jueves, 17 de diciembre de 2009

Pregunta


VICENÇ DEL HOYO
—Sí, jo sí!
Ho va escoltar al passar pel davant de l’entrada del banc que hi havia just a sota de l’oficina del registre de la propietat intel·lectual. No va ser la frase sinó el to, el que va fer que es detingués. Havia estat un ofegat xiuxiueig. Va dubtar. Duia sota el braç dues novel·les i un voluminós plec de contes que havia escrit els darrers anys. Ara que havia decidit presentar-los a concursos i fer-los circular per editorials calia que els tingués legalment inscrits. Però l’olfacte literari l’atreia cap a aquell rusc situat a pocs metres de seu destí.
Un home alt i voluminós acompanyat per una noia amb una ostentosa perruca rossa discrepaven sobre la necessitat o conveniència d’entrar a l’oficina bancària. L’home duia una llarga i sinistra funda negra que semblava contenir una recta i afamada canya de pescar. Li penjava de l’esquena. Ell volia marxar i ella estava decidida a entrar.
La desbordant i malaltissa imaginació de l’escriptor el llastrava. No podia aixecar els peus de l’entrada de l’oficina. Contemplava hipnòtic l’escena. El cervell en redactava el guió. Se li havien ocorregut mitja dotzena de preguntes a les quals els convenia la resposta inicial. Podria haver estat una pregunta reptadora:
—Estàs a punt per assaltar el banc?
O, pel contrari, una de més esporuguidora:
—Que potser vols anar a la presó?
Malgrat que no li agradava, hi havia la possibilitat d’una de molt innocent:
—Què duus la llibreta d’estalvis?
Podria ser que fos una de més especulativa:
—Creus que ens concediran el préstec?
Posats a imaginar, podria ser que la pregunta, formulada amb accent estranger, hagués estat:
—Egstàs seggura de gue aguesta gés la botiga on vegnen hams i esquer?
Però l’escriptor fantasiós creia que la pregunta que millor encaixava amb el to de la veu que havia sentit al escoltar la resposta era:
—Estàs disposat a morir?
Aquesta va ser la raó per la qual, per fi, va entrar a l’oficina. Més que per buscar respostes, va ser per descobrir la pregunta. En realitat, hauríem de dir per confirmar la pregunta. No estava disposat a abandonar fàcilment les certeses deduïdes.
L’oficina estava plena. L’escriptor no podia entendre per què. Ningú no tenia aspecte de jubilat. Tampoc recordava que fos final de mes. Però els van fer lloc, a la parella. L’home es va allunyar unes passes de la noia i es va despenjar la funda de la canya de pescar. Però qui acaparava l’atenció dels pacients clients era ella. No només per la falsa cabellera groga. Serà per l’insinuant vestit curt augmentat pel generós escot, especulava el nostre escriptor. Tot tenia un aire fals, teatral. Ella mirava a tots i a ningú. Ell havia desplegat, no un aparell de pesca, sinó un llençol amb lletres escrites lligat a dos bastons. La noia li’n va prendre un i entre els dos van estendre la pancarta.
Hi va haver un moment de silenci. Després la fressa de la indiferència va pujar de volum. Des de la seva ubicació, l’escriptor de contes només podia identificar senceres dues paraules: COBDÍCIA i HIPOTECA. Va notar dins seu que una incipient decepció lluitava per brollar. Però la incredulitat no la deixava néixer. Just quan els dolors de part de la decepció prenien protagonisme va sentir un sec espetec. El pescador de canya ara havia tret de la funda una escopeta curta i havia disparat un tret intimidador.
La fortuna va fer que fos l’estomac del novel·lista el que hagués d’hostatjar el plom. El pescador tenia bona punteria. La bala havia triat l’individu més prescindible. La sang li va regalimar panxa avall. El plec de fulls continents de totes les històries somiades es va escampar pel terra. Un silenci mineral oprimia l’oficina. L’olor del fum planava a mitja alçada. Les històries no van trigar gaire a estar xopes de sang del malaguanyat artista; trist per sentir morir les frases ofegades de sang. Hauria volgut veure els mots volant, com ocells que s’escapen de la gàbia. Per fi un somriure li va brollar als llavis. Ara podia precisar amb exactitud quirúrgica la pregunta que no havia arribat a percebre. Obtenia la recompensa de la pau. Havia aconseguit arribar al final de la història:
—Estàs disposat a morir per curiositat?

4 comentarios:

  1. la bruixa de provença21 de diciembre de 2009, 23:02

    Més enllà de la curiositat que mata l'escriptor, em commouen les històries tenyides de vermell, impregnades, ara sí, de la vida que ell els dóna en morir.

    I em fa somrire un lapsus que, com passa sovint, respon a una realitat oculta: la gent que espera i als qui anomenes pacients. I ho són, és clar. Més que clients.

    ResponderEliminar
  2. La curiosidad no solo mató al gato

    ResponderEliminar
  3. No me gustaría morir de esa forma tan accidental, por estar donde no debiera. Si me ha de venir a buscar la parca quiero saberlo.

    De todos modos me gusta como tocas el tema y formulas diversas hipótesis, (muy en tu línea). El relato es del más puro género negro con toques cómicos, casuales e imprevisibles, como la vida misma.

    ResponderEliminar
  4. Urbano, negro, literario. Un escritor metido en el meollo de su propio relato. ¿Lo hirieron o estaba escribiendo cuando lo llamaron del banco?

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar