lunes, 5 de octubre de 2009

Sòlides conviccions


VICENÇ DEL HOYO
Aturat davant del semàfor vermell. Al final de qualsevol carrer, sempre hi ha un semàfor vermell. Es posa verd, pots passar, però només fins que el proper semàfor et barri el pas. Sempre pendent que et donin, momentàniament, pas. Un altre cop aturat. El decorat és una teranyina de carrers sempre idèntics, com els passadissos d’un laberint. Malgrat que hi passis mil vegades, és impossible sentir cap mena de familiaritat. Vianants clònics caminen per les voreres o travessen els carrers. Autobusos escarlates que transporten bustos humans creuen davant meu.
De sobte, sento com si s’hagués produït un canvi.

Tot és igual que fa un moment, però és com si algun element essencial del mecanisme del món hagués deixat de funcionar. Sembla com si tots els objectes fossin de cera i un inexplicable i sobtat aire sufocant fongués aquest decorat. Els negres neumàtics dels cotxes es van dissolent i desinflant sobre l’asfalt fins que els automòbils queden aturats desordenadament sobre el carrer que es deforma tot sol. Els angulosos i rectilinis edificis racionalistes suavitzen el seu aspecte arrodonint les formes. Els malaltissos i famèlics arbres ploren fulles com si fossin gotes. Veig com els vianants disminueixen la velocitat i l’alçada. Estan ensorrats fins als genolls. Els baixos dels abrics toquen ja el terra. Els colors de les coses no estan esmorteïts, són vius com si fossin els llampants colors de figures de plastilina. I això crea un contrast entre el que els està succeint a les coses i l’aspecte que adquireixen. És com si abans de dissoldre’s els objectes mostressin un aspecte més viu que mai.
Agafat al volant com qui s’aferra a una convicció, noto que la duresa de la goma i el plàstic que embolcalla aquest cercle cedeix igual que les meves certeses sobre les coses. M’impaciento, no puc continuar sense fer res, veient com es fon el món com si fos una escultura de gel. No puc creure que això estigui succeint, però alhora tinc la molesta sospita que no m’enganyo. Ingènuament intento connectar la ràdio, pensant que si això és cert, algun reportatge especial emetran. Però l’aparell es desfà, el botó del volum queda entre els meus dits, enganxós com una unça de xocolata. Noto una pessigolleig a la boca. Quan l’obro, salten totes les dents, les atrapo al vol amb les dues mans. M’han caigut totes les dents, però he estat a temps per atrapar-les, podia haver estat pitjor. És com una blanca corona sobre les mans. No s’han desenganxat entre elles, com si formessin part d’una dentadura postissa. Penso que si aconsegueixo mantenir-les així, un hàbil odontòleg podrà tornar-les a enganxar a les meves genives. Mai més tornarà a ser el mateix, però potser no es notarà. Les diposito acuradament sobre el seient del costat.
Torno a mirar a l’exterior i no em sorprèn gens veure que cap conductor ha sortit del seu vehicle. Veig algunes cares dins dels marcs arrodonits de les finestres, són cares silencioses, resignades. ¿Com pot ser que no estiguin desesperats? ¿Han entès alguna cosa que jo encara no? ¿Ja sabien que això podia passar?
Me n’adono que no és suor el que em regalima per la cara i el coll. Adreço la mirada al seient del costat i contemplo que les dents estan escampades, com grans d’arròs. Perdo tota esperança. Ara sé que mai, tant si hi ha demà com si no, res tornarà a ser igual.
Com una pedra que cau sobre un estany, els clàxons esborren la visió. El semàfor està verd. Avanço.
N’estic segur: mai no podré deixar de sentir una angoixant olor a cera cremada.

5 comentarios:

  1. la bruixa de provença7 de octubre de 2009, 23:19

    "Agafat al volant com qui s’aferra a una convicció, noto que la duresa de la goma i el plàstic que embolcalla aquest cercle cedeix igual que les meves certeses sobre les coses".

    Sovint necessitem l'ajut d'elements quotidians, de simpleses, per reafirmar-nos en sentiments o en pensaments més importants.
    Alguna vegada tenim la percepció de que el real és allò que tots donen com a fictici, que les il·lusions són la veritat i tot el tangible és mentida.
    Però s'encèn el semàfor verd i tornem a ser vianants caminant a toc de pito.

    ResponderEliminar
  2. .m'encanta quan la teva ment divaga i se'n va, no sé on, per a dir coses. La rutina del quotidià ens desfà Quina sort que pots escapar-te amb l'imaginari.
    Salut Vicenç

    ResponderEliminar
  3. El dejar volar la mente, divagar, soñar o visionar es muy terapéutico.

    Aprovechar un lapsus urbano para "matar", "limpiar", incluso "autoeliminarse" es gratificante.

    Después, se retorna con más ganas a la puta realidad y te parece menos asquerosa.

    Me ha encantado como el 99% de todo lo que escribes.

    Ya sabes.... mi debilidad....

    ResponderEliminar
  4. Propongo que alguien escriba un cuento sobre el semaforo en ambar

    ResponderEliminar
  5. Jooooder, yo en los semáforos, aprovecho para quitar el polvo, arreglarme las uñas, cambiar de música, comer, beber y observar los edificios rehabilitados con ojos nuevos... pero no se me ocurre ponerme trascendente. Gracias por darme la idea de otra actividad para hacer. Mientras, obedientes, no nos queda otra que esperar a que nos den paso de nuevo.
    Me gustan las descripciones que haces de esa situación tan onírica en la que te recreas. Viva tu imaginación.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar