miércoles, 10 de noviembre de 2010

Per culpa de l'amor

Vicenç del Hoyo
En un ampli despatx de catifes amb estampat de girafa, mobles treballats pel temps i pel drap de la Paquita, la veterana dona de fer feines, i parets de colors pastí - o s’ha de dir pastel?-, un consumat i consumit advocat es gronxa en el fosc butacot que el presideix. De pell negra, com la seva consciència. Seu darrera d’un escriptori d’una època en què encara es feien servir tinters i les plomes dels esplomissats gansos. Somriu lleument. No sabrem mai si és de felicitat o és el plec que li fa la pell de la cara per una veritable deformació professional. ¿Quins desperfectes a l’ànima i a les galtes li poden esdevenir a qui té per lema, en la vida professional: «Es pot dir sí, o es pot dir no, però indiscutiblement, s’ha de dir somrient.»? Així que tenim en escena a un autèntic campió a treure sempre el millor partit de les mai clares lleis, dotat de la gosadia per endinsar-se en els racons més foscos de la legalitat. Davant seu, asseguts a l’altre cantó de la ja esmentada taula, tenim un senyor d’uns quaranta cinc anys i una dona, que si fa o no fa deu ser de la mateixa promoció, tot i que calcular l’edat de les dones és una empresa cada cop més complicada, i expressar-la, arriscada; entre cremes facials, líftings, estades al congelador, hormones i els tics gestuals que manifesten la immaduresa social en què tots vivim en aquests temps que més que córrer, volen -bé, volar és una enganyosa manera de parlar, perquè mai hi havia hagut tanta immobilitat com ara-, l’aspecte d’una dona pot ser similar, tant si té vint anys com cinquanta.
Deixem-nos de tant preàmbul; la qüestió és que l’experimentat advocat, a escassos mesos de la seva jubilació rep una vulgar i anònima parella amb la presumpta intenció de divorciar-se. Les previsibles preguntes satisfan la curiositat professional del lletrat. El matrimoni no té descendència, la separació serà per mútua concordança. Hi ha béns immobles i també un petit capital que es repartirà sense cap conflicte. L’entès picaplets ja veu que no tindrà ocasió de lluir la valuosa saviesa adquirida en milers de confrontacions en les sales i avantsales dels jutjats de la ciutat. Més que un cas és un tràmit, pensa. Comença a omplir el formulari que cal tramitar per a l’obtenció del divorci.
-Causes? -pregunta sense aixecar la mirada del full.
-Per amor -respon ella mirant el que fins ara ha estat el seu marit. Ell assenteix amb una cara no massa expressiva.
L’advocat tanca amb força els ulls. Un instant només. Els obre i se’ls mira.
-Perdonin, però de vegades l’orella em falla. Ha dit ardor? D’estòmac? -Les paraules del advocat han perdut la seguretat inicial.
-No, no. Senzillament per amor -repeteix ella.
El picaplets es repapa a la butaca, posa el caputxó a l’estilogràfica, i amb mirada incrèdula sentencia xiuxiuejant:
-L’actual llei del divorci concedeix la separació a tothom que la demani, però el document que cancel·la el contracte matrimonial exigeix una causa, una raó, i aquesta raó l’ha de poder entendre el migrat cervell del jutge i, molt em temo, que això no ho entenc ni jo. Per amor, la gent normal, des dels llunyans avantpassats que van habitar les nostres cavernes, i que, sobre la seva conducta exemplar s’ha construït la tradició de la qual vostès i jo formem part, i que està recollida i reglamentada per la legalitat vigent, i que serveix perquè els jutges imparteixin justícia, per amor, repeteixo, la gent s’ha casat i es continua casant, però mai, mai que ningú recordi s’ha separat. Per tant, si pretenen una sol·licitud de divorci, val més que pensem en aportar alguna altra explicació.
Ha estat una llarga parrafada que l’ha deixat sobtadament exhaust, tanmateix el plec del rostre que indicava un somriure permanent sembla vacil·lant. Però encara li queda esma per afegir, amb un to més alt:
-No m’estaran prenent el pèl? -Acompanya les paraules amb la mà crispada prement l’estilogràfica.
-Res més llunyà de les nostres intencions -diu el marit, entomant la paraula per primera vegada. La veu serena i profunda contrasta amb l’agut to atenorat de l’advocat. L’home prossegueix-. El que tracta d’explicar la que fins ara ha estat la meva dona és que ens estimem sense fissures i des de fa molt de temps, i que just per aquesta raó, la vida se’ns fa insípida. Si ella és la rajola vocàlica, jo soc el ciment consonàntic, i amb aquest material, en lloc de construir una catedral de joia i goig, hem edificat un vulgar monument governamental. Ens sentim empantanegats, ennuegats pel licor de l’amor. Res del que fa, diu o pensa ella em molesta. Els seus defectes són per a mi virtuts. Tanta harmonia i comprensió fan de la vida una travessia per prats i valls sense muntanyes ni cims: l’absència d’obstacles -cap repte a la vista!- és el pitjor horitzó en què algú pugui sentir-se empresonat.
-No em voldrà fer creure que no tenen conflictes? Això és impossible! -diu l’advocat recuperant l’etern somriure-. Segur que hi ha alguna infidelitat.
-No nego que els cossos de les joves són cobejables -prossegueix el marit- però només cal esperar que obrin la boca per perdre tot interès. Si hi ha dones o homes interessants, jo no m’hi he creuat. Possibilitats d’anar al llit amb algú, només cal esperar-les per trobar-les. Però, o em fa mandra, o em sembla massa sòrdid. La nostra decisió és començar una nova vida que esperem plena de desitjables dificultats i delerosos entrebancs.
 L’advocat no ho dóna tot per perdut, insisteix:
-No em diran que mai han disputat per la família. Segur que hi ha algun cunyat que fa la vida impossible.
-Sentim defraudar-lo -Ara, pren la paraula ella-, la casualitat ha volgut que fóssim els dos fills únics. Quantes vegades no hem enyorat una cunyada malparida com les de tothom. En el nostre cas ni els sogres donen guerra. Joves i plens de vitalitat encara, han emprés la darrera travessia, despreocupats de la seva descendència. 
Ell afegeix:
-A totes les novel·les, films, òperes i obres de teatre hi ha dificultats, problemes per resoldre. La nostra és la vida menys literària que hom pugui imaginar. Amb quina enveja veiem els embolics de les parelles que apareixen a les telesèries. La nostra vida conjugal està plena fins a vessar d’amor estèril. No sap com envegem els crits, cops de porta, males cares, confessions als amics amb què la resta dels humans nodreixen la seva vida. Per què a nosaltres ens ha tocat tanta desgràcia?
Arribat a aquest punt, l’advocat agafa parsimoniós el formulari del divorci i l’estripa en bocins menuts. Sembla impossible, però ha perdut el somriure.
-Per què no proven amb un psiquiatre?

2 comentarios:

  1. "La nostra decisió és començar una nova vida que esperem plena de desitjables dificultats i delerosos entrebancs".

    Quanta raó te la massa feliç parella!
    Si no hi ha obstacles, no hi ha recompensa.
    Si no hi ha guerra de dia, no arriba la nit de fer les paus.

    Que cada tòrtora voli lluny del niu a la recerca d'un contrincant a l'alçada dels seus somnis.

    ResponderEliminar
  2. m'encanta!!!!!!!!! em declaro fan incondicional!!! :D

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar