No ho acabo d’entendre, si precisament és el toc de gràcia. Però potser mengen d’una altra manera, a casa d’aquest noi. De segon, un rostit amb albergínies. –On vas a parar –va rondinar  ella –Ara ja no es menja tant, mama. –Per si de cas. I si no en voleu, això no es fa malbé. O te l’emportes a casa teva i ja no hauràs de fer el dinar un parell de dies.
Remeno la farina poc a poc, ha de quedar una mica torrada, si té gust de crua no val res. I penso en el dia que va pujar l’Antonio a casa, que només feia un parell de mesos que sortíem, però els pares ja el volien conèixer; no se’n refiaven gaire perquè no era d’aquí. Pobres, mai no van dir-m’ho, p…

L'home que plora (NL)

Imagen
Natàlia Linares Castelló (Foto: Audah)
Szyja neteja les botes altes de color negre. Hanka planxa la camisa i l'uniforme, que du una insígnia de creu gammada. L'habitació, espaiosa, és moblada amb llit, armari i escriptori. Una tauleta auxiliar suporta un gramòfon que fa girar un disc.
La porta oberta del bany deixa veure la banyera plena d'aigua escumosa i un home  que plora desconsolat, embriagat per les ones sonores que omplen l'estança. Com més vibra l'aparell, més aflicció li provoca a l'home que jeu estirat dins la banyera. El mirall sua, com acompanyant el dolor sofert.
El so de Wagner segella un moment màgic, uns llargs minuts en què l'home es descobreix més viu que mai, perquè  percep les emocions que porta tancades, l'amor adormit en un nus ben a dins de les entranyes. Ningú li ha dit com mostrar-se. I s'ofega entre llàgrimes, com aquells centenars d'éssers humans, amuntegats dins un vagó de tren, patint asfíxia, aixafats amb dolor i tr…

Correspondència (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Kevin Arguzon)
Agafà  la clau i va obrir la porta d’entrada a l’escala. Hi havia foscor malgrat que era primera hora de la tarda. Els divendres podia sortir de la feina dues hores abans que la resta de tardes. Va aproximar-se a la bústia, va mirar per l’allargada escletxa de dalt i va veure que hi havia un sobre blanc. Hauria d’obrir la porta de la bústia, va pensar. Malgrat la incomoditat de dur penjat el pesant ordinador a l’espatlla i a la mà, la bossa amb el contingut de la compra al súper, va provar d’obrir la bústia sense deixar la bossa al terra. Va fer entrar la mà al nínxol de les cartes i en va sortir el sobre blanc que ja havia vist i una altra cosa. Va anar cap a l’ascensor i va prémer el botó. Sempre està a l’àtic quan arribo, va pensar, i quan vull baixar sempre és a la planta baixa, va continuar pensant. Mentre esperava, va veure que al sobre blanc estava escrit el logotip de l’Hospital. Va trencar el sobre. Feia unes setmanes que havia participat …

La mano que te acompaña (VA)

Imagen
Vicente Aparicio
Huele a madrugada, las últimas luces de un pueblo, dos figuras que se adentran en una carretera estrecha y recta, huele a manos entrelazadas, un silencio poblado de sonidos pequeños, grillos, ramas, hojas, búhos, la cadencia sosegada de los propios pasos, andándose, ladridos que ladran a lo lejos, huele a agosto, a espliego, a sed, recuerdos, huele a asfalto, a cuneta, el brillo majestuoso de un cielo estrellado, cenital, dos cabezas que miran en una misma dirección, huele a verde, a tierra, a negro, huele a beso, a la distancia que separa a ambas cabezas de todo lo demás, huele a reloj de pared dormido en su cama, a paz, a siempre, el dulce hormigueo del amor sin palabras, huele al polvo del camino, el resplandor lejano de un motor que se aproxima, huele a unas décimas de frío, a chaqueta tejana, la felicidad del próximo amanecer, su tristeza, huele a hoy, a manzanilla, trigo, amapola, huele a pino, huele a qué, a máquina, velocidad, risas, vendaval, estrépito, gritos…