viernes, 20 de mayo de 2011

Vidres (VH)

Vicenç del Hoyo 
Va ser com aixecar la teulada d’una casa i mirar a dins. Es podria comparar amb observar insectes a l’interior d’un formiguer. Com que les parets eren de vidre, semblava que els individus fossin en una peixera, ocupats en les seves coses i indiferents al món. Primer va veure un ampli despatx on un home ben vestit i encorbatat parlava per telèfon i, alhora, estava atent a la pantalla d’un ordinador. Va tenir temps de distingir la sola lluent dels mocassins i dels mitjons transparents que hi havia dins. Desprès va veure una noia que dibuixava sobre una gran taula inclinada, deuria ser arquitecta o aparelladora, va pensar. Al seu costat dos senyors miraven el que havia dibuixat. Un d’ells, el més jove, per guarnir les paraules gesticulava com si acariciés l’aire. El més vell mirava amb atenció el paper que hi havia sobre la taula. També va veure una mena de braç mecànic llarg i blanc que hi estava subjectat. Acabava en un embut de llum. Els il·luminava les cares com si estiguessin davant d’una llar de foc. El següent espai era buit i fosc. Un conjunt de butaques al voltant d’una taula baixa, la superfície de la qual era de vidre, amb un gruix de revistes al damunt. Com que es va entretenir a mirar l’únic tub metàl·lic i lluent que mitjançants diversos plegaments i torsions creava la butaca, no va tenir temps de veure la portada de la revista que estava a sobre de tot. Però si de percebre que era vermella amb lletres negres. Cada cop tot anava més ràpid i tenia menys temps per observar els interiors i fixar-se en els detalls que contenien. Llavors va veure la boca oberta d’una cara que badava i mirava a l’exterior. Una nina de roba va relliscar d’una mà. Durant una fracció de segon, les mirades de la nina i d’ell es van creuar. Corrien paral·leles. Ella el mirava amb indiferència. Això el va fer prendre consciència de la seva situació. Va recordar la sensació de viatjar dalt d’un tren que quan surt a poc a poc de l’estació permet contemplar amb cert deteniment les cares d’aquelles persones que es queden a l’andana i que, a l’augmentar progressivament la velocitat, els va convertint en una fugissera ombra fantasmal a l’altra banda de la finestra.

Netejar vidres de gratacels havia estat una oferta per la qual havia optat feia temps. A un engrescat i apassionat escalador com ell, li havia semblat una possibilitat temptadora per un ofici sense sortida. Desprès de patir durant tants anys i de manera gratuïta les inclemències de la muntanya, de ventades gebradores, d’insolacions asfixiants i inacabables jornades solitàries, aconseguir cobrar per rapelar còmodament per inofensives façanes urbanes, li va semblar un substitutiu econòmicament atractiu però vitalment subsidiari. Potser per això sempre havia tractat amb menyspreu les mesures de seguretat. Però ara, quan la cara d’una nena sorpresa l’havia despertat de l’endormiscament en caiguda lliure des de l’últim pis de l’edifici més alt de la ciutat, va recordar totes les muntanyes i parets rocalloses que mai més tornaria a pujar.

3 comentarios:

  1. bruixa de provença20 de mayo de 2011, 23:03

    (M'agraden els detalls que has afegit al relat primitiu)

    Caure és una manera ràpida d'arribar. I definitiva.

    ResponderEliminar
  2. Fascinante.
    La sensación de vidas detenidas, en instantes eternos, presente ya, y ya.
    Elocuencia de los cuadros, de la instantáneas, de espiar vidas, incluso muebles sin gente,
    elocuencia de las paredes vacías, de la soledad y el silencio y la caída libre.
    Fascinante.

    ResponderEliminar
  3. Cuantas cosas pueden pasar en decímas de segundo, sobre todo cuando la explicas con esa minucia, con esa sensibilidad. Me ha gustado mucho Vicenç.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar