jueves, 4 de septiembre de 2008

La barana

VICENÇ DEL HOYO
Jo t’esperava als gronxadors del parc que hi havia al costat de la parada del 47. Sabia que acostumaves a arribar quan faltaven cinc minuts per a les dues, i arribaves per anar a dinar. A la una, quan sortia de l’escola, anava al parc. A vegades abans d’arribar feia un gran tomb. Primer acompanyava alguns companys al portal de casa seva. Anàvem xerrant de pel·lícules que algun de nosaltres havíem vist el diumenge al cinema, de grans i llargs viatges que projectàvem fer en un futur indeterminat però indiscutible, i a vegades inventàvem amors de passió profunda però de realitat fictícia. D’aquesta manera entretenia els cinquanta-cinc minuts. A vegades hi anava directament, sense entretenir-me. Aleshores, m’asseia al banc des del qual podia vigilar l’arribada de l’autobús, i esperava. Jo encara era un nen, tu ja una noia. A mi em pesava l’escola, tu t’aventuraves en el món laboral. Jo fantasiós, tu el meu miratge.

En realitat no era capaç d’imaginar res, ara me’n adono. Vivia en un estat febril, però no de ficció. El que feia era rebobinar els records que em lligaven a tu. Revivia una i altra vegada les frases que m’havies dit el dia anterior, una setmana abans o feia mesos. Ho feia amb una precisió microscòpica. Apreciava cada una de les tonalitats, de les cadències de les síl·labes. M’ho repetia tantes vegades que les paraules perdien el sentit, i es convertien en melodia musical. De la teva cara podia reproduir totes les perspectives. També les diferents maneres en què eres capaç de dur el pentinat: els cabells recollits a la part alta del darrera, amb una retorçat manyoc despreocupat, un pentinat que jo anomenava secretament de niu d’oreneta, o pulcrament raspallats i relligats en una única cua, o lliurement deixats anar i que a vegades t’amagaven una part de la cara. Sóc un home mancat d’imaginació. Només reproduïa obsessivament vivències contingudes al meu cervell.
Quan faltaven pocs minuts per a l’hora, m’enfilava a la barana del gronxador. Passava d’un extrem a l’altre sense tocar el terra. Només amb la força dels meus braços, balancejant-me del principi al final de la barra. No mirava mai si venies o no, havia d’aparentar casualitat. Però si notava, amb un ull que tenia al clatell, que trigava massa l’autobús, o no acabaves mai de baixar d’ell, aleshores m’aturava a mig recorregut. Fent temps, resistint sense deixar-me anar. Hi havia el perill que quan travessessis el parc no contemplessis la petita exhibició que et preparava cada tarda. Les mans em feien mal amb el fregament amb el dur metall, i dels llargs minuts que m’hi penjava. Des d’aleshores tinc unes durícies als palmells que mai han marxat.
—Acròbata, ja has dinat? —preguntaves.
I jo, descaradament aleshores, et mirava a la cara. Ajustava els records a la realitat, i me’n adonava que malgrat la precisió de la meva prodigiosa memòria la realitat era infinitament més rica que el record.
Amb el pas dels anys els gronxadors es van convertir en una estructura mecànica on era impossible realitzar cap acrobàcia. No puc sentir cap simpatia cap als moderns gronxadors. He passat llargues i polsoses tardes a parcs i placetes amb els nostres fills. Anar al parc ja no significa el mateix que ara fa tants estius. És veritat que quan els empento al gronxador, a vegades alço la mirada il·lusionat buscant aquella barra de la que tantes vegades m’hi havia penjat com un mico. Trobar-me amb un gruixut cilindre d’impenetrable acer inoxidable em decep. D’higiènic metall són els aliments que ingerim en els nostres magres sopars dietètics, així com la aigüera on els rentem abans de dipositar-los sobre els silenciosos plats. Tenim un lavabo d’avió. Ara no té personalitat ni la brutícia. Com, en el futur, és podran fabricar records si no queden restes de pintura oxidada als palmells? Si no és possible produir durícies persistents a les mans, què ens restarà del passat? És possible tenir un passat heroic si no violentes els objectes, si no en fas un ús indegut? Potser tu no recordis les meves cabrioles a la barana del gronxador, i de ben segur això et soni a embarbuçament paradoxal, però per a mi la qüestió és: quin passat tindran en el futur els nostres fills si a un gronxador només se li demana que gronxi?

4 comentarios:

  1. Gravar el passat amb òxid al palmells.
    Reproduir al pensament nius d'oreneta.
    Confesar que es van tenir ulls al clatell que certificaven absències o arribades.
    Entristir-se pel futur sense passat als gronxadors.
    Posar el sentiment al paper i deixar que es faci un conte.

    ResponderEliminar
  2. Este fin de semana he visto en el CCCB una expo de JG Ballard. En su última etapa literaria sitúa sus novelas en un mundo de áreas residenciales, ciudades de vacaciones y centros comerciales. Lugares asépticos, sin personalidad, sin mancha ni óxido. Lugares reales artificiales. Realidades concretas y símbolos a un tiempo del mundo actual en su conjunto. En su opinión, lugares aparentemente tranquilos en los que se larva la violencia. Alguien se cargará el columpio y, quizás, que alguien se cargue el columpio sea la única esperanza.
    Vizentikko.

    ResponderEliminar
  3. Hay muchos que no recuerdan,otros que no lo quieren recordar pero ayer una niña me dijo : " este dibujo que me has hecho lo guardaré para siempre". Ayer le dejé ya una huella para su futuro recuerdo.Un dibujo, un columpio, una calle... Estos niños hoy mañana también tendrán sus nostalgicos recuerdos,y nosotros si todavía vivimos seguiremos con los nuestros,puede que creamos que los nuestros fueron hechos con otros valores, pero al final el sentimiento sigue siendo el mismo.

    ResponderEliminar
  4. Aunque transformen los columpios,incluso aunque desaparezcan, aunque los de TMB cambien el trayecto del 47, aunque los parques se transformen en aparcamientos....
    Siempre habrá un lugar, para poder revivir la inocencia de la infancia, para los juegos del primer amor, para los compadreos con los amigos...
    La clandestinidad de nuestros más íntimos sentimientos, saldrán a pasear, resurgiran en un escrito, aflorarán en conversaciones comparativas.
    Entonces, nos miraremos las manos... y encontraremos grabadas,las huellas del pasado.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar