martes, 9 de junio de 2009

L'armari

VICENÇ DEL HOYO
Dues persones estan assegudes al terra en mig de la nit. Al seu voltant, un desert de pedra dura esquitxat de petits matolls i de cactus amb els braços estesos els sotja. La foscor que els cobreix no és completa: uns desconeguts estels espurnegen. Fa un fred sec, però la foguera que s’interposa entre ells dos els escalfa la cara i la panxa. Amb una navalla, el vell fa prims encenalls d’una tendra arrel sobre un estellós bol de fusta. Després els aixafa pacientment amb una petita mà de morter. En el silenci de la nit crepita el foc, els grills festegen i una hiena riu. Les flames dansen sobre la cara del vell. Té els ulls tancats i es mou rítmicament endavant i endarrere. És com si el món visqués dins d’ell, i no ell dins del món. No necessita obrir els ulls per saber on paren les coses. Potser tampoc li cal escoltar per saber què dirà el seu interlocutor. Un cop aconseguida una pasta fina hi afegeix un líquid grogós d’una ampolla que treu del sarró. Encara ho remena una bona estona. Els minuts mandregen en la punta dels seus dits.

-Et deuen algun favor els déus?
-I jo a ells. Fa temps que ens coneixem.
-Prepara’m un remei pel meu mal.
-Ni jo ni els déus podrem fer res per tu, si no estàs preparat pels canvis.
-He fet un llarg viatge. Ara sé que tota la vida he esperat aquest moment.

L’interlocutor fa un esforç per disposar-se per a l’esdeveniment. Pensa en el llarg camí que ha recorregut fins arribar a aquest instant, en totes les coses de què ha hagut de desprendre’s, en com va començar tot. Va ser a l’obrir l’armari.

Volia penjar una jaqueta nova. Va intentar fer lloc aixafant la roba dels costats per introduir el nou penjador, però al provar-ho es va desfermar la barra que sostenia tots els pantalons i jaquetes i un imprevist escampall de robes pel terra el va retenir. Va decidir posar ordre i fer neteja. La professió de viatjant exigeix vestir un impecable uniforme de venedor. Una variada gamma de peces s’acumulaven als armaris de la casa. La majoria, o bé ja no se les podia cordar, o bé tenien un ostentós tall passat de moda. Així que es va decidir a omplir bosses per tal de llençar-les. No les volia veure mai més. Fer lloc i desfer-se de tota la frustració i solitud viscuda a la feina. Cada plec d’aquells vestits conservava les hipòcrites encaixades de mà, les hores perdudes esperant els clients que es fan pregar, l’impacient gest de mirar l’hora per plegar. També una col·lecció d’ulleres de sol que feia anys havia deixat de fer servir havia de desaparèixer. Va descobrir un calaix ple de calçotets amb la goma donada, de mitjons foradats, de mocadors de roba que mai havia usat però que duien les seves inicials brodades. Papers i papers i factures que mai revisaria, cartes de banc per obrir. Tot a la brossa! Paraigües amb algun ferro trencat, sabates velles i d’altres que semblaven per estrenar. Tot va anar a parar a l’interior de bosses. Els llibres havien quedat pel final. Malgrat mai no els havia ni obert, en tenia per omplir un pany de paret. Abundaven els catàlegs i les guies de viatges. Qui ho havia de pensar? Ell que es passava el dia atrapat dins de la teranyina de carreteres a la recerca del client, es consolava projectant viatges a l’altra punta de món. Necessitava un món exòtic per poder viure en aquest. Així que podia, anava a una agència de viatges per demanar catàlegs amb els que il·lustrar els seus somnis. N’hi havia al lavabo, a la cuina, al rebedor. En va trobar uns quants sota el llit. Mentre els apilava per posar-los en caixes, un va caure als seus peus. Era de Mèxic. Una travessia pel desert de Sonora. Va sentir un rampell de ràbia contra ell mateix. «Ets incapaç d’aconseguir res del que et proposes», es va dir. No havia acabat cap dels estudis que havia iniciat, ni conservava cap amic de més antiguitat de cinc anys, tampoc recordava haver sobreviscut a cap feina més de tres anys, menys encara una parella de més de seixanta sopars. Ara se n’adonava que havia construït un món de ficció, de projectes irrealitats, de promeses trencades. Va demanar tres setmanes de vacances a la feina. La primera la va gastar omplint caixes i bosses. Les dues restants les va reservar per recórrer les pàgines del catàleg salvat de la les pàgines del catàleg salvat de la neteja.
Per fi el vell ha acabat de fer els moviments rítmics amb el cos i la mà. Deixa de cantussejar en una llengua ancestral al foc. Buida el contingut del bol en una ampolla i se l’ofereix.

-Beu a poc a poc. Els déus hi són dins. De vegades criden, d’altres xiuxiuegen.

El viatjant beu petits glops expectants. Espera una forta sacsejada, un fogueig enlluernador que perduri a la memòria la resta de la seva vida. Vol sentir la veuassa dels déus i gaudir el rastre de llampants colors de la divinitat.
Van passant, primer els minuts, després les hores. S’estira, ja no sent el fred, i contempla les traces que produeixen els estels al cel. De sobte veu unes espurnes celestials. “És el moment” pronostica. Els colors però, no són ni de bon tros, tan estridents com els d’algunes de les corbates defenestrades. La veu dels colors és una persistent remor. És un mandrós avió que fatiga el cel. Es reincorpora sobre un colze.

-Això és tot?-gosa preguntar.

El vell torna, com si abandonés un somni.

-De vegades el canvi més gran consisteix en què tot sigui igual.

3 comentarios:

  1. la bruixa de l'eixample11 de junio de 2009, 9:47

    Per a convertir un viatjant venedor de fum en un pel·legrí que busca la veritat, cal haver buidat l'armari sense pietat i saber escoltar els vells còmplices dels déus quan ens xiuxiuegen històries a cau d'orella.

    I després saber-les explicar com ho has fet, Vicenç.

    ResponderEliminar
  2. ¿Azar o causalidad? en buena hora se rompen las barras de los armarios, donde acumulamos lo cotidiano sin discernir. Hasta un día, ese día en el que todo cambia su sentido y eso que nos pareció tan importante guardar en su momento, puede ir a la basura sin piedad, sin remordimiento. Pero hace falta un momento de gracia para el desapego, es en ese momento cuando tu historia cobra sentido. Muy buena.

    ResponderEliminar
  3. Reconozco mi tendencia al inmovilismo o tal vez sería más honesto decir mi cobardía ante los cambios ¿?

    No sé. Pero me cuesta desprenderme de los lastres (aunque reconozco que lo son muchas veces) pero me he acostumbrado a llevarlos conmigo y forman parte de mi identidad.

    No quiero decir : Eso es todo? o para llegar aquí he dejado todo?
    y sobre todo que no me digan, que a veces "El cambio es que todo siga igual"

    Pues eso, "que para este viaje ... no se necesitan alforjas"

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar