viernes, 21 de enero de 2011

Uit

Vicenç del Hoyo 
Hi ha moments en la vida en què el ritme del rellotge de sorra del que estem constituïts s’entrebanca, perd la velocitat uniforme amb la qual els granets passen pel coll d’embut de l’existència i un grumoll que episòdicament obtura el pas ens permet veure les coses des d’una perspectiva més distant, com si tot esdevingués a càmera lenta, i just en aquests breus instants, les certeses amb les quals bastim les nostres previsibles vides es fonen deformant-se, com rajoles de xocolata al forn, i permeten anticipar el que normalment ens és impossible de preveure.
Una d’aquestes experiències la vaig viure la darrera vegada que els vaig veure, ara fa tres anys.
-Tots a punt? Prepareu-vos, les campanades són a punt de sonar -deia en Xavier mentre premia el botó del comandament a distància per augmentar el volum-. Ja sabeu, primer els quatre quarts que no compten, i a la cinquena campanada s’ha de menjar el primer raïm.
La televisió bramava malgrat que no es veia cap imatge definida. Gràcies a la obstinació d’en Xavier s’havia aconseguit sintonitzar un canal espanyol. Aquella específica nit sopàvem a un petit poble del Pirineu francès. La veu de la locutora era clara i estrident, en canvi a la pantalla no es veia ni la Puerta del Sol ni cap altre campanar, només uns inquiets puntets blancs, com si nevés.
-Però si no es veu res -va protestar la Júlia, la dona d’en Xavier.
-Calleu tots! No cal veure res, ens hem de concentrar en el so -va cridar l’Àlex, que no podia dissimular que ja havia buidat unes quantes copes-. Sinó ens passarà el de cada any: quan ja han acabat de tocar les dotze encara tenim el plat mig ple de raïm.
A la sala imperava un ambient d’excitació. Tothom cridava i es movia nerviós saltant sobre la cadira.
-Jo en tinc tretze! -va exclamar de sobte en Sergi, el fill de l’Àlex i la Teresa. Tenia set anys i era el més petit de tota la generació dels fills.
-Doncs, menja-te’l ara, i problema resolt -li va aconsellar en Flavi, un dels nois més grans.
-No, no. Això porta mala sort -li va advertir la Teresa, la seva mare-. Dóna-me’l, jo el guardaré.
Al voltant de la taula tothom estava pendent de coses diferents. Semblava impossible que tots haguéssim de fer una mateixa acció alhora. Com en els instants previs d’un concert, quan els instruments afinen provocant molestes estridències i el desordre pren possessió de l’orquestra, cadascú de tots els que érem a la sala es preocupava d’ell mateix i es desentenia de la resta. Aquella nit era la vuitena vegada que ens reuníem per celebrar el cap d’any. Sempre havíem llogat la mateixa casa. Érem quatre parelles, és a dir, vuit adults. Coincidíem en què les quatre parelles havíem tingut dos fills cadascuna. Vuit fills en total. Aquella nit tot semblava perfecte, harmoniós i parell. Tots aplegats al voltant d’una dotzena de campanades.
-Aquests raïms tenen pinyols? -em va preguntar en Ricard, el meu fill, que aquella nit seia al meu costat.
-Ara ho preguntes? Tu què creus? -Només vaig saber fer preguntes retòriques-. El millor és que masteguis els raïms i deixis les pells i els pinyols a un racó del plat -vaig acabar aconsellant paternalment.
Mai he aconseguit entendre què tenen els minuts finals de l’any, perquè sempre falta temps per entrar preparat al següent, vaig pensar, com si féssim tard.
-Atenció a tothom, l’any és a punt d’acabar -va avisar en Xavier.
I, aleshores, va sonar la primera campanada enmig de la inquieta nevada del televisor. Encara va haver algú que va preguntar:
-És la primera campanada o és la dels quarts?
Ningú va respondre. En Xavier, quan va sonar una nova campanada, va dir:
-La segona!
Mentre mastegava el segon raïm vaig veure que en Ricard provava de treure trossos de pell abans de posar-se el gra a la boca. Jo començava a notar el punt agre dels pinyols al ser triturats pels queixals, començava a acumular un sediment al fons de la boca.
-La tercera!
Sempre he admirat les persones que són capaces d’enraonar ràpid, de controlar les emocions i fer que la veu no traspuï més emocions que les decidides per la ment. Si jo hagués fet de campaner no hagués pogut contenir ni el riure ni tota la substància que s’hi contenia.
-La quarta!
En aquell moment vaig adonar-me que no havia pensat en cap propòsit per al nou any. Era un costum que havia practicat des de sempre: la nit de cap d’any em fixava algun objectiu que tenia tot un any per incomplir.
-Cinquena!
I el desig? Igual que quan es bufen les espelmes del pastís d’aniversari, la nit de cap d’any s’ha de pensar un desig. Calia que pensés en alguna cosa que volgués que passés molt imperiosament. No sé per què sempre que he de pensar urgentment en un desig recordo l’escena d’una pel·lícula en què li pregunten a un estimulant professor d’història quin és el seu desig més secret i ell respon “Fer-ho amb dues alhora”.
-La sisena! Estem a la meitat.
Dues alhora? Impossible, amb prou feines puc abastar el que significa viure amb una, vaig pensar. Aquell, en tot cas, havia estat un desig de la joventut, d’aquella època en què és el cos qui proveeix de desitjos. Amb el temps havia descobert que follar i fer l’amor, malgrat que el realitzaven els mateixos protagonistes, seguien guions diametralment diferents.
-Xetena! Que m’entrebanco -va explicar en Xavier.
-Però si a mi em queden nou grans de raïm encara -va protestar la Clara, la meva dona. Cap any no era capaç de fer coincidir cada toc de campana amb posar-se un raïm a la boca-. Ja m’he descomptat amb els quarts.
Recordo aquell instant amb una precisió mil·limètrica. Vaig agafar un gra daurat del plat. Lluïa per la humitat, era groc i la seva pell translúcida deixava veure les minúscules llavors de color tabac. El sostenia amb els dos dits esperant sentir la imminent campanada per introduir-lo a la mena de formigonera en què se m’havia convertit la boca.
-Uit!
Al sentir el toc vaig posar-me els dits a dins dels llavis. Eren buits! El gra havia relliscat i havia caigut. Vaig mirar ansiosament si havia quedat atrapat entre els plecs dels pantalons. No hi era. Vaig mirar al terra. Res. Al separar les cames per mirar si era sota la taula, vaig tenir la sensació que s’escapava rodolant per sobre de les rajoles. Però allà no es veia res.
-Ou!
Mai m’havia passat una cosa així. Perdre un gra de raïm a mitja nit durant el traspàs de l’any. Estava estorat. No sabia com enfrontar-me al problema, malgrat que el sabia intranscendent. Vaig mirar el meu fill i vaig adonar-me que també s’havia desentès de les campanades. Els estava pelant amb la precisió d’un cirurgià la fruita.
-Eu!
Vaig tornar a mirar sota la taula. Vaig sentir una allau de desesperació. Vaig mirar la cara dels que érem a la taula. Tots els adults miraven la pantalla de la televisió. Se’ls veia feliços. En Xavier, dempeus, amb un barret de cartró de colors lligat amb una goma sota el coll que lluïa una garlanda vermella, anava marcant el ritme. La generació dels fills estava molt més dispersa, tots pendents de fer-se riure a ells mateixos. Ningú s’havia adonat de la meva pèrdua.
-Onseee!
Vaig reaccionar en aquell moment. Al meu plat quedaven tots els raïms des que havia desaparegut el vuitè. Vaig agafar els quatre restants i em vaig posar tot el grapat a la boca.
-I otze!
Van sonar uns quants espanta-sogres. Tothom es va aixecar alhora i vam començar a donar-nos petons i abraçades. Anàvem donant la volta a la taula mentre ens desitjàvem un bon any. Just quan estava a l’altra banda d’on jo m’havia assegut, mentre estava abraçat a en Xavier, vaig veure al terra un gra de raïm. El meu número vuit, vaig pensar. El vaig agafar, vaig bufar per treure-li la pols i me’l vaig menjar. Vaig respirar alleugerit. Em sentia com si hagués sabut aturar un malefici, com un xaman d’una tribu que troba els sortilegis apropiats per aturar una desgràcia inevitable.
El cava va córrer per les copes, el torró i les neules van escampar-se per la taula, les intermitents converses van agrupar i separar els que érem allà. Al cap d’una estona, els plats mig buits, els gots, els coberts escampats van anar dibuixant la coreografia de la festa. Per unes hores em vaig oblidar de l’incident com qui oblida un somni al despertar-se.
Però quan per fi va arribar l’hora de marxar a dormir, just en el moment en què m’aixecava de la cadira en la qual havia estat assegut tota la nit, vaig veure d’una manera feridora el gra de raïm esclafat sota la cadira. El meu vuit!, vaig pensar. Una inquietud em va assaltar. El sortilegi no havia funcionat. Alguna cosa era incompleta a dins de mi. Dins meu es va instal·lar una mena boira que em va durar mesos.
Per això, no se’m va fer estrany que el mes d’agost següent tingués un terrible accident. Tot el que havia constituït el meu sòlid univers va desaparèixer. D’aleshores ençà mai més he pogut menjar raïm

3 comentarios:

  1. Ànim, els supersticiosos acostumen a tindre antídots per als seus maleficis... com per eixemple, tocar fusta. Espere que darrere d'este, vinguen al menys onze comentaris, u per cada granet de räim, tots positius i que cap se t'entravesse, sobre tot l'octau

    ResponderEliminar
  2. bruixa de provença24 de enero de 2011, 0:22

    Crear un món propi, dibuixar un espai a la nostra mida, tan perfecte com un anell que ni oprimeix ni rellisca, és més que un exercici resolt amb bona tècnica: és el resultat de permetre que les experiències s'obrin pas entre les lletres. Que l'humor surti per sorpresa al tombar una cantonada. Que la tendresa i la fragilitat es treguin l'antifaç. i que estiguin tots convidats a la teva festa de Cap d'Any.

    ResponderEliminar
  3. Me ha encantado. Magistral la manera en que en 12 segundos nos muestras el ambiente, los deseos, la personalidad de un grupo de personas e incluso lo que están haciendo en esos momentos especiales en que de un mismo hecho cada uno lo lleva a su manera. Como la vida misma.
    He visto, he saboreado la uva con toque amargo y me he angustiado con la pérdida del grano. Dios, creo que hasta me hubiera agachado a comerme la espachurrada. Gracias.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar