martes, 28 de abril de 2009

Extraterrestre

VICENÇ DEL HOYO
Sóc una extraterrestre. Visc dins del cos d’una dona casada amb dos fills: en Bruno i la Maria. El destí és juganer, es complau a oferir dificultats. El meu cos treballa en un hospital, pediatria infantil és l’especialitat que ostenta la porta del meu despatx. Éssers en construcció, tant a casa com a la feina. No sé de quin planeta vinc, crec que deu ser Vulcà, a jutjar pel foc que sento dins. Del que sí estic segura és que és molt llunyà. Tampoc sé com he vingut a parar a aquí. Fa sis mesos vaig descobrir la meva veritable procedència. Va ser una matinada. Després de tota una llarga guàrdia hospitalària, plena de quadres virals, galteres i algun fals diagnòstic de meningitis, vaig sortir a fumar a la terrassa que els metges fumadors tenim habilitada a la darrera planta de l’hospital. A trenc d’alba la ciutat encara dormia, la sentia mandrejar just abans de llevar-se. Una línia resplendent a l’horitzó, a les cruïlles cremava el verd o el vermell, bategava el silenci, el fum de la cigarreta s’enfilava i amb ell m’alliberava del frenesí laboral, vital. De sobte vaig descobrir que no era tota sola a la terrassa.
-No creus que no trobarem un escenari millor?
M’ho va preguntar l’Eduard, un traumatòleg amb qui havíem compartit moltes intervencions.
-Millor? Per a què?
L’Eduard se’m va acostar, em va posar el braç sobre les espatlles i em va dipositar un petó als llavis.

Després un altre i un altre. Eren petons petits, suaus i tous. Quan per fi els meus llavis es van estovar i es van obrir, ell va posar la punta de la llengua. Just en aquell instant vaig adonar-me que era extraterrestre. El que em passava en aquell moment res tenia a veure amb la vida que havia dut el meu cos els darrers trenta anys. Tot m’era estrany. Jo no era la que creia que era. Havia parasitat un cos. Un inexplicable i absurd cos que duia una vida que res tenia a veure amb mi. Aquell petó em va connectar amb vivències molt antigues, de la infantesa i de l’adolescència. Era un viatge pel temps i l’espai a un planeta molt llunyà. No recordava que un petó pogués provocar aquelles transgressores sensacions. Des dels catorze anys, quan en vaig donar i rebre el primer, no recordava haver experimentat res de semblant. Vint-i-set anys de matrimoni amb en Xavier no m’han ofert, ni tan sols, una llunyana oportunitat d’evocar l’eco del moment fundacional de l’amor. Sembla impossible que accions tan similars, com una fugissera carícia, un fugaç i senzill petó pugin evocar sensacions tan divergents.
Des del dia de la terrassa, m’he adonat que visc dins d’un cos que no és el meu. Aquest cos té una vida que no és la meva. Durant aquests mesos he viscut atemorida. No m’he atrevit a fer res per tal de no delatar-me. Tenia por que no descobrissin que no sóc ella. Ni el Bruno ni la Maria poden adonar-se. Massa entretinguts amb les seves coses, les classes, els extraescolars, els amics. Però la Maria és la més observadora.
-Què fas llegint el diari, mare?
Se n’adona que la mare d’abans mai tenia per costum asseure’s i llegir.
-Què té d’estrany? No tinc dret a estar informada?-Em defenso.
Però és que amb el diari a les mans, asseguda al sofà, és com connecto amb el meu planeta. El diari és l’excusa per seure. Les notícies ni les veig. Tanco els ulls dissimuladament i deixo que brolli tot el lligam que tinc amb les antigues sensacions .
Sospito que algun dia hauré de prendre una resolució. Un dissabte duré els nens amb la mare del meu cos, i sortirem a sopar amb en Xavier. Li revelaré la meva condició d’extraterrestre. I espero que, malgrat les limitacions dels terrícoles, sigui capaç de comprendre les inabastables aspiracions dels que provenim de llunyanes estrelles.

9 comentarios:

  1. Als qui provenim de llunyanes estrelles no ens cal explicar res a ningú, ni que ningú ens entengui.
    N'hi ha prou amb una terrassa per a fumadors i un traumatòleg que ens recordi el món al qual pertanyem.
    Però que no deixi passar massa temps entre bes i bes.

    ResponderEliminar
  2. Vindré a sopar, nena.
    Tant de temps junts i no tenia ni idea que potser som compatriotes, tots dos vulcanians!
    Signat: Xavier.

    ResponderEliminar
  3. Magnífic relat! No crec que em passi a mi res d'aixo, ni fumo ni traumatolegs em donen petons darrerament (preferiria una traumatologa per aixo).

    Salut

    ResponderEliminar
  4. Me gusta! Seguro que hay un montón de extraterrestres en el mundo disfrazados de lo que sea.

    ResponderEliminar
  5. uN RELAT fAntastic!!!......que tindrà aquets traumatòleg que li fa sentir tantes coses...potser també sigui d'un altre planeta....
    Salutacions.

    ResponderEliminar
  6. No entiendo nada, pero me gusta lo que escribes.
    Mola.

    Un saludo.

    ResponderEliminar
  7. A pesar de la angustia, suerte que la protagonista se dio cuenta de su condición, así podrá ir reconociendo a seres de su planeta, creo que ya van saliendo unos cuantos.
    Me ha encantado este relato que no conocía, está lleno de sensibilidad y mantiene el interés hasta el final. Muy bueno Vicenç.

    ResponderEliminar
  8. lola, sólo lola11 de mayo de 2009, 1:08

    Me encanta lo que sientes, lo que dices y como lo haces.

    ¡Tú si que eres un extraterrestre!

    ResponderEliminar
  9. Vicenç! Visca la Mestral i els grecs!!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar