miércoles, 8 de octubre de 2008

La travessa

VICENÇ DEL HOYO
— Per a vostè un tallat amb bufanda cremosa i per a vostè un cafè eufòric. Preparo el compte?
Era l’hora d’esmorzar! Com tots els dijous al matí el vell Tomàs entrà a la petita granja de la plaça. Arrossegava els peus, i l’ Esquitx, com un pigall, el guiava entre les taules fins arribar a una de discreta que era arrambada a la paret, i que estava a tocar d’un radiador inactiu. L’ Esquitx s’ajassà com si esperés que l’ornamental radiador s’hagués d’engegar. Tota la seva actitud feia pensar que sovint esperava. La paciència més que una virtut és un costum per a ell.
Tomàs, com tants matins de dijous va tractar d’omplir la butlleta de la travessa que aquella mateixa tarda lliuraria a la petita oficina d’apostes situada a l’altre costat de la plaça. El reclam principal era una jove i simpàtica noia que atenia infatigablement els clients habituals i els seus tediosos romanços.
— Maties, fes-me un cafè.
— Un de filòsof?
— Què vols...? Sí, això. Ni curt ni llarg: en la seva justa mesura.
L’ Emma Tous arrossegava el carretó de correus entre les taules. Quan per fi va seure, ja havia calculat la mitjana d’edat de tots els clients del bar, la proporció d’homes per cada dona i quin calaix hauria de fer en Maties en la propera mitja hora. És que la Tous té la mania de traduir-ho tot a xifres.
— Hola, Tomàs, temptant la sort? —va dir, mentre remenava minuciosament el seu cafè peripatètic.
— No, que va. La fortuna no són els diners sinó tenir raons per viure —respon Tomàs alhora que passa la mà tova per sobre del llom de l’ Esquitx—. Digues un número que t’estimis.
—Ai, Tomàs, tu sempre traginant números amunt i avall. En això ens assemblem. El trenta set. És un nombre primer. Són els que els hi tinc més estima, no accepten ser dividits per ningú més que per l’u i per ells mateixos, com jo i com tu, Tomàs —proposà la Tous mentre mirava la cullereta cercant restes de sucre adherit.
—No t’equivoquis amb mi, que jo tinc parella: l’Esquitx, i algunes pretendents —respongué, alhora que escrivia una «X» sobre el número 37 a la butlleta—. Per a mi el números són una excusa, no un fi en si mateixos.

La tarda era freda. El Sol s’emmirallava a la part alta de les façanes però no tocava ni l’asfalt ni les voreres. En Tomàs, embotit dins d’una caçadora massa estreta per la seva talla i que havia viscut èpoques millors, recorria la curta distància que hi havia entre casa seva i l’oficina d’apostes. L’Esquitx ensumava troncs d’arbres i rodes de cotxes. Ho fa amb ofici però amb poc entusiasme.
—Qui no es mulla no pesca —va dir la noia asseguda darrera del taulell; a un costat tenia un teclat i, una mica més enllà, la pantalla d’ordinador—. Vostè puntual com les orenetes, cada dijous a provar sort.
La Carlota se’l va mirar amb un somriure als llavis i uns ulls espurnejants de joventut i d’innocència. Duia els cabells llisos i li queien despreocupadament sobre les espatlles. Al coll duia un collaret de fils dels quals penjaven unes enigmàtiques boletes, de diferents grandàries, que es bellugaven i rebotaven sobre l’estern. Una mica més avall la sinuosa línea de la samarreta obria un previsible interrogant. Les mans, plenes de llargs dits, ossuts i gastats, esperaven per ballar sobre el teclat.
—No és temptar la sort el que em porta aquí cada dijous —respongué Tomàs amb veu serena i profunda, com si fés una confidència inconfessable—.Tu ets massa jove per entendre-ho. La sort és poder venir aquí cada dijous.
El vell Tomàs va doblegar amb deteniment la butlleta abans d’introduir-la dins d’una cartera massa nova per ser la d’un vell. Encara es va demorar una mica més mentre agafava el bastó del taulell on l’havia penjat i, un cop el va tenir de nou, amb l’altra mà tibant la corretja del gos va donar una petita estrabada per fer aixecar l’Esquitx.
—Bona setmana, Carlota.


Uns homes vestits amb uniforme de sanitari entraven i sortien de l’habitatge. Duien una llitera entre dos. Un altre transportava uns pots de sèrum amb els tubs transparents penjant. L’Esquitx els seguia amunt i avall, actuava com un amfitrió preocupat perquè els convidats no trobessin res a faltar. No bordava, només corria davant dels sanitaris obrint camí, com si els guiés pels passadissos i habitacions.
—Senyor Tomàs, què passa? Que es troba bé? Que és malalt?
Ningú va respondre a tantes preguntes. Els homes semblaven massa ocupats per poder respondre. Només l’Esquitx va sortir a atendre la veïna, la senyora Eloïsa.
—És molt greu? Se l’han d’endur?
L’absència de resposta no va ser cap obstacle perquè la senyora Eloïsa anés passadís endins. Ningú semblava escoltar las seves preguntes. Al costat de les parets hi havia apilades bosses negres d’escombreries. Tanmateix el pis només feia olor a vell i a gos. Era més el desordre visual que el real. Hi havia dotzenes de bosses amuntegades. Semblaven contenir llibres, o revistes, alguna cosa rectangular, angulosa. Com que ningú semblava fer-li cas, la senyora Eloïsa no s’hi va poder estar de mirar el contingut d’una d’elles que estava mal tancada. Eren papers, efectivament. Lligats amb faixes de paper. Semblaven bitllets. Eren bitllets! Centenars de feixos, tancats dins de piles de bosses.
—És aquí dins, senyora! —va respondre per fi un jove sanitari—. No sembla gaire greu. La tensió massa alta li deu haver provocat rodaments de cap.
Ara la que semblava tenir forts rodaments de cap era la sorpresa veïna.
—Ens l’haurem d’endur per fer proves —va continuar parlant el sanitari—. Se’n podria cuidar del gos?
—El gos? Ah, sí.... i tant —més que parlar, va semblar un sospir—. Com es troba, Tomàs? —ara sí que havia aconseguit articular paraula. Era palplantada davant d’un Tomàs intubat i que duia la boca dins d’una màscara d’oxigen. Era conscient, amb una mirada desperta—. No s’amoïni que ja cuidaré de l’Esquitx. Ja veurà com no serà res, Tomàs.
—Ah, no es pot pretendre viure eternament, senyora Eloïsa. Ni que et toqui dues vegades seguides la rifa. Tot i que això, a vegades, pot arribar a passar— va sentenciar Tomàs mentre se l’enduien dins de la llitera, a través del llarg passadís, sortejant destrament les muntanyes de bosses de brossa apilades.
—Vol alguna cosa més? —se li va ocórrer cridar.
—Sí, Eloïsa —es va sentir quan el començaven a baixar amb la llitera escala avall—, dugui la butlleta aquest dijous a l’oficina.
—Molt bé, així ho faré. Alguna cosa més? —va tornar a preguntar.
No sabia per què continuava cridant des del replà, des de la porta d’una casa que no era la seva, amb un gosset que li ensumava les sabatilles, a un vell que s’enduien a l’hospital. Era una estranya situació. La vida és rara, va pensar. I en aquell moment li va arribar una frase que va pujar pel forat de les escales, debilitada per la distància.
—No oblidi de baixar la brossa.
I la porta del carrer va espetegar al tancar-se.

4 comentarios:

  1. Els personatges que creixen ànima endins són els que milor es projecten cap enfora.
    El teu vell no té res a veure amb els emmagatzemadors d'escombraries, amb els diògenes de manual que ens mostren les noticies petites del diari. En Tomàs és un preservador de la il·lusió, que viu per a sentir-la i esperonar d'aquesta manera les ganes de viure que li queden.
    El teu relat és tan proper, que m'ha semblat sentir-ne l'olor.

    ResponderEliminar
  2. I quin contenidor dius que queda just a sota de la casa d'en Tomàs?
    Bromes a part, em sembla un bon relat, molt humà.

    ResponderEliminar
  3. Hábitos, ilusión , costumbres , suerte , soledad....valores inmateriales, como esperar la llegada de los jueves, con la fiel compañía de un "amigo" y la añoranza del ayer, ante la juventud de Carlota.
    ¡Precioso relato!
    Un Tomás, filósofo,que asume sabiamente , la vejez y sus limitaciones.
    Sabe, que la "basura" no le cambiará la vida, ni le dará lo que realmente desea.

    ResponderEliminar
  4. A todos éstos que han montado la crisis les ha tocado la quiniela pero en las bolsas no queda ni un puñetero billete. El camión de la basura, a pasar hambre. Ya no quedan héroes como Tomás.

    Fabián R.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar