jueves, 20 de octubre de 2011

Un tall de pastís (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: V. Pardo)
Quan vaig arribar, el dilluns al vespre, a casa, em va costar reconèixer l’edifici. Un parell d’ambulàncies amb les sirenes silencioses però amb els llums oscil·lants il·luminaven totes les façanes. Hi havia tres cotxes de policia aturats, tots ells de mida diferent. Les seves llums blaves es barrejaven amb les taronges. Donaven un aspecte teatral a les façanes.
―Em deixa passar? Visc al 5è ―vaig preguntar a un parell d’homes uniformats.
―Haurà de pujar a peu. L’ascensor és ocupat ―em van respondre.
Quan vaig entrar a la porteria em sentia com qui entra al teatre. A la majoria de les finestres dels edificis veïns hi havia espectadors desocupats que vigilaven l’espectacle. Hi havia grups de persones s’anaven acumulant, no només a les voreres, sinó també al carrer, ja que havia estat tallat. Parlaven entre ells, alçaven el cap per mirar cap a algun lloc indeterminat de l’edifici.
A l’interior, no es veia ningú. Em va sorprendre que hi hagués tanta expectació a fora i un silenci abandonat a l’interior.
Vaig començar a pujar les escales. Tan aviat com vaig posar el peu en el primer esgraó vaig sentir una olor especial. Era una olor que no encaixava. No era una de les habituals olors de menjar que podia flairar quan cada dia prenia l’ascensor a aquelles hores. No era la fortor de les sardines, ni la perfumada olor de la truita de patates, tampoc era l’olor especiat d’un estofat. Si a alguna s’assemblava era a l’olor vegetal d’un caldo. Sí, feia olor a camp, a prada, a herba tallada. No sentia l’olor que desprèn la terra, dels atapeïts terrossos del camp, però sí a herba tallada i assecada. Mai havia sentit un perfum així al meu edifici.
Quan vaig passar pel tercer pis, vaig topar-me amb un policia. Estava al costat de la porta del 3r 2a. Era tancada i estava estenent un precint que enganxava a la paret. Allà l’olor era particularment intensa. La porta del costat, la del 3r 3a era oberta i vaig sentir algú que plorava. Emetia uns gemecs sords. Eren d’una dona. Vaig continuar ascendint. Al passar pel quart em vaig trobar la veïna de sota casa. Cada cop que duia alguna dona a casa meva, al matí següent es feia la trobadissa i somrient em preguntava com m’anava la vida, però amb un to i unes mirades tan eloqüents que, a vegades, sospitava que tenia un auricular dins del meu pis.
―Has vist què els han fet a les germanes Sagarol? ―em va preguntar retòricament.
―No, he vist que tenien la porta oberta. Però no sé què ha passat ―vaig respondre.
―Els estudiants del 3r 2a les han emmetzinat ―va sentenciar.
―I, per què? Com?
―Sembla ser que aquests nois tenien droga plantada a casa. Havien fet un pastís. No sé com, la germana en va menjar un bon tros i, ara, ha entrat en coma ―em va explicar.
―És greu?
―Diuen que se’n sortirà. Però a ells se’ls han endut emmanillats ―va explicar.
Estava mort de cansament. Vaig decidir continuar pujant escales. Vaig acomiadar-me i en aquell precís moment vaig decidir que no menjaria les postres.

4 comentarios:

  1. Me parece un relato ingenioso y bien resuelto, peeeeero...
    Hace tiempo que les sigo y, concretamente, a Vicenç del Hoyo. Así que sé que le puedo pedir que ahonde en las historias como sabe hacerlo, abriendo un túnel a través de sus personajes que nos lleve directamente (o por vericuetos difíciles, dándonos caña)hasta el punto en el que nacen los pensamientos y el sentir.
    Les seguiré la pista, gracias por su empeño.

    ResponderEliminar
  2. Hay que ser cautos... los "puntos rojos" pueden camuflarse en cualquier sitio, incluso en un postre.

    ¿Verdad?

    Y luego, pasa lo que pasa.

    ResponderEliminar
  3. ...si, si ,, però el pastís de ben segur, que estava deliciós. Salutacions Vicenç,,

    ResponderEliminar
  4. Molt clares les descripcions. M'ha encantat el final,ja,ja, la última frase té un sentit del humor finíssim.
    Gràcies per dibuixar-me somriure als llavis

    Mercè

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar