sábado, 7 de noviembre de 2009

Filla meva


VICENÇ DEL HOYO 
No sé què em porta a dir-te això, potser són coses de l’edat, o potser del caràcter del teu germà, però la veritat, filla meva, és que et trobo molt a faltar. M’agradaria sentir la teva veu greu i pausada pels passadissos de casa. De ben segur que et pentinaries com la teva mare i et faries obstinadament un serrell corbat amb el que voldries amagar el teu preciós front del que, tinc la més absoluta certesa, t’avergonyiries, com ella. Mai hauries d’haver renunciat a ser la filla gran! Amb la teva assenyada vida ens hauries fet sentir orgullosos. No hi ha dubte que et barallaries amb el teu germà. Ell ho necessita. Està creixent com un nen mimat per culpa de la teva absència. No ha de negociar amb ningú, no ha aprés a compartir, sempre acapara tota l’atenció. I, en especial, qui més et necessita és la teva mare. Ella que tant d’esforç ha destinat a ensinistrar-nos, amb tan poca recompensa, està mancada d’una veritable amiga, algú a qui confessar-li els inesperats desànims, les inconfessables febleses i amb qui compartir les alegries sobtades. Tu no hi seràs per jugar aquest paper. Una dona condemnada a viure en un món masculí sorollós i poc receptiu a les subtileses. I, jo? Un pare que no podrà sentir la tendra abraçada d’una noia jove, ni podrà mai oferir una desinteressada protecció paternal a les inevitables angoixes d’una jove. I, nosaltres? Amb qui compartirem l’afeblidora vellesa quan el teu germà hagi volat?
No saps el mal, el dolor que ens causa la teva absència?
Per què no has nascut, filla meva?

6 comentarios:

  1. la bruixa de provença8 de noviembre de 2009, 23:28

    Quan les reflexions es deixen contemplar sense artifici, quan la nostàlgia pel que no es té s'expressa amb les paraules precises, és llavors que molts poden compartir desitjos i comprendre sentiments.

    ResponderEliminar
  2. Una reflexión preciosa y llena de sensibilidad. El narrador parece tener todos los años del mundo, no en cuanto a edad, sino en cuanto a sabiduría. Enhorabuena

    ResponderEliminar
  3. .....uuuuffffff!!! , si un, ja dóna feina, imagina dos. Salutacions Vicenç.

    ResponderEliminar
  4. Desconcertante. Un espacio vacío y una espera confiada que no puede ser. Si hubiera nacido, tampoco sería. No como esperaba.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar