jueves, 1 de septiembre de 2011

Veïns (VH)

Vicenç del Hoyo
A principis de l’estiu la van portar a casa. Els veïns eren de viatge. De tot l’edifici, vaig ser l’únic a respondre a l’intèrfon. Una furgoneta especialitzada en transport de mercaderies venia de l’aeroport. Era una maleta que no havia arribat a la seva destinació. S’havien compromès a retornar-la al lloc d’origen. Un cop signat el comprovant, la van deixar al passadís de l’entrada. No molestava, però només obrir la porta era el primer que vèiem. Una voluminosa maleta de plàstic dur blau fosc. Les suaus i voluminoses formes arrodonides de la maleta contrastaven amb el minúscul i esquifit cadenat que hi penjava. L’Àngela em va demanar, passada una setmana, que la dugués a l’habitació de la planxa. Per tal de no introduir-la dins de la nostra casa, jo no l’hagués mogut del rebedor. Ara bé, si la tancàvem dins d’una cambra la seva presència es faria més invisible. Vaig fer el que l’Àngela havia proposat. Com que no tenia rodes vaig haver d’aixecar-la a pes. Era plom. No podia entendre que pogués pesar tant. Camí de l’habitació em va relliscar i va caure a terra. Va produir un so sòlid i compacte.

―Si és roba, n’hi ha per passar un any de vacances ― va deduir l’Àngela.


Allà va quedar unes setmanes. La porta dels veïns no s’obria mai. De fet no els coneixíem gaire. Una tarda ens havien convidat a prendre una copa. Es va allargar i vàrem tornar a casa a les quatre de la matinada. Eren simpàtics, com només ho són els nens afortunats o els adults que no coneixen el patiment. Irradiaven una mena d’alegria natural que només atorga la verdadera felicitat. Després d’aquella nit ens havíem creuat altres cops amb ells, i malgrat que ens prometíem repetir la vetllada mai es va arribar a concretar. No pas perquè nosaltres no volguéssim anar-hi, sinó perquè ells sempre tenien una agenda molt ocupada. Sovint tenien convidats. Parelles joves, que a vegades trucaven per equivocació a casa nostra. Ho feien tan sovint, això d’equivocar-se, que algun cop havia tingut el rampell de sospitar que els donaven malament l’adreça a propòsit. Apareixien ben vestits i contents, amb una ampolla de vi italià o un whisky de malta sota el braç, trucant insistentment el timbre. Els adreçàvem a la porta del davant. Aquelles nits sentíem xiscles i esclats de rialles fins la matinada.
Ara semblaven desapareguts per sempre. La bústia acumulava correspondència. Els sobres sobresortien per l’obertura. L’Àngela, a vegades, els agafava i els dipositava sobre el prestatge del nostre passadís. Passats uns mesos, quan de l’estiu no quedava cap record i els arbres ja començaven a perdre les fulles, la dona de fer feines li va preguntar que què feia amb la maleta, que si volia que la poses sobre l’armari.


―No, ja ho farà el meu marit ―va respondre.


Aquell vespre, quan vaig arribar a casa, vaig trobar l’Àngela estirada al sofà. Estava en roba interior.
―Avui he canviat la roba de l’armari ―em va dir, però jo no vaig saber entendre-ho.


Amb les llargues cames nues estirades sobre el sofà, l’Àngela desprenia un perfum de novetat. La seva mirada tenia alguna cosa de ferotge, com si fos d’un altre continent. Eren unes calcetes i un sostenidors de pell de lleopard. La taula era parada com si esperéssim uns convidats, però només hi havia dos plats, dues copes i una ampolla de vi blanc austríac dins d’una glaçonera.
―Deixa que em canviï de roba ―vaig proposar.
Vàrem sopar com si un cambrer invisible ens servís. No vàrem tenir temps de menjar les postres. El sofà va ser l’escenari de les nostres urgències.
Dels veïns mai més vàrem saber res.

5 comentarios:

  1. Vaja regal han proveït els de la porta del davant!
    Jo no sé si hagués estat prou resolut, i aposto a que el nostre protagonista tampoc s’hagués atrevit a obrir la maleta. Però L’Àngela (sens dubte les dones son molt més agosarades) ha estat decidida i davant l’absència usucapionaria del veïns ha tirat pel camí del mig i li ha sortit bé.

    Però ha valgut la pena; total, com que els veïns actuen com només ho són els nens afortunats o els adults que no coneixen el patiment, quan tornin –si es que tornen– no hi pensaran que un bon dia van perdre un equipatge en un aeroport perdut per aquest mon.

    Bon relat; m’he quedat amb les ganes d’una més extensa descripció dels sostenidors amb pell de lleopard...

    ResponderEliminar
  2. ...recordo que un dia en vas dir que s'han d'aprofitar els moments, perquè, aquest, no tornaran mai més... Salutacions!!!

    ResponderEliminar
  3. ...recordo que un dia en vas dir que s'han d'aprofitar els moments, perquè, aquest, no tornaran mai més... Salutacions!!!

    ResponderEliminar
  4. Seductora tu historia desde el principio. Desde los vecinos marchosos hasta la ropa interior con dibujos de colegas salvajes.
    Aunque yo, para dar zarpazos, prefiera la negra.

    ResponderEliminar
  5. De vegades no cal sortir a buscar la vida. És ella qui pica la porta i s'instal·la a casa. Llavors, només és qüestió de treure's els prejudicis i posar-se la roba interior.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar