miércoles, 28 de enero de 2009

El que podria haver passat

VICENÇ DEL HOYO
- Procura no excitar-te i descansar -li vaig dir al meu pare-. No recordes el que t’ha aconsellat el metge?
- Els consells dels metges tenen el mateix valor que els dels tartamuts, quan per fi els acaben de dir ja els he oblidat- em va respondre-. Tu creus que un jovenet acabat de sortir de la facultat em pot alliçonar sobre el que cal fer quan s’està a punt d’agafar les vacances definitives?
- Tu sempre tan optimista!- va saltar la meva germana-. Tens una subtil manera de fer-te la víctima.
- Tu sempre tan llesta, i opinant sobre tot. Tens una subtil manera de no enfrontar cap situació- digué el meu pare amb un to rugós i mastegant les paraules-. Filla meva, no sé si ho saps, m’estic morint. Em volien operar del pàncrees, i ho han provat. Han obert, han vist el que hi havia, i han tornat a tancar. No val pena. No hi ha res a fer. Em pots dir en què consistiria una visió pessimista o optimista dels fets?

Just en aquell moment vaig sentir una estranya sensació d’irrealitat, d’estar representant una obra de teatre, fins i tot vaig mirar les parets blanques, a l’armari, buscant una càmera, sentia que ens filmaven, com si algú volgués fer un experiment amb nosaltres. Potser van ser els nervis de la tensió acumulada a causa de l’operació o, tal vegada, era el pes punyent per haver tancat la boca tota la vida. La qüestió es que no sé com ni d’on em va sortir allò.
- Tens raó, morir-se no és ni pessimista ni optimista, senzillament passa. A què venen tants escarafalls? Especialment per a tu, que sembla que t’hagis estat preparant tota la vida per abandonar-la. No hi ha hagut dia en la nostra vida que no ens hagis recordat que la vida és efímera i que hem d’estar preparats per morir. Doncs ara tens ocasió de fer-ho. Acomiada’t amb dignitat i deixa’t de queixar d’una punyetera vegada.
Ho vaig dir tot seguit. Sense respirar però sense entrebancar-me. Era un retret llargament covat. Tan bon punt vaig callar va entrar la imfermera, va mirar el nivell i la velocitat amb què el líquid li entrava per la vena. També va verificar el volum de líquid groc acumulat en una bossa que hi havia a un costat del llit. Va deixar a la tauleta un got de plàstic amb dues píndoles.
- No se n’oblidi de prendre-les. Són de les que el faran descansar.
- Ho necessitaré -va respondre el pare-. Potser em convindria una ració doble.
- Potser, però més val no abusar- va respondre la infermera abans de tancar la porta.
El silenci va retornar a l’habitació. Malgrat que era mitja tarda, la llum artificial era imprescindible a la cambra. Una feridora llum blanca.
- Teniu raó, m’he equivocat en moltes coses. Voldria haver estat un altre. Segurament no he estat un bon pare per a vosaltres.
La meva germana va començar a remenar la bossa buscant alguna cosa. Les llàgrimes li regalimaven galtes avall.
- No creus que és massa tard per verbalitzar-ho? Ets el nostre pare i això és tot. Si et vas equivocar o no, a hores d’ara ja no té importància. El que ara compta és el temps que ens queda.
No sé on havia estat guardada aquesta lucidesa. A partir d’aquell moment vàrem passar la tarda recordant anècdotes mil vegades explicades de la nostra infantesa. També vàrem recordar la mare. Vist ara, amb la perspectiva que el temps dóna, va ser com si haguéssim fet una posada en comú de les nostres vivències i records. Com si ens volguéssim assegurar que tots compartiríem els mateixos records a partir d’aquell moment. Aquella tarda va ser veritablement el definitiu comiat. Tots vàrem riure, plorar, gemegar, sospirar i fondre’ns en un abraçada compartida. Fins que, entrada la matinada, les imfermeres ens van recomanar que deixéssim descansar el malalt. Ens van dir que una apendicitis ja no mereixia un llarg postoperatori. Però que havia de descansar.
No ens ho podíem creure. Però mai vàrem saber la veritat. Si va ser el seu caràcter hipocondríac el que el va trair, o la mala llet consubstancial a la seva manera de ser. Als dos dies tornava a ser a casa. Ell encara va viure uns anys més. Però mai va tornar a ser el mateix. Era com si ja no hi fos, es va convertir en una mena de fantasma. Ens vèiem de tant en tant, dinàvem plegats per Nadal, celebràvem els aniversaris junts, però mai es va repetir un moment d’idèntica intimitat. Va morir al llit d’un hospital. Una pulmonia. Ho va fer amb dotze anys de retard.

4 comentarios:

  1. Un conte molt bo.
    Hi ha molta gent que s'ha mort abans d'hora. Però tu has sabut trobar-ne un que es va morir amb retard.
    I crec que ho expliques de manera que ningú no pot deixar de donar-te la raó.
    (Ara, això de la figura paterna, fes-t'ho mirar).

    ResponderEliminar
  2. M'agrada com expliques les tensions entre els personatges; el fill desbocant la ira cap al pare, poltronat en el paper de víctima.

    Molt creible,

    Salutacions.

    ResponderEliminar
  3. Me gusta mucho esta historia, pero me deja un regusto amargo y de tristeza.
    La sinceridad cruda en un momento límite antes de que se pierda para siempre.
    La aceptación a regañadientes de los errores cometidos.
    Quitarse las máscaras,vaciarte de rabia y reproches, recordar tiempos mejores, buscar lazos, deshacer nudos...

    Cuando mostramos nuestra vulnerabilidad, ya es imposible engañar de nuevo.

    ¡Nos han descubierto y no hay vuelta atrás!

    ResponderEliminar
  4. Muy bueno tu cuento, muy duro pero muy afinado, muestras muy bien los sentimientos y los reproches que, tengamos los años que tengamos, sentimos hacia nuestros progenitores, lástima que los momentos de sinceridad y ternura aparezcan pocas veces en la vida. Estoy de acuerdo contigo, debería haberse muerto más dignamente. Insisto, me ha gustado mucho.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar