lunes, 8 de marzo de 2010

El darrer sopar del mil·leni


VICENÇ DEL HOYO
―Jo... jo. No sé què dir.
Va ser la nit de cap d’any. S’extingia el segle XX i emergia el XXI. S’havia estès un ambient incert de final de mil·lenni. El món podia acabar aquella nit. La culpa la tenien els ordinadors. S’abandonava un segle envellit prematurament, gastat per les guerres i ple de certeses erosionades. Però el futur semblava pendent d’un fil. El món tremolava per l’eufòria i per la por. Es preparaven vetllades i festes finiseculars. Caldria que la Terra donés mil voltes al Sol abans de trobar una nit similar. Jo havia renunciat a tota companyia. Feia, aleshores, tres mesos que ho havia deixat estar amb la Coral. Set anys havien estat suficients per constatar que no ens podríem acomodar l’un a l’altre. Volia passar sol aquella nit de cap d’any. Mai no ho havia fet en els trenta-quatre anys anteriors. Em deia que ja era hora d’assumir la solitud de la majoria d’edat, i que no calia esperar el proper any per fer bons propòsits. Podia començar la vigília del nou mil·lenni. "Vida nova!", era el crit que em llençava el món i que jo retornava com un eco.
A la nevera, una dotzena d’ostres, un llamàntol i uns gruixuts talls de filet esperaven per intervenir a la meva festa privada. Un albariño i un brut nature s'hi refredaven. Aquella nit necessitava l’entreteniment dels plaers. Volia estar sol i no havia estat fàcil aconseguir-ho. Després de tants anys maldant per gaudir d’una bona festa de cap d’any havia estat una sorpresa descobrir que també calia esforç i habilitat passar-la sol.
Havia hagut d’esquivar no menys de tres obstinades ofertes. La conclusió a què havia arribat és que tothom sap que aquesta mena de vetllades són depriments i, per aquesta raó, hi ha qui no vol que ningú se’n deslliuri. D’aquí la insistència.
―Serem pocs. Un sopar íntim ―em va dir la Laura, oferint veladament la possibilitat de conèixer una nova noia.
―Aquesta nit prefereixo passar desapercebut ―li vaig respondre.
En canvi, quan l’Àlex, un company del despatx, em va assegurar:
―No tinguis por de cridar l’atenció, jo crec que pel cap baix arribarem a ser una seixantena de persones. Res de sopar. Coca, cava i ball.
No vaig saber contestar altra cosa que el contrari que li havia respost a la Laura:
―Gràcies. Però tanta gent m’atabala.
A la tercera oferta vaig optar per no discutir ni justificar-me.
―Tinc febre i m’he passat la nit vomitant. El millor serà no sortir de casa. Gràcies.
A quarts de vuit, vaig obrir la nevera i, un cop llevat el suro de l’ampolla de vi blanc, em vaig servir una copa. El brou del llamàntol barbotejava cremós dins de la cassola escampant un baf aromàtic i prometedor. Del menjador m’arribava una música. Una dona amb veu africana acariciava unes paraules que jo no entenia. Un piano l’acompanyava. El vi fred em va semblar excitant quan la mica d’agulla em pessigollejar gola avall. La taula feia estona que era parada. Plats de diferents fondàries, coberts de precisió, copes per a cada tipus de líquid somiaven un sopar imminent. La part final de la realització del sopar era a punt. Només havia de posar el recipient al foc i llençar l’arròs. Tot estava preparat per a qualsevol cosa excepte per la trucada de la Coral.
Em va demanar de venir a sopar i que no malinterpretés la seva proposta, que no es tractava de la dolorosa solitud, ni del comiat del segle, ni de tota la vida anterior, sinó que tenia por. No sabia de què, potser del buit que implicava el triple zero del nombre dos mil. Ella sabia que era una sensació irracional, també tenia la certesa que ja li passaria, que era un terror puntual, però alhora tenia un pànic ferotge. Jo només vaig ser capaç de respondre:
―Jo... jo. No sé que dir.

3 comentarios:

  1. Que fantástica descripción, sobre todo a nivel gastronómico. He empezado a salivar ya husmear el aire...



    Pues yo si hubiera sabido que decirle.
    Ante todo, la hubiera tranquilizado y recomendado que se fuera alguna fiesta tumultuosa a divertirse y que después de tres copitas su visión se volvería más optimista.
    Después, colgaría el teléfono y me dispondría a disfrutar del "arròs caldós amb llamentol" y brindar por el nuevo siglo y nueva vida....

    Chin Chin !!!

    ResponderEliminar
  2. la bruixa de provença8 de marzo de 2010, 21:40

    Molt ben portat l'estat d'ànim del protagonista, un solitari frustrat que se sent víctima d'un món que li és aliè.Que malpensa, i potser l'encerta:

    "...tothom sap que aquesta mena de vetllades són depriments i, per aquesta raó, hi ha qui no vol que ningú se’n deslliuri. D’aquí la insistència".

    Un home al qual li costa fugir del que no vol, que menteix malament, que vol canviar amb mil·leni o sense.
    Però que, atrapat pel desampar de qui potser no es més feble, però ho sembla, baixa la guàrdia. I no sap què dir.

    ResponderEliminar
  3. Por primera vez ese hombre está solo en esa noche tan especial, en ese momento tabú. Es sin duda un reto. Para asegurarlo, para que discurra amable, una mesa exquisita. Sin embargo, algo lo desbarata. Y el final que insinúa su rendición.
    Parece olerse en el aire cierta inquietud. Algo discordante en esos preparativos. Podria ser mas intenso ese presagio, lo no normal, acaso.
    Un relato excelente.
    MONICA

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar