miércoles, 7 de abril de 2010

On van?

VICENÇ DEL HOYO
—He vingut a endur-me el que és meu! —va dir Ramon amb la mirada baixa però amb aire resolutiu. La frase havia sonat com una pedrada—. No vull compartir res més amb tu.
Ramon ha entrat a la casa com una ventada que s’escola per una escletxa i remou les cortines, aixeca papers i fa petar finestres i portes. L’Àngela encara és al portal quan ell ja està al mig de la sala, sorrut, mirant la catifa.
—Em sap molt greu que t’ho prenguis així —diu amb veu de vellut l’Àngela—. Pensava que, si més no, podríem ser amics. Tres anys no passen en va.
Ramon, al sentir les paraules, fa una mena de ganyota que pretén ser un somriure. Continua estudiant la geometria dels dibuixos de la catifa. A ells sembla adreçar-se quan diu:
—Una vegada més t’equivoques: els anys passen en va. Tot és gratuït i res no deixa de ser un fútil entreteniment.
—No sé perquè dius tot això —continua tenint el venut a la gola, inclús algú amb l’oïda fina podria apreciar que s’ha fet una mica més espès—. Saps que, des del principi, m’he pres la nostra relació amb molta seriositat. Però a tot el que té un principi se li pot veure el final, i la nostra parella no ha estat pas un excepció. Ara, el que podem fer és que tingui un acabament digne, a l’alçada de la història viscuda, o podem posar-li una mala cloenda, com si es tractés d’un tall fet amb un cop de destral. Que sigui un o altre, només depèn de nosaltres.
Ha estat una llarga arenga durant la qual l’Àngela ha tancat la porta sigil·losament i ha avançat fins a la sala. Més que caminar, seriem més exactes si diguéssim que ha reptat, tal com ho faria una boa constrictor.
—No entens res —diu el Ramon fent un pas enrere—. No m’interessa el final. Del que jo parlo és de tota la història. Tu ho has dit: el que té principi té fi. Per això mateix, el que no té principi no existeix. Vinc a endur-me tot el que constitueix la meva aportació a la nostra relació.
—Estic disposada a solucionar i compensar tots els sotracs que la cessació del nostre enllaç —diu l’Àngela, ara amb un matís sedós a la veu— t’hagi provocat. Què vols, les nostres fotografies? No tindràs tan pèssim gust com per demanar-me els regals que m’has anat fent durant tots aquests anys?    .
Mentre ella ha parlat, ens adonem que el Ramon ha deixat sobre l’esmentada catifa una caixa de plàstic. Té a la part de dalt una nansa. Tot fa pensar que és una caixa de les que els operaris utilitzen en els seus quefers quotidians. L’obre, i treu un sinistre cúter. Una lluent i esmolada fulla il·lumina la sala. L’espetegar que s’ha produït solapa el fregadís d’esses de l’Àngela. .
—Continues sense entendre —el Ramon parla, però mira el sofà amb melangia, alhora que li clava l’agut tallant i comença a buidar la groga esponja interna—. La pregunta que t’has de fer és, on van a parar les paraules que t’he dit tots aquests anys? On habiten totes les mirades que t’he llençat? On són tots els batecs que la teva presència al meu cor ha provocat? Això és el que vull.
—Ets boig! —per fi, la veu ja ha adoptat l’ordinària gamma dels teixits de fabricació nacional—. Es pot saber per què estàs fent malbé el sofà? De què és culpable?
—Els esdeveniments viuen en els escenaris —explica amb paciència Ramon. Després que ha esbudellat el sofà, pren un martell de grans dimensions de la caixa i sense que ella pugui evitar-ho, descarrega un cop fabulós sobre l’envà que separa la sala del dormitori. Apareix el sagnant color de la rajola esmicolada—. Jo no puc tornar enrere en el temps, la meva intenció, però, és convertir el nostre passat en irreal, en un somni. Mai t’has preguntat per què sabem que els somnis són somnis?
—Ets boig! —va repetint amb veu de vell parrac estripat, tapant-se la cara amb les mans, des que li ha vist l’ànima al sofà—. Ets boig!
Ell fa caure la paret a terra. Continua les seves doctes explicacions.
—Perquè quan despertem no trobem els escenaris on transcorren els somnis. I si no tenen una ubicació tangible, senzillament no poden existir. Desfent l’escenari de la nostra relació desapareix el lloc on habiten els fets i els sentiments generats durant aquest temps.
Un cop que l’habitatge no es pot reconèixer —ha buidat els continguts dels armaris, ha esmicolat la ceràmica i la porcellana, ha abonyegat l’alumini, ha deformat l’acer inoxidable, ha esbocinat la roba, ha... en definitiva, ha derruït la casa—, guarda l’instrumental emprat com si fos un expert cirurgià. Tanca la caixa i, abans de marxar, diu:
—Ja et pots quedar les fotografies. Ara seran tan irreals com un somni.

2 comentarios:

  1. Pobreta Ángela, no ha comprés fins el final. Encara que la caixa de ferramentes donava una pista!
    Qué bó ha sigut el plantejament de Ramón! Si no existeix el lloc on ocorregueren els records, ben bé pordria esser un somni.
    Una pregunta. Algú sap com podria rebrer les noves entrades al correu?

    http://luferbal.blogspot.com/

    ResponderEliminar
  2. Impresionante.
    Una sacudida a la base de los sueños. De esos que creemos reales. Y la sangre y las tripas del sofá expandidas entre restos de nada.
    Una manera entre filosófica y de obrero demoledor de cortar una historia afectiva.
    Cuánto peligro encierran los escritores que aman filosofar!!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar