martes, 26 de enero de 2010

Demà


VICENÇ DEL HOYO
No passa d’aquesta setmana que no vagi a veure el pare! Quantes vegades m’ho hauré repetit? Una infinitat! Però és que una no pot arribar a tot. Tinc més obligacions de les que puc atendre. Una feina sempre creixent, uns fills amb perpètues demandes noves, una llar plena, i no de gràcia, embolcallada per la meva força, ja fa temps minvant. Il·lusos propòsits! Quan per fi m’estiro al llit, el cap sobre el coixí tou i amb els ulls closos, penso: si demà t’endus un entrepà per dinar, pots tenir una estona per visitar el pare. Però la impertinent ranera que emet aquell amb qui comparteixo el llit i la hipoteca, i amb el qual a vegades ensopego enmig dels vapors a la cambra de bany, em fa sospitar que serà un nou desig ajornat. I no ho entenc! Tinc ganes d’anar-hi. Sempre ha estat bé quan hi he anat. Una estona de dolça placidesa. És com recuperar la desapercebuda immobilitat, l’absència de temps en què va transcórrer l’ara llunyana infantesa. Tanmateix, sempre hi ha el perill dels funestos imprevistos: una febre desafortunada i sobtada de la nena, un multitudinari berenar d’aniversari que devora una magnífica tarda o l’oblidada i súbitament recordada cita anual amb el ginecòleg. Mai havia previst un futur tan imperfecte com l’esqueixat present. Esdeveniments no planificats em plouen com una tempesta estival, espurnegen amenaçadors llamps de l’avenir, ressonen eixordadors trons de feixuga quotidianitat; els incomplets i bells plans jeuen estripats i escampats per terra com si fossin els fatigats rellotges de Dalí. No pot ser! No puc viure naufragant cada setmana per conquerir un nou i asfixiant cap de setmana. Demà mateix aniré a veure el pare. Li compraré un bonic ram de flors. Com sempre. Segur que li arriba el suau perfum dels lliris. Escoltarà en silenci les meves penes. Compartirà amb mi les angoixes. M’adreçarà muts consells. Mentre, jo netejaré el seu nom escrit sobre el marbre.

8 comentarios:

  1. Mónica, la Sabbatiello26 de enero de 2010, 12:58

    Este relato brevísimo me transmite una opresión intensa, factible, verídica. Es un baño de realidad, con una falsa puerta.
    Una celda a medida, civilizada que guarda un viraje, un escape extraño, casi fantasmal: la tumba, el mármol, el cementerio. Y esa voz amiga, paternal pero ausente.
    Estilo medido, con un escondrijo.

    ResponderEliminar
  2. Enternecedora imagen de la vida cotidiana, en la cual nos falta siempre tiempo para todo. Para pensar, para leer, para actuar...

    Casi todos nuestros actos sufren un aplazamiento, con un regusto a remordimiento, a culpabilidad, sobre todo aquellos que llevan implícitos un sentimiento hacia los demás o hacia su memoria.

    En ocasiones cuando estamos a punto de desbordarnos, nuestra mente viaja a través del recuerdo a otras épocas, a otras situaciones menos agobiantes buscando ese bálsamo que dá el tiempo pasado.

    Todos deberíamos encontrar UN DÍA, o tal vez sea demasiado. Busquemos aunque sólo sean unas horas para nosotros, para nuestras cosas.

    No esperemos que nos traigan flores y no podamos siquiera agradecerlo.

    (Preciosa condensación de sentimientos)

    ResponderEliminar
  3. No sóc de moltes paraules, per tant seré bastant breu...

    M'ha agradat molt, és molt interessant ;)
    Us Segueixo

    ResponderEliminar
  4. Qué real y que interesante, te lleva hasta el final con gran interés y la sorpresa final, como a mime gustan. Enhorabuena maestro.

    ResponderEliminar
  5. la bruixa de provença27 de enero de 2010, 20:40

    Dolça placidesa, desapercebuda immobilitat, llunyana infantesa.
    Funestos imprevistos, febre desafortunada, multitudinari berenar.
    Magnífica tarda, oblidada i recordada cita.
    Futur imperfecte, esqueixat present. Tempesta estival, amenaçadors llamps, eixordadors trons.
    Feixuga quotidianitat, incomplets i bells plans, fatigats rellotges.
    Nou i asfixiant cap de setmana. Bonic ram, suau perfum.
    Muts consells.

    Hi ha qui no vol adjectius.
    D'altres, com tu, creen un clima perfecte deixant-los caure damunt el text com un vestit fet a mida.

    ResponderEliminar
  6. Collons quin relat més dur. Es dificil adonar-se de la rutina, eixir del cercle i abraçar a aqueixos amb qui has pasat la vida. Esta s'en va i els estimats també.
    Hi ha que dir "t'estime" més a sovint, no siga que s'ho tingues que dir a un tros de marbre.

    ResponderEliminar
  7. Esto no es un relato duro. Esto es un cuento hiperrealista.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar