lunes, 24 de mayo de 2010

Promesa incomplerta


VICENÇ DEL HOYO
La darrera vegada que el vaig veure va ser el dilluns de carnaval, ho recordo perfectament. Va ser un dia fred i ventós. Al cel enteranyinat hi penjava un sol tímid i sense força. Des de la finestra es veia com les branques pelades dels arbres eren sacsejades pel vent del nord. S’havia presentat després d’una breu trucada, com sempre, feta una mica abans. Quan vaig obrir la porta me’l vaig trobar seriós, quiet com un maniquí, amb un ram de flors grogues que no sabia molt bé com agafar. L’Eloi era el cunyat de la mare, és a dir, el germà del meu pare. El meu oncle. Quan el pare va deixar la mare, l’Eloi va començar a passar algunes estones a casa, visitant la mare. També sortien a sopar de tant en tant. Recordo que vaig pensar que semblava que el pare els hagués abandonat als dos. Com dos orfes es feien companyia. Tenien les seves confidències, a vegades eren capaços de riure. Se la notava feliç quan venia l’Eloi. Per unes hores oblidava la solitud i l’abandonament en què vivia. La mare no era d’aquestes persones que expliquen amb paraules el seus estats interiors. No necessitava parlar. O potser, sabia que les paraules eren un destorb. Jo sempre podia adonar-me de quan era feliç. El símptoma inconfusible era l’olor de cafè. Era la seva manera de donar la benvinguda a qui era ben rebut a casa. Tant bon punt sabia que havia d’arribar una apreciada visita, preparava unes galetes al forn que escampaven, per tota la casa, l’olor suau d’ametlles torrades que es barrejava amb l’aroma sec de cafè.
També parlava l’idioma de la terrissa i la porcellana. A casa hi havia mitja dotzena de jocs de cafè. Cadascun d'ells tenia gerres per a la llet, sucreres, platets de colors, tasses amb sanefes, plates fistonejades de flors per presentar les galetes. També hi havia copes diminutes de vidre treballat per contenir vi dolç o rom sec, i poca cosa més. De licors, n’hi havia pocs a l’armari-bar. Cada joc de peces devia expressar un estat d’ànim, una salutació diferent. Només ella entenia totes les variacions idiomàtiques d’aquest llenguatge secret.
-Hola, guapa -em va dir l’Eloi-. Vols posar les flors en un gerro?
Les branques plenes de flors escampaven una olor penetrant. Era mimosa. La mare, que, com no, també dominava el subtil dialecte de les plantes i les flors, sempre havia gaudit de la conversa amb els perfums de la daurada mimosa.
-Últimament només té flors seques -el vaig advertir.
-Com es troba? -va preguntar. S’havia tret l’abric i el rebregava nerviós. No sabia on penjar-lo.
-Ja no pot menjar sòlid. Només líquids. -No el volia enredar sobre la situació. Aquells darrers mesos havien estat un alliçonament de realisme. La darrera setmana no hi havia hagut la més petita escletxa per a la fantasia. La nostra vida, aquells dies, constituïen un documental hiperrealista -. Dorm malament, però és forta. Els metges no saben el que pot resistir.
Recordo que quan l’Eloi va pujar les escales per anar cap a l’habitació de la mare va tocar amb el cap un dels diversos mòbils que hi havia penjats al replà. Van sonar les estrelletes de vidre al topar entre elles sacsejades pel cop. La llum de les escales va fragmentar-se en els diferents colors de les estrelles i van ballar una estona per les parets al compàs de la música. Jo el seguia amb el gerro i les flors.
-Mira que t’ha dut l’Eloi -vaig dir-li a la mare mentre deixava el gerro sobre la taula de la cambra.
-Ja fa estona que les he notat -va respondre. Se les va mirar amb melangia i em va demanar: -Porta-les a baix. Aquesta olor penetrant m’ofega. Deixa-les al passadís de l’entrada.
L’Eloi s’havia assegut en un extrem d’una cadira com si tingués por d’ocupar-la sencera. La televisió era encesa. Des que havia aparegut la malaltia, la mare se la mirava més. Si més no, la tenia encesa moltes estones. Era una novetat a la qual havia acabat per acostumar-me. Mentre baixava les escales traslladant les flors, encara vaig arribar a sentir l’explicació que la mare li va donar a l’Eloi a la constatació que estava molt prima.
-És clar. Com vols que estigui, si no puc menjar res?
Vaig fer un cafè que no va poder perfumar l’ambient i vaig pujar una caixa de galetes. Me’ls vaig trobar callats. La mare mirava un serial dramàtic. L’Eloi havia renunciat a tota conversa. Va agrair amb un somriure la meva aparició. No va ser possible dur a terme cap conversa, només podíem escoltar els tràgics monòlegs de la televisió.
Dues hores més tard de l’aparició, l’Eloi va marxar. No va ser capaç de fer cap broma, com feia habitualment. L’enterrament va ser una setmana més tard. No va poder venir. Era de viatge. Em va trucar. Si mai necessitava alguna cosa podia comptar amb ell. M’ho va tornar a dir uns mesos més tard, després d’interessar-se pel meu estat. Després mai més he sabut res d’ell. El pare avui m’ha explicat que ahir també va morir.

6 comentarios:

  1. Que bien lo cuentas, qué poético y realista, a la vez.
    Esto lo viví hace un par de meses, casi idéntico, con el papá de Mauro, que tuvo un cáncer de pulmón que le comió el sentido del humor, su ironía permanente,esa manera tan genial que tenía de relacionarse conmigo, con todos.
    Lo echamos de menos antes de que muriera.
    Me encantó tu relato. Me emocionó.

    ResponderEliminar
  2. lola, sólo lola25 de mayo de 2010, 4:32

    Cono ya comenté en su día, este relato me parece como muchos de los escribes, un compendio de sensibilidad.
    Cargado de silencios que hablan por si mismos.
    Creas ambientes intimistas de forma magistral.
    Retratas a los personajes dotándoles de vida y movimiento en su día a día, con sus frustraciones y alegrías.
    Con su complejidad en el Amor y la derrota.
    Paseos por la Vida y por la muerte.

    Me encanta!!!!

    ResponderEliminar
  3. la bruixa de provença25 de mayo de 2010, 23:28

    "També parlava l’idioma de la terrissa i la porcellana"
    No cal que l'adjectivis, ho fan les tasses de cafè, les filigranes de les safates i el cristall de les copes de licor ens dibuixen qui és, als ulls de la seva filla, la dona que ara jeu al llit.

    "Recordo que quan l’Eloi va pujar les escales per anar cap a l’habitació de la mare va tocar amb el cap un dels diversos mòbils que hi havia penjats al replà"
    La capsa dels records s'obre així, amb el dringar d'unes estrelles de mòbil, amb la llum fragmentada ballant a la paret.

    Escriure com qui pinta. Triar els colors, els espais, la llum i les ombres.

    ResponderEliminar
  4. Quina pena pensar que l'última visita va ser tan trista que va esbaïr la possibilitat de viure tan sols per recordar.
    I quina força la de les teves paraules parlant de cafè i mimosa, n'he pogut sentir l'olor!

    ResponderEliminar
  5. Con qué maestría, muestras los pequeños detalles que le dan realismo a la historia. Te has detenido en ellos con una sensibilidad que le da esa atmósfera intimista tan especial.
    Me ha gustado mucho, espero que lo incñuyas en tu próximo libro.

    ResponderEliminar
  6. ...aquest conte és dolç, tendre, humà, trist, molt trist, i penetra com la bona melodia, deixant empremta....
    Salutacions Vicenç

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar