martes, 6 de julio de 2010

Tres creus i una pistola

VICENTE APARICIO
La Laia Tous va creuar la sala del casino amb tota la pinta d’anar a jugar-s’ho tot a una carta. No va veure com els colls giraven ni com els ulls li seguien l’escot generós i l’energia que el taconeig imprimia als seus bessons blanquinosos. No va voler fixar-s’hi, més aviat, a banda que ella, allà, no hi coneixia ningú. Venia tota capficada cap a un objectiu i la cosa no anava de parar atenció als detalls accessoris.
En arribar a la taula del joc de les monedes, que estava ben concurreguda aquella nit, hi va recolçar les mans amb els palmells cap avall i, mentre esperava el torn, va mirar de controlar els nervis. Quan els dits li van començar a tamborinar, encengué la primera cigarreta. Feia pipades ben llargues i, de tant en tant, un petit passeig subratllat pels tacons. Les cigarretes, esclar, no duraven.
Aleshores aquell home va aixecar la vista i li va fer a penes un gest amb la barbeta. La Laia Tous va seure. Devia d’estar-se cada nit allà unes quantes hores, aquell paio, plantat com un pal amb la camisa tan ben planxada. La moneda brillava a les seves mans com una dent daurada.
- Cara o creu? -va dir mig desafiant, mig desmenjat.
- Creu- va dir ella ben ferma, tot assajant un mig somriure tristoi.
L’home va llançar la moneda enlaire amb elegància. Van veure com pujava recta un parell de metres i, a mig camí de tornada, ell va atrapar-la a dins del puny de la mà esquerra amb un posat de suficiència.
- Creu! -va dir en separar els dits i alliberar la moneda.
La Laia Tous no va parpellejar. Es va recolocar la faldilla i va fer-li un senyal perquè hi tornés.
- Cara o creu? -va repetir l’home de la camisa ben planxada, sense variar el to ni així.
- Creu -va insistir ella mentre encenia una altra cigarreta.
El vol de la moneda va ser ben bé idèntic que el de trenta segons abans. L’aterratge, també.
- Creu! -va tornar a dir l’home.
Per segon cop, la Laia Tous va aconseguir no parpellejar. Els dits també s’estaren quiets, qui sap com. Anava a xuclar la cigarreta, però a mig camí es va aturar de sobte. Se li va quedar entre els dos dits de fumar, tot just davant de la cara. Ara sí que la mirada d’ell la retava.
Aquesta vegada l’home no va dir res. Li va ensenyar la moneda, preparat per llançar-la quan calgués. Als llavis se li va dibuixar un rictus com de menyspreu.
- Creu -va dir la Laia Tous sense dubtar. La cigarreta seguia allà, a prop del nas.
La moneda va volar cap amunt i després va començar a caure. El puny de l’home va recollir-la amb la mateixa desimboltura. Van passar uns segons, potser un parell, i a la Laia aquell parell de segons li van semblar mitja vida. Finalment, els dits van obrir-se.
- Creu! -va dir l’home per tercer cop. Molt educadament, va afegir:- Vostè guanya. Enhorabona.
La Laia Tous no va poder ocultar una esbufegada. Va apagar la burilla trepitjant-la amb la sabata. No va passar per caixa. En travessar la sala tot clavant els tacons al terra, la gent es girava i li seguia el moviment dels pits amunt i avall per sota de les teles flonges de la brusa.
Van perdre-la de vista. A la taula de les monedes, el joc continuava.

Un parell de nits abans, de matinada, la Laia Tous estava tota mústia a la barra d’un bar del centre. Portava una samarreta negra de cotó, amb un dibuix del Coyote, i uns texans gastats pels baixos. Si voltaven els moscons, els espantava amb cara de fàstic i un moviment del braç amb la mà oberta, ben bé com un bebè enrabiat.
En un racó del local hi havia assegut un home amb una llarga cabellera blanca i i les faccions més grans amb què la Laia Tous s’havia topat mai. A sobre de la taula descansava un barret de vaquer tot ple de taques. L’home se’l va encasquetar. Quan es va aixecar, la Laia va calcular que potser media més de dos metres. Al braç esquerre portava tatuada una serp que treia una fumarada per la boca. El vell se li va apropar i va començar a clavar-li un discurs:
- Bona nit, nena. Em permets? És ben senzill. Vull proposar-te un joc.
- Deixi’m en pau, jefe, tinc el dia creuat -va contestar ella amb cara de pomes agres, i va començar a sacsejar la mà.
- El tema -va seguir l’home sense fer-ne cas- va de llançar enlaire una moneda. No em preguntis per què, però cal que siguin tres cops. Hi ha vuit combinacions possibles, oi? Si surt tres vegades el mateix costat, tu guanyes. Tres cares o tres creus. Un vint i cinc per cent de possibilitats. Em segueixes?
La Laia Tous anava a engegar-ho a passeig, però a última hora se’n va penedir. Encengué una cigarreta.
- Au, això és bufar i fer ampolles, avi. Massa fàcil, a mi em sortirien tot creus, n’estic ben segura -va dir ella fent una rialla més aviat esquerpa, tot atansant-se a la barra per beure un glop-. A la Laia Tous sempre li surten creus -va afegir.
- Aquí és on jo volia arribar, princesa -va dir el vaquer-. Tens tota la raó. Els que en saben en diuen probabilitats, oi? -Es va inclinar una mica, com per parlar més a prop de la seva orella, i va abaixar el volum de la veu-. Doncs jo dic que això de les probabilitats són bajanades. Sempre depèn de tu. De la teva actitud, nena. No te n’oblidis mai.
- A quina secta pertanys, avi?
- T’interessa el negoci o no t’interessa el negoci? T’ho veig als ulls que sí.
L’home va demanar un whisky i va seure a la banqueta del costat.
-Mira, ja que n’estàs tan convençuda, encara t’ho posaré una mica més difícil. Només perquè ets tu. Vejam. Aquest és el tracte: jo et dic on pots jugar al joc de la monedes. Tu hi vas. Si et surten tres creus, guanyes. Del premi en parlem després. Però si surt qualsevol altra cosa, sóc jo qui guanya, fins i tot si són tres cares. Una possibilitat sobre vuit. Em segueixes?
- I de treure tres creus, vostè en diu guanyar? -va preguntar la Laia Tous.
- És el que tu vols...
- És el que sortirà -va dir ella arrufant el nas-. Potser m’agrada guanyar, avi, però sóc perdedora de mena.
L’home va fer un gest d’impaciència.
- No és tan fàcil, preciosa, tens les estadístiques en contra. Què coi, tu sabras. Jugues o no jugues?
- Quin és el premi, vaquero? Em portaràs a Arizona en moto?
- No cal, princesa. El premi són uns calerons, esclar. Però la pasta no té gaire importància, oi que no? El premi de veritat és la pistola que porto aquí, fregant-me les costelles. Tres creus i és tota teva. Està carregada -va esclatar a riure- amb una bala especial. És per noietes que estan fins a dalt de voltar per les nits d’aquesta ciutat de merda. Un antidepressiu potent.
Un reflex daurat va brillar en la seva dentadura, on faltaven tres o quatre peces. Ella se’l va mirar una estona amb els ulls vidriosos, fumant.
- Al final encara em cauràs bé, vaquero, potser m’ho repenso i m’hi deixo caure un dia.
Es va tocar el barret, a tall de comiat, i va marxar tot desplaçant amb prou penes aquell cos de gegant. La Laia Tous va inclinar el got per dir-li al cambrer que se li havia acabat el gin tonic.

La nit després de jugar al casino, la Laia Tous va deixar-se caure per aquell bar. Anava del tot serena, amb uns tacons de campionat, l’escot generós i minifaldilla. Al racó hi havia el vaquer amb el barret brut a sobre de la taula, el tatuatge amb la serp i els cabells blancs fins a la cintura.
-Òndia, nena, sembles una altra, avui sí que fas patxoca. Em venen ganes de demanar hora al metge perquè m’arregli quatre coses.
- Em pensava que era un intelectual, vostè, no un d’aquests baballosos que volten per aquí...
- Tinc estones. Què, ja veig que vas fer-me cas. Com va anar la tirada? -va preguntar mentre remenava els glaçons del whisky.
- He guanyat, avi. Tres creus. Ja li deia jo.
- Així sou els guanyadors, xata. Us passeu l’estadística pel forro.
- He de confessar-li un secret, avi: sóc llicenciada en Matemàtiques. Però això no li digui mai a ningú: no ho sap ni ma mare. Ho vaig fer de nits.
El vaquer va fer una riallada generosa. La dent va tornar a brillar.
- De seguida truco el metge -va dir.
- Vull el meu premi, jefe. La grossa.
- Les regles són les regles, nena, i jo sóc un paio legal. -L’home de les faccions grans va remenar amb la mà per dintre de la roba. En va treure un trasto negre, relluent, un pèl massa chic en aquell context- Tot teu -li va dir a la Laia-. No me’l facis malbé. Una peça com aquesta ja no es fabrica. I, què coi, me l’estimo com si fora una dona. Sóc un sentimental.
La Laia va sortir del bar. Ningú no se’n va estar, de l’espectacle de veure marxar aquell tros de dona.
En sentir el tret, el vell es va posar dempeus a poc a poc, mentre es calava el barret.

Dos dies més tard, el vaquer de la cabellera blanca va anar al casino. Encara no havien obert. A la taula del joc de les monedes hi seia l’home de la camisa ben planxada, tot i que a aquesta hora vestia una samarreta de tirants. Van intercanviar un somriure còmplice.
Una moneda brillava damunt de la taula.
- Què, noi, com va el negoci?
- Clients no en falten. Ets un bon comercial.
La moneda estava del costat de la creu.
L’home de la camisa ben planxada anotava alguna cosa en una llibreta de ratlles. A unes poques passes de distància, una dona escombrava el terra ple de burilles.
Com per matar el temps, el vaquer es va posar a joguinejar amb la moneda. La feia lliscar amb el dit sobre la superficie de la taula, endavant i endarrere. Amb un espetec va avisar l’altre perquè el mirés. Va agafar la moneda entre el polze i l’índex de la mà dreta i la va deixar amb cura al palmell de l’esquerra. Creu. Va separar les mans, teatralment, i les va deixar totes dues a la mateixa alçada, l’úna amb la moneda pel costat de la creu i l’altra, sense res. Va fer venir la mà ocupada a sobre de la buida. Quan la moneda va quedar al descobert, per aquest altre costat també hi havia una creu.
- Mira que n’està ple, d’idiotes, el món - va dir, i va fer un riure aspre-. Quines ganes de predre.
- Pots comptar -va respondre l’altre.

5 comentarios:

  1. lola, sólo lola7 de julio de 2010, 1:10

    "Si naciste pa martillo ... del cielo te caen los clavos"

    Lo peor que le puede pasar a un perdedor/a es tener conocimiento y convencimiento de sus derrotas.
    Las acumula, archiva, recuerda, permanentemente se escuda en ellas, hasta entabla una especie de nexo.
    No quiere o no puede pedir CARA
    Por si acaso un día gana y se confirma una vez más su condición de perdedor/a.

    Bravo por el relato y su desenlace.

    ResponderEliminar
  2. Un giro vertiginoso al final... al menos para mi, acaso distraída imaginando otras salidas, no el negro caño, el brillo metálico, la puerta hacia el FINAL. Un cuento maravilloso.
    No es casual esta música ahora de Miles, "Ascensor para el cadalso", justísima para este momento/cuento negro, que no puedo dejar de situar en el sur de EEUU... y en unos años atrás, en blanco y negro, todo... Me encantó... me perturbó.

    ResponderEliminar
  3. Muy original. mucho mejor ahora.
    Sorprende tu faceta en catalán. Me ha mantenido el interés hasta el final y me ha gustado como has resuelto lo de la pistola. No hace falta más. A buen entendedor.....

    ResponderEliminar
  4. bruixa de provença17 de julio de 2010, 11:16

    Cap mirada d'admiració a l'escot, cap batec accelerat viatjant des de la barra fins les cuixes, cap espectador rendit a la primera actriu, pot equilibrar tres creus que confirmen l'íntima convicció de ser qui una creu que és.
    I hi ha moltes possibiliats d'encertar el propi veredicte.

    La Laia Tous té, en aquest relat, un rostre nou perfectament dibuixat i se suma a la teva incipient galeria de dones jugadores.

    (Amb més alegria, a una altra, la parella de daus li oferia una suma impossible).

    ResponderEliminar
  5. Des del meu Alcatraz particular li poso música a la història.

    ja saps que quasi sempre m'agraden totes... les teves històries.


    http://www.youtube.com/watch?v=kXxllcJ0VCk&feature=related

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar