lunes, 28 de julio de 2008

Una història certa

Vicenç del Hoyo
Tot va començar com un fantasiós joc de nens. Li dèiem l’illa del tresor. Ningú ha estat capaç de recordar com es va iniciar, tot i que no hi ha cap dubte que no va ser un joc heretat. Potser va aparèixer espontàniament i de manera fortuïta o, tal vegada, algú el va portar d’una altra contrada. En un començament el joc només el practicaven un reduït nombre de nens. Amb el pas del temps es va anar estenent, primer a vells nostàlgics i per fi a la majoria dels habitants del poble. El joc començava quan els nens cercàvem un indret adient, després havíem de cavar un petit forat, no calia que fos massa profund, per ensorrar un dibuix, sovint de format petit, cobrir-lo amb un tros de vidre, amb la finalitat de protegir-lo de la pluja i altres inclemències, de manera que acabava semblant un quadre de reduïdes proporcions. Finalment l’havíem de cobrir de terra de manera que no es veiés a simple vista. Un cop enterrat havíem de deixar passar uns dies.

La gràcia esdevenia quan érem capaços de descobrir el nostre propi tresor enterrat. Sovint passava que inicialment no érem capaços de recordar amb exactitud la bardissa sota la qual havíem amagat el dibuix. Si començàvem a cavar i no apareixia el nostre secret tresor, aleshores el batec del cor s’accelerava i no es calmava fins que trobàvem el tacte dur del vidre. Quin goig! Veure aparèixer els nostres dibuixos amagats ens produïa la sensació de descobriment. Aviat vàrem adonar-nos del plaer de realitzar l’exploració conjuntament amb alguns amics. Enterrar un tresor era un acte solitari, descobrir-lo era col·lectiu. Era una joia compartida. Es diu que va ser l’avi del Tonet qui va tenir l’ocurrència d’amagar una fotografia. Cap dels nois va oblidar durant llarg temps l’impacte que va ser que l’avi Jeremies ens desenterrés la cara color sèpia de la seva jove dona, morta vint anys abans, sota un xiprer que hi havia camí del cementiri. A partir d’aquell moment es va desfermar una folla passió per amagar tresors per camins i prats. Els marges i camps es van convertir en virtuals sales d’exposició de fotografies i dibuixos. Tan gran va ser la follia que sobtadament va aparèixer una epidèmia de vidres trencats. Les finestres petaven per inexplicables cops de vent, i els fragments de vidres que queien al carrer desapareixien misteriosament. Va arribar a ser tan popular aquesta activitat que es diu que quan Picasso va hostatjar-se durant unes setmanes a l’hostal del poble en els dies immediatament anteriors a la guerra, també va participar en la dèria col·lectiva. Sempre es va creure que havia enterrat tres gravats. Només es va trobar un d’ells. Però és dubtós que fos autèntic. Estava tan fet malbé que no es podia reconèixer cap traç. Podria haver estat una broma de la quitxalla. Era un manyoc de paper tintat. Durant molt de temps es descobrien fortuïtament dibuixos i fotografies. Amb la guerra la passió va desaparèixer. Ella s’endugué aquella necessitat d’amagar i descobrir somnis i desigs.
Ara, de tota aquella activitat, només queda una urbanització de luxe per als estiuejants de la capital. Els camins són asfaltats i les finestres són de doble vidre.

3 comentarios:

  1. curiosa manera de saciar la curiositat innata en el esser humà. Original forma de jugar i implicar a tot un poble en la troballa de tresors amagats, que guanyen valor amb el temps. Els grans jugant ajocs de nens, per que en el fons, no deixem mai de ser-ho, i aquest joc ens permet fer el nen amb dignitat; doncs descubrir un tresor amagat ens fa senstir amos del passat. Altra cosa és el respecte en que es tracti el tresor. Per qué volem desterrar, descubrir, ? Per alterar el passat? Per a notar i percebre el pas del temps? Per a sentir-nos conquistadors dels secrest més ben guardats?

    Quin rotllo té futut!!!
    Salutacions!!! un Petó. A veure si et descobreixo després de les teves llargues vacances i ens trobem per a fer un café o mojito.

    puigmal08

    ResponderEliminar
  2. ah, genial la historia que se escribe a base de leyendas urbanas (o rústicas, como es el caso).
    Agarrémonos a ellas para que nos salven de las mentiras documentadas, de las pruebas fehacientes y otras zarandajas.
    Es así como el individuo se siente parte de la tribu, es con esas verdades fantásticas como la tribu se alimenta.

    ResponderEliminar
  3. Qué locura colectiva tan interesante. No se yo si ahora los niños soltarian la nintendo para ir a cavar hoyos, eso se pierden. Los tesoros son virtuales, las emociones con el mínimo esfuerzo, y los genios andan escasos. Pero tu cuento tiene ese no se qué de verosímil, de querer crértelo, de necesitar que en realidad haya pasado, porque si la historia es cierta a lo mejor hay esperanza.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar