viernes, 15 de abril de 2011

La llegenda dels segles (VH)

Vicenç del Hoyo
Faltava una setmana per al Carnestoltes. Agnès, la nova dissenyadora del despatx, m’havia convidat a un sopar. “És imprescindible portar un barret”, m’havia advertit. “Sinó, no t’obriran la porta”. Així que vaig decidir aprofitar la tarda del dissabte per intentar trobar la capsa on recordava que hi havia la boina de l’avi i, creia que també, un imprecís barret de gàngster que algú m’havia regalat en algun aniversari. “Segur que estarà a l’altell”, vaig pensar deixant anar un badall. Calia utilitzar l’escala, però al anar a buscar-la a la galeria vaig recordar que el veí se l’havia endut per pintar unes habitacions, ara que la dona l’havia deixat definitivament. Així que, després de trucar insistentment al timbre de la seva porta, vaig deduir que no hi hauria possibilitat de recuperar-la aquella tarda. A l’altra banda no hi havia ningú. De retorn a casa vaig dir-me que no volia ajornar la recerca del barret, però alhora no estava disposat a anar a la ferreteria a comprar una escala nova. “Sempre passa el mateix”, pensava. Durant un any no li havia fet cap cas. Li vaig haver de treure la pols per prestar-la al separat, i ara que no la tenia, em resultava imprescindible. Així que vaig dedicar una estona a pensar en com podria enfilar-me fins a l’altell, obrir la porta i començar a treure caixes i embalums fins trobar la hipotètica capsa dels barrets. L’alçada de la taula del menjador podria permetre arribar-hi. Ara bé, era impossible que la pugués fer passar fins al passadís. Encara que aconseguís fer-la passar per la porta, l’estretor del passadís no admetia l’ample de la taula. No se’m va ocórrer una altra cosa que posar una cadira sobre quatre piles de llibres per aconseguir més alçada. De libres en tenia un tou, el problema era que havien de ser amples i sòlids per poder aguantar el pes de la cadira i el meu. Feia mesos que un pertinaç mal de genoll m’havia obligat a deixar de jugar a tennis, la qual cosa creia jo que havia estat la darrera línea de contenció de la meva descarada panxa. Era poc agradable sentir un pes permanent sota el diafragma. M’ho notava a les cames. Havia arribat l’època de ser prudent i assegurar la cadira. De la vella enciclopèdia feia uns anys que me n’havia desfet i les guies telefòniques no acomplien els requisits: eren gruixudes però massa toves. Em vaig decidir per uns quants catàlegs d’art. Les tapes eren dures i podien aguantar el pes. Vaig pensar en protegir-los embolcallant-los amb paper de diari. Preparar una mena de trona des d’on obrir la porta de l’altell em va ocupar una estona. Un cop assegurada, vaig pensar que era un bona torre de Babel. La base, els fonaments de la meva construcció, era una àmplia mostra de la història de l’art europeu. Vaig dubtar si podria resistir tot el pes de la meva vagància. Vaig arrossegar una altra cadira per tal de poder pujar amb més facilitat sobre la torre de Babel. Per fi havia pogut tocar la porta de l’altell, però va ser per descobrir que tenia un petit pany del qual faltava la clau i, malgrat que no estava tancat, no podria obrir-lo si no m’ajudava amb algun objecte per fer palanca, com per exemple un tornavís. No em va quedar més remei que anar a buscar-lo. En vaig portar de tres mides diferents pensant que potser no tots servirien. Quan per fi estava en condicions d’obrir la gruta dels malendreços, vaig notar una vibració a la butxaca. Era el mòbil!
-Hola, Agnès! Què tal? -vaig dir.
-Et sento estrany -em va respondre.
-És que estic a l’altell i, potser, tot ressona. Estic buscant el barret, per al sopar.
-Ah, mira! -va exclamar-. Et trucava per això. Que hi ha canvi de plans. No ha de ser un barret, sinó que el que cal és dur una peça vermella. Pot ser un barret, però.
No vaig poder respondre. La cadira va relliscar i vaig donar-me un fortíssim cop de cap contra el terra per culpa de la cadira del costat. La història de l’art va quedar escampada pel passadís i la casualitat va voler que un catàleg de Magritte quedés obert. Es veia la reproducció d’un quadre on es mostra una cadira ridículament petita sobre una immensa cadira de pedra. Era com una premonició invertida. "La llegenda dels segles", hi havia escrit a sota.
Jo vaig d’haver d’anar a l’hospital. Sis punts de sutura. Em van embenar el cap. Per fi havia aconseguit un barret. Llàstima que era blanc.

5 comentarios:

  1. bruixa de provença15 de abril de 2011, 23:35

    La malvada Agnès ha perpetrat aquesta perversa festa. Com la princesa dels contes, ha desafiat el seu amic amb una primera prova i, quan ja estava gairebé superada, el fa tornar a la casella de sortida.

    Que no s'ensorri el seu ànim! Segur que trobarà una mà amiga que serà com la ploma d'au d'un altre Magritte, la que amb la seva lleugeresa sosté la torre inclinada de Pisa.

    ResponderEliminar
  2. Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

    ResponderEliminar
  3. Entrañable...! Una amiga desde Thailandia, me escribe: La verdad reside en el corazón de todo ser humano. Ah es donde debemos buscarla para que nos guíe. Lo de menos es como se nos muestra. No podemos obligar a los demás a actuar de acuerdo con nuestra visión de la verdad. Ghandi.
    (Enviado por Pere C., vía Facebook)

    ResponderEliminar
  4. El arte le mueve los pies. No le sirve para planes pre-concebidos. No pudo ser una escalera pragmática. Sin embargo, le abre la cabeza.
    Me encanta. Bravooooo!!!

    ResponderEliminar
  5. aviso al administrador... el anterior comentario es de MóniKa Karcomica.... por si no sale la firma...

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar