martes, 1 de septiembre de 2009

Carícies

VICENÇ DEL HOYO
“…Ese sentimiento de felicidad no se presenta de forma tan plena ni siquiera en los momentos del éxtasis amoroso. No se trata más que de una luz resplandeciente, de un rayo que ilumina el paisaje de tu vida, un rayo que te ayuda a ver el “instante”, algo que es igual a la vida entera, el espacio entre dos aniquilaciones.
Quien no haya vivido un instante así en sus relaciones vitales con el mundo, se ha perdido una de las mayores aventuras de la vida, difícilmente explicable.”
Sándor Márai, «Confesiones de un burgués»


A les coses se les pot conèixer de moltes maneres. Per la vista la majoria, per l’oïda moltes, per l’olor i el gust unes poques, i només un reduït grup pel tacte. Gairebé totes les coses que es poden veure es poden tocar, però rarament la visió substitueix el tacte. Ni tan sols ofereixen coneixements complementaris. En un món on es valora la vista per sobre de la resta dels sentits vaig trigar uns anys a descobrir que no sempre passa que nosaltres produïm un coneixement de l’objecte a través d’uns mitjans que són els sentits sinó que a vegades, si estem prou atents, podem descobrir que són les coses les que ens permeten que ens coneixem a nosaltres mateixos a través de la nostra sensibilitat, i que això passa més amb el tacte que amb cap altre sentit.
Feia temps que vigilava els pits de la Yvonne. La meva companya era especial, com que era anglesa no estava sotmesa als repressors colls tapats de monja que s’estilaven quan jo anava a l’institut. Ella lluïa uns despreocupats escots atrevits que tenien el poder de la hipnosi. La biologia havia estat generosa amb les seves glàndules mamàries, i jo, que en aquella època no havia trepitjat mai un museu ni obert un llibre d’art, sense saber-ho actuava com un espectador davant de la mutilada Victòria de Samotràcia, per exemple.
De bon principi vaig tenir mala consciència pels meus interessos estètics. Així que vaig dissimular-los. Em vaig convertir en un obstinat espia secret d’aquella serralada. Veure, no es veia molt, el que sí podia fer era imaginar, conjeturar, és a dir, somiar. Em sentia com un paleontòleg que és capaç de reconstruir un gegantesc dinosaure a partir d’una petita dent desenterrada; jo, a partir d’una fugaç visió de com dues protuberàncies insinuen una càlida vall fosca, també era capaç de recrear tot l’exemplar.
Però el destí em va atorgar un rar privilegi, despertar del somni.

Va ser durant la revetlla de Sant Pere del darrer any a l’institut. Va ser al final de la festa. Ella havia estat tota la nit de cares llargues. Àlex, el seu xicot, s’havia passat la nit ballant amb una altra noia. Potser la Yvonne havia begut massa, o tal vegada estava emprenyada, o les dues coses alhora. La qüestió és que en un racó fosc del terrat, darrera dels dipòsits d’aigua de l’edifici, ella em va arraconar i amb la camisa mig descordada es va oferir. Primer tímidament, després amb més decisió vaig explorar aquell vast continent contingut en dues muntanyes. Mai les meves mans han tocat res capaç de generar un trasbals tan immediat i que hagi perdurat tant de temps en la meva memòria. Cap seda, cap teixit, cap marbre podrà mai igualar aquella experiència de la nit de Sant Pere.
I com totes les vivències colpidores, va ser fugaç. Al dia següent la Yvonne es va reconciliar amb el seu xicot, l’estiu es va pansir abans de començar i jo, al poc temps, vaig canviar de barri.
D’ella no ha perdurat ni el discret perfum, ni el contagiós riure, ni tan sols els expressius gestos, sinó que ella ha viscut a totes les carícies en què les meves mans han participat.

6 comentarios:

  1. De com algú, sense sospitar la trascendéncia que pot tenir un "deixar fer", marca un record a la punta dels dits i s'instal·la com a referent de carícies.

    ResponderEliminar
  2. Lo primero que he pensado al mirar la fotografía, es en el dolor de espalda.

    Creo que lo que te hace tener el deseo de acariciar, es precisamente el sentido de la vista y recordar esas caricias, es recordar una victoria.

    Las caricias son muy importantes, mucho más de lo que se cree.

    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Cuando la vista y el tacto se unen nos regalan el placer de la posesión de las cosas, aunque sea por un instante fugaz. Los niños lo saben bien por eso decimos que tienen ojos en las manos. Por eso, cuando pueden, no se privan de apretar las tetas que les venga en gana sin ningún recato. Los niños y los afortunados a los que se le da permiso...

    ResponderEliminar
  4. La unión de la vista y el tacto despierta el placer de la posesión, aunque sea por un fugaz instante. Los niños lo saben bien por eso decimos que parecen tener ojos en las manos.
    Por eso, aprovechan sin recato para acariciar los pechos que se les pongan a tiro. Los niños y los afortunados a los que se les da permiso...

    ResponderEliminar
  5. Los deseos satisfechos son los únicos que dejan huellas en la memoria.

    Para cumplir los demás, tenemos toda la vida.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar