jueves, 29 de diciembre de 2011

El espíritu de la Navidad (RR)

Rosana Román
Harta de tragar por televisión todo tipo de anuncios consumistas que sugieren posibles regalos, decido que lo mejor será salir a la calle para impregnarme del auténtico espíritu navideño.
A mí, personalmente, me repatean estas fiestas durante las que parece que por fuerza has de sentirte feliz y en armonía con todo el mundo, aunque te lleves fatal, aunque no te soportes. Días de gastos y de regalos obligados en los que sobre todo te agobia aquello de qué le compro yo a fulanito que no me repita.
La calle me parece la de siempre, las mismas prisas, las mismas caras amargadas... Y digo yo que a lo mejor se llama espíritu porque no se ve.
Oigo, eso sí, frases típicas a mi alrededor: “Bon Nadal” “Felices Fiestas”, pero todas me parecen  huecas. Pienso que ojalá pasen pronto estos días y podamos volver a la normalidad para  no tener que fingir.
Cojo el coche para ir a la ciudad. Por la radio informan de otro atentado terrorista. Esta vez la víctima es un guardia urbano que, al ir a socorrer a unos conductores que tenían el coche averiado, ha recibido dos tiros y ha caído fulminado en el asfalto.
En mi infancia, cuando los guardias eran respetados, y dirigían el tráfico en medio de la calle con su guante blanco, durante estas fiestas trabajaban rodeados de presentes navideños que los conductores agradecidos ponían a sus pies. Inevitablemente me pregunto: ¿qué ha pasado para este cambio?, y en este abismo, por un momento, me da la sensación de haber despertado tras 40 años en coma y no entender nada de lo que ocurre a mi alrededor.
Y un recuerdo me lleva a otro y evoco al cartero, al basurero, al vigilante, al farolero que pasaban por las casas cuando todavía se abría la puerta con tranquilidad y venían a por su aguinaldo, trayendo unas felicitaciones cuyos dibujos de principios de siglo siempre me fascinaron.
Recuerdo también las navidades de mi infancia en las que, nerviosos, recitábamos a toda la familia nuestras poesías y villancicos aprendidos en la escuela para la ocasión.
Y sobre todo, la de la gran nevada del 62 en la que nos dirigíamos a casa de mis tíos para comer y todo se colapsó. Mi tío vino a buscarnos hasta la Gran Vía, pero caminando, porque también a él se le había quedado el coche atrapado a causa de la nieve. Así que tuvimos que ir a pie más de una hora, mi padre y mi tío llevando en brazos a cada una de mis hermanas pequeñas y yo, de la mano de mi madre. Fue una aventura que culminó satisfactoriamente, ya que tuvimos que quedarnos en casa de mis tíos durante unos días que fueron una gran fiesta para mis primos y para mí. Por las mañanas, equipados para la ocasión con botas, guantes y bufanda, bajábamos a la calle para hacer muñecos de nieve y  tirarnos bolas bien prietas.
Como la ciudad vuelve a estar colapsada, esta vez por el atentado, opto por coger el tren. En un adhesivo pegado junto a los asientos se puede leer: “Hoy sé amable, hoy serás más feliz”. Y pienso que si a una sociedad hay que recordarle que sea amable es porque ya ha dejado de serlo, y que la pegatina quizás no pueda conseguir su objetivo porque la amabilidad no es un estado de ánimo, sino un valor que seguramente no hemos sabido legar a nuestros sucesores.
Y siento ganas de llorar porque en realidad sí que me gusta la Navidad, lo que no me gusta es lo que hemos hecho de ella.
Y vuelvo a casa y monto el belén que había arrinconado y llamo a mis hijos para invitarles a cenar en Nochebuena porque me apetece cocinar para ellos y contarles lo que me ha pasado hoy.
También me prometo ser más amable con la gente aunque me miren raro, a ver si por casualidad consigo, por un mágico momento, cruzarme con el Espíritu de la Navidad.

jueves, 22 de diciembre de 2011

Canelons (MG)

Maria Guilera 
La meva filla petita vindrà a dinar amb el seu nòvio. Ella no vol dir-li així, però és el que més s’hi assembla.
Ahir vaig deixar feta la safata dels canelons i només he de preparar la beixamel. Que no hi posi gaire formatge, m’ha dit la nena. Que no és que a l’Alberto no li agradi, però es veu que a casa seva no en mengen gaire. No ho acabo d’entendre, si precisament és el toc de gràcia. Però potser mengen d’una altra manera, a casa d’aquest noi.
De segon, un rostit amb albergínies.
–On vas a parar –va rondinar  ella –Ara ja no es menja tant, mama.
–Per si de cas. I si no en voleu, això no es fa malbé. O te l’emportes a casa teva i ja no hauràs de fer el dinar un parell de dies.

Remeno la farina poc a poc, ha de quedar una mica torrada, si té gust de crua no val res. I penso en el dia que va pujar l’Antonio a casa, que només feia un parell de mesos que sortíem, però els pares ja el volien conèixer; no se’n refiaven gaire perquè no era d’aquí. Pobres, mai no van dir-m’ho, però era natural. I penso en ell, que no parlava ni un borrall de català ni mai no va fer-ho, tossut com va ser tota la vida, quina vergonya que devia passar a taula.
M’agrada afegir la llet calenta poc a poc i després un polsim de pebre blanc, perquè hi poso poca sal; trobo que la beixamel ha de ser suau, com el seu nom. I sense ceba, perquè de vegades pot fer la llet agre.

L’Antonio no tenia cap vestit de mudar, ni tan sols una corbata. Que no me la voy a poner, va dir-me. Que me ahogo con ella.
N’hi vaig comprar una i es va posar com un gall de panses. Que qué me había creído, que si me daba de menos, que tus padres no se van a engañar conmigo, soy un obrero de la Pirelli y si les gusto bien y si no qué se le va a hacer.
Vaig plorar com una magdalena. Sí que comencem bé, pensava. L’Antonio era del morro fort i em va quedar ben clar que no el faria baixar del burro. Jo el trobava decidit, noble, valent. I alhora simpàtic, sense necessitar cap acudit per fer gràcia. Ja m’ho pensava que era orgullós i aquella tarda de la corbata ho vaig saber del cert. Jo li parlava amb la veu dolça i amb una mica de por perquè no volia que ens enfadéssim. Ell em responia sense alçar la veu, em mirava als ulls i feia un gest com de somriure amb pena. No pasará nada por un cacho de tela, mujer. Ya lo verás.

L’olor de la nou moscada és olor de festa. Potser hi ha qui la posa a d’altres plats, però jo no. Els canelons, tot i que hi ha qui diu que aprofiten la carn sobrera, per a mi sempre han estat un plat de diumenge, de dia de sant Esteve o de festa major. Compro la botifarra de Vic, el pollastre de pagès i el llomillo de dos colors. La mateixa recepta que feia la meva mare, sempre igual, i això que ella mai no l’havia escrit en cap paper.

Quan aquell dia la meva germana petita ens va obrir la porta, la vaig sentir de seguida, l’olor de nou moscada. Era una flaire que s’escampava fins i tot pel replà i anunciava als veïns tafaners que a casa nostra hi havia festa, encara que fos fora del calendari. L’Antonio li va donar a la Rita un copet a la galta i ella va dir-li hola, tu eres el Antonio, verdad. Ell li va somriure i li va picar l’ullet. Després vam anar cap al menjador, jo darrera seu, veient-lo  caminar decidit i sense vergonya.
Abans de pujar a casa jo havia advertit l’Antonio que el meu pare era un home de poques paraules. Quan ens va veure entrar se’l va mirar i li va allargar la mà.
–Déu vos guard –li va dir. I ell li va contestar, el gusto es mío.
Es van quedar mirant una estona, a cap dels dos els feien falta paraules. Jo era la que hauria volgut dir-les, però no se m’acudia res. Ens vam asseure de seguida. No en fèiem nosaltres, de vermut.
–Aquestes coses treuen la gana, i després malaguanyat el menjar de debò –ens deia de petites el meu pare. I no li discutíem res, és clar, però ens delíem per les bosses de patates de xurreria i l’oloreta de tonyina en escabetx que sortia del bar. Ara ho penso i em sembla que era trist, no fer el vermut.
            La meva mare va sortir de la cuina fent el gest de deslligar-se el davantal. Se’l va treure d’una revolada i vaig pensar que no sabria què fer-ne. El va deixar damunt la cadira del costat de la porta. Just era la que tenia el seient de plàstic una mica trencat.
            –Mama, l’Antonio –vaig dir molt de pressa.
Ella se li va apropar molt carinyosa. –Ya teníamos ganas de conoserle, va dir. I es va posar una mica vermella.
Al matí jo l’havia ajudat a parar taula amb les estovalles brodades. No teníem prou coberts iguals i estava amoïnada.
–No et capfiquis, mama –li vaig dir mentre posàvem els tovallons, tan ben planxats en forma de triangle, damunt els plats–, l’Antonio és com nosaltres.

Ja està, ja la tinc ben lligada. Suau, sense cap grumoll i no massa espessa. L’enretiro del foc i li dono encara un parell de voltes amb la cullera de fusta. Poc a poc l’aboco damunt els canelons fins que queden ben tapats, però vigilo que s’hi endevini la direcció. Els he de servir sense que es facin malbé, agafar-los per sota amb l’espàtula, de tres en tres, i advertir la família que els deixin refredar una mica, que estan molt calents.

–Nenes, vigileu –ens deien–, que qui s’escaldi la llengua ja no trobarà el gust de res.
Ens ensenyaven a tallar aquells cilindres perfectes només amb el canto de la forquilla, en trossets petits, que cabessin a la boca.
Aquell primer diumenge l’Antonio s’hi fixava, en com ho fèiem. Jo me’l mirava de reüll, hagués volgut ajudar-lo i estalviar-li la mala estona.
–¿Que le gustan? -li va dir la meva mare.
–Están muy finos, señora Fe.
–Nada de señora –li va contestar ella–. Con Fe ja n’hi ha prou.
Tota l’estona em mirava la camisa blanca del meu nòvio, amb el primer botó descordat, i patia una mica perquè sabia que el pare en diria alguna.
–Jo em poso el tovalló per no tacar-me la corbata, noi. Potser fóra millor treure-me-la, oi, Fe? Aquest xicot és de confiança, que caram.
Mentre el pare s’anava afluixant el nus jo me’l mirava amb sorpresa. No hi havia ironia al seu to. Li notava la bondat que de tant en tant se li escapava per sota les parpelles caigudes, com un ocell que trobés separats els barrots de la gàbia. Quan es va haver tret del tot la corbata li va fer un senyal a la meva germana.
–Apa, té. Deixa-la damunt del llit.
Després, amb la mà esquerra va agafar el bocí de pa que tenia al costat i amb la dreta la forquilla que havia repenjat al plat perquè la beixamel no taqués les estovalles.
–Sí, noi, ara sí que s’està a gust–. Va mirar l’Antonio i li va dir:
–I què, ja ets del Barça,tu?

Truquen. És la meva filla amb el seu nòvio. Abans d’anar a obrir poso la safata dels canelons al forn i encenc el gratinador. No hi he posat gaire formatge, a casa de l’Albert es veu que no tenen costum de menjar-ne.

miércoles, 14 de diciembre de 2011

L'home que plora (NL)

Natàlia Linares Castelló (Foto: Audah)
Szyja neteja les botes altes de color negre. Hanka planxa la camisa i l'uniforme, que du una insígnia de creu gammada.
L'habitació, espaiosa, és moblada amb llit, armari i escriptori. Una tauleta auxiliar suporta un gramòfon que fa girar un disc.
La porta oberta del bany deixa veure la banyera plena d'aigua escumosa i un home  que plora desconsolat, embriagat per les ones sonores que omplen l'estança. Com més vibra l'aparell, més aflicció li provoca a l'home que jeu estirat dins la banyera. El mirall sua, com acompanyant el dolor sofert.
El so de Wagner segella un moment màgic, uns llargs minuts en què l'home es descobreix més viu que mai, perquè  percep les emocions que porta tancades, l'amor adormit en un nus ben a dins de les entranyes. Ningú li ha dit com mostrar-se. I s'ofega entre llàgrimes, com aquells centenars d'éssers humans, amuntegats dins un vagó de tren, patint asfíxia, aixafats amb dolor i tragèdia, per acabar en unes càmeres de gas mortal.
L'home de la banyera es commou vençut per la música:  primer un sol de tuba que narra una dolça melodia; acompanyada, ara, per violins que empenyen suau, com el vent  bufa  una  fulla obligant-la a fer dibuixos en l'aire. I s’imposen cada cop  més forts i es repeteixen amb un ritme marcat, que creix cada cop més. Ara, les trompes amb els violins i les violes persisteixen, fent camí en la melodia, però les trompetes volen imposar-se i es fan notar i marquen el ritme i sostenen la narració que culmina sobre un llit de violins tronats per l'arc.
Poc a poc s'arriba a un pianissimo, que els calma, i deixen que parli, un altre cop, el bell so de la tuba, que torna a expressar-se, dolça, suau, mantinguda, en un to constant.
L'home es descobreix insignificant davant la força que experimenta i que omple l'aire que ara respira, entre sanglots.
La roba ja la té a punt, als penjadors.
La música ha acabat. Quan en Szyja entra a l’habitació, l'home surt de la banyera. Amb la mirada fitxa, es deixa ajudar per vestir-se,  i amb veu de comandament, diu:
"Szyja, retira el gramòfon, no el vull més a l'habitació. Em fa mal de cap."

domingo, 11 de diciembre de 2011

Correspondència (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Kevin Arguzon)
Agafà  la clau i va obrir la porta d’entrada a l’escala. Hi havia foscor malgrat que era primera hora de la tarda. Els divendres podia sortir de la feina dues hores abans que la resta de tardes. Va aproximar-se a la bústia, va mirar per l’allargada escletxa de dalt i va veure que hi havia un sobre blanc. Hauria d’obrir la porta de la bústia, va pensar. Malgrat la incomoditat de dur penjat el pesant ordinador a l’espatlla i a la mà, la bossa amb el contingut de la compra al súper, va provar d’obrir la bústia sense deixar la bossa al terra. Va fer entrar la mà al nínxol de les cartes i en va sortir el sobre blanc que ja havia vist i una altra cosa. Va anar cap a l’ascensor i va prémer el botó. Sempre està a l’àtic quan arribo, va pensar, i quan vull baixar sempre és a la planta baixa, va continuar pensant. Mentre esperava, va veure que al sobre blanc estava escrit el logotip de l’Hospital. Va trencar el sobre. Feia unes setmanes que havia participat en una campanya institucional de prevenció del càncer de recte i de còlon. Havia de triar una de les moltes farmàcies que tenia a la vora i portar una mostra. Als de la seva edat els era molt recomanable fer-ho. Sovint havia recordat la prova realitzada, tanmateix no hi havia dedicat gaire estona a pensar-hi. L’ascensor va arribar parsimoniós. Va obrir la porta i va entrar. Va prémer el botó amb el número set. Va desdoblegar la carta i no va tenir paciència de llegir-la tota. Els ulls, inevitablement, van anar al final, buscava llegir el comiat. «És urgent que es posi en contacte amb els serveis hospitalaris per repetir les proves.» Va tornar a llegir el comiat final. No va voler llegir tota la introducció. Va doblegar la carta, i va ser aleshores quan es va adonar que duia també una postal a les mans. Es veia un riu ample d’aigües tranquil·les i un pont de fusta, de troncs. Semblava un paisatge d’una altra època. La va girar. Era d’en Pasqual, un company de feina que feia un mes que s’havia jubilat. Sabia que volia fer un viatge a l’Àfrica. Era un compte pendent, li hi havia dit moltes vegades. «Passejant pel costat salvatge.» Això era tot el que havia escrit. Per un moment va sentir la punxada del desig d’estar molt lluny de casa. L’ascensor es va aturar. Va sortir i amb la clau va donar les dues voltes al pany per obrir la porta. Desprès la va tancar.

viernes, 2 de diciembre de 2011

La mano que te acompaña (VA)

Vicente Aparicio
Huele a madrugada, las últimas luces de un pueblo, dos figuras que se adentran en una carretera estrecha y recta, huele a manos entrelazadas, un silencio poblado de sonidos pequeños, grillos, ramas, hojas, búhos, la cadencia sosegada de los propios pasos, andándose, ladridos que ladran a lo lejos, huele a agosto, a espliego, a sed, recuerdos, huele a asfalto, a cuneta, el brillo majestuoso de un cielo estrellado, cenital, dos cabezas que miran en una misma dirección, huele a verde, a tierra, a negro, huele a beso, a la distancia que separa a ambas cabezas de todo lo demás, huele a reloj de pared dormido en su cama, a paz, a siempre, el dulce hormigueo del amor sin palabras, huele al polvo del camino, el resplandor lejano de un motor que se aproxima, huele a unas décimas de frío, a chaqueta tejana, la felicidad del próximo amanecer, su tristeza, huele a hoy, a manzanilla, trigo, amapola, huele a pino, huele a qué, a máquina, velocidad, risas, vendaval, estrépito, gritos, luz cegadora, mole, huele a miedo, huele a frenos, a rueda que rechina, caucho desollado, el látigo que se dibujará en el asfalto, cuando amanezca, huele a tres segundos más y luego huele a nada, a pasmo, paréntesis, ruidoso silencio, dos corazones que bombean su sangre violentada, huele a flor de piel, huesos, músculos, nervios, dos espaldas reafirmadas en el suelo, el aire que se respira, el infatigable tránsito de las estrellas, su inmovilidad de años luz, su fulgor, una mano tibia que te acompaña, el largo camino de vuelta a casa.