lunes, 22 de junio de 2009

De com l'Annapurna es va quedar sense alpinista

NATÀLIA LINARES CASTELLÓ
No sé com, l’altra nit després d’un sopar em vaig dur a un antic amic a casa. Xerrant, xerrant. Vam acabar a casa meva. Que, per cert, estava neta i endreçada. Com fet a mida.
Va ser la nit que em vaig sentir poderosa com una gran muntanya. Que dic!!, com el cim d’una gran muntanya, l’Annapurna.
A dins del cotxe, abans d’arribar a casa, tots dos vam sentir escalfreds. En el moment de girar-me per deixar la bossa de mà al seient del darrere, sense adonar-me’n vaig fregar-li l’espatlla amb els pits. Dues muntanyes imponents seduien i acoquinaven un jove expert en jovenetes. De seguida es van notar les sensacions, que van fluir com vapors. El jove en qüestió fregava els vidres amb la mà obrint escletxes entre la humitat, mentre jo connectava amb destresa el botó de desentelar.
Durant el trajecte, mentre es desentelava el vidre, vam estar parlant de Londres. Un cop a casa, jo era l’amfitriona.

-Què pendràs: cava, whisky, café?
-Ui, poca cosa, que demà he de matinar per fer 20 km de fúting.

Vaig reaccionar amb rapidesa i vaig omplir dues copes de cava.

-Té. Per a tu -li’n vaig oferir una.

Jo me la vaig veure sencera d’un glop. Tenia sed.
Ell es va mullar els llavis fent un glop curt.
Amb cara d’imbècil vaig agafar la seva mà.
Vam seure al sofa.
Vaig començar a jugar amb un botó de la seva camisa. L’experiència és un rang.

Això és el que jo creia.

-Et sembla bé si ens posem més cómodes?

Vaig omplir un altre cop la copa i quasi me la vaig empassar d’un cop.
Se li va posar també cara d’imbècil.
Li vaig marcar un petó als llavis com qui llença un penal.
Per un moment vaig pensar que se li havia assecat part del cervell i que potser era una capacitat que tenia, com els dofins, que en paralitzen una part per poder dormir.
Jo buscava l’home que s’havia convidat a entrar a casa meva després d’un sopar, però s’havia amagat com un cargol en època de sequera.
Tos dos rèiem com dos adolescents sense experiència i avergonyits.
Va haver-hi un silenci massa censurador i llarguíssim.

-Perdona’m, crec que he begut massa -vaig justificar-me.

Ell intentava argumentar sense massa encert.

–No, no, si us plau, no passa res, sóc jo que no sé què em passa.

Em vaig aixecar, vaig engegar la tele i vaig tornar a seure. Havia oblidat com comportar-me. No sabia què havia de fer, ni què dir.
A la tele feien un documental sobre la serralada de l’Himàlaia i ell es va quedar absort mirant-se’l.
Jo vaig servir-me una altra copa per acabar d’enfonsar-me en ella.
Es va entusiasmar amb el documental i va començar a explicar-me la història d’un alpinista reconegut mundialment, que havia fet molts cims a l’Himàlaia: el Cho Oyu, El Lhotse i d’altres vuit mils, però que quan va anar a fer l’Annapurna, a prop d’arribar al cim, va topar amb les seves limitacions. Va flaquejar en un cim una mica més baix que els altres que ja havia conquerit. La confiança que aquell seria més fàcil el va traicionar. Va patir congelació a les extremitats. Va morir a pocs metres de coronar el cim.

-Va ser una gran pèrdua per a l’alpinisme- va sentenciar el meu amic.

Ens vam acomiadar, sense que ell s’acabés la copa.
Mentre tancava la porta amb clau i el sentia baixar les escales, vaig aspirar aire i, orgullosa, em vaig dir: “Nena, ets el cim de l’Annapurna”.
Pobre alpinista, fa temps que no el veig.

4 comentarios:

  1. anapurna no t preocupes k el mundo está lleno de alpinistas

    ResponderEliminar
  2. bruixa de provença24 de junio de 2009, 11:00

    M'agrada molt el relat.
    No és insignificant, sinó una mostra de les grans històries de la humanitat, les que ens expliquen amb grandiloqüència, però que podrien ser traspassades a la senzillesa del teu text.

    Pasos endavant, pasos enrera.
    Estratègies.
    Malentesos.
    Moviments en fals que fan caure la bena dels ulls.
    Derrotes que són victòries.

    ResponderEliminar
  3. Me gusta tu relato, tan sencillo y cotidiano que muestra con toda honestidad capítulos de la vida de cualquiera. Que díficil es gustar a quien te gusta... y cuanta gente nos habremos sentido identificados.
    Muy bien mostrado Natalia. Enhorabuena.

    ResponderEliminar
  4. Que manera más triunfal de conformarse... sólo las grandes como tú se sienten así.

    Sentirse una cima inalcanzable, ante un tímido, inexperto o desinteresado alpinista, que no está por la labor, tiene mucho mérito.

    Basta que se tenga todo a favor, refugio, buen tiempo, buena visibilidad, comida, bebida y sobre todo una buena compañera de cordada...

    Y va el tío y se pierde por los cerros de Úbeda... en vez de "perderse" en el Himalaya.

    ¡Los hay idiotas!

    (Me encanta tu forma de escribir, irónica, fresca y llena de humor).

    Bravo Natalia!!!!! ·

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar