miércoles, 26 de marzo de 2008

Únic escenari

Vicenç del Hoyo
- Avui vull anar tranquileta -diu la Tous pujant a la bici.
- Jo no sé si podré. Noto que necessito esbravar-me. Tinc ganes de pedalejar ferotgement, d’esgotar la bèstia que duc a dins -explica l’Eloïsa tot saltant sobre la bici botant sobre el seient com si fos la grupa d’un cavall.
- Nena, com vens aquesta tarda! Què t’han fet?
- No ho vulguis saber! Tinc el nen amb angines, he fet una cua al metge d’hora i mitja, i total, què? Set dies d’antibiòtics, dos dies sense anar a l’escola i mil quilos de paciència. I, on creus que està el cabró del seu pare, eh? Doncs tocant-se els pebrots a l’... Hòstia, tia, mira quin culet més ben parit!

Just davant d’elles un noi vestit amb mallot cenyit està provant de pujar a la seva bicicleta. El seu vestuari és llampant i les seves maneres són estudiadament desenfadades. S’entreté provant l’alçada del seient. Per fi troba el punt òptim. Ni per un moment ha caigut en la temptació de mirar les quarentones que el segueixen. El semàfor és vermell. Els cotxes muts i aturats deixant escapar un fum blanc sense olor. Al carrer li han aparegut pigues. Fa deu minuts que ha començat a ploure. És una pluja fina plena de melangia. El semàfor es posa verd.
- No saps la sort que tens d’estar sola, noia-. esbufega Eloïsa. Ara ha pujat de peu sobre els pedals i pedaleja frenèticament, com si volgués atrapar el culet que la hipnotitza-. No saps quant sacrifici per no res, quantes ocasions perdudes, quanta mala consciència malaguanyada. I tu en canvi lliure per fer i desfer.
- No m’ho diguis això -es queixa la Tous-. Demà farà dos mesos que va marxar en Varela. No hi ha hora del dia que no pensi en ell.
- Perquè ets una beneita -sentencia Eloïsa-. Oblida’t del que queda endarrera i mira endavant -afirma emfàticament senyalant el cobejat culet.
Ara el semàfor crema el vermell. El tràfic ha disminuït. Ciutadans anònims s’afanyen en creuar el carrer. Ara s’encèn el verd. Els paraigües negres s’aturen, esperen impacientment. Els cotxes aixequen espurnes d’aigua quan es desplacen. Els vianants mouen els malucs com en un ball llatí, intentant evitar l’esquitx. El vermell torna a cremar.
- No puc ni dir ni bufa -es queixa l’Eloïsa-. Jo ho deixo aquí. Demà no vindrè, però el dijous ens podem tornar a veure. Encara tinc dues hores de cangur i he quedat amb en Jan.
- Qui? Jan? Però no era un rematadament fill de puta que t’estava amargant la vida a l’oficina?-pregunta perplexa la Tous.
- Què va! Si el que volia era aproximar-se. El que passa és que és un troglodita sense contenció -diu resoltament Eloïsa-. Me’n vaig a la dutxa. Si et truca el cabró del meu marit li dius que no m’has vist.
No espera resposta. Eloïsa agafa la tovallola, se la penja al coll i surt de la sala plena de bicicletes, cintes mòbils i altres aparells que ordenadament miren cap a la paret de vidre. Un gran finestral sobre el carrer. Ha deixat de ploure. La melangia plana sobre la ciutat.

7 comentarios:

  1. La bruixa del zoo diu

    La suor i la ràbia són bones companyes a la sala del gimnàs. Molt àgil el diàleg, al ritme dels pedals.
    Molt desenfadat el to, que amaga desenganys apretats sota la lycra.
    Molt seductora la ciutat darrera el vidre.
    Molt frívola l'Eloïsa, si és que al desig de creuar amb vermell darrera un culet no se li ha de donar un valor profund. Que s'ho mereix.

    ResponderEliminar
  2. No et conec en aquest registre tant urbà i desenfadat. To romàntic el de la definició de carrer ple de pigues i la pluja fina malencònica. Dones alliberades, que es comporten, com el que els estereotips defineixen a l'altre sexe, als homes. És rar que un home tingui aquesta observació. Ben observat.
    Salutacions
    nat

    ResponderEliminar
  3. Aquest conte m'ha recordat la peli de Cesc Gay que parlava de les relacions d'unes parelles. És una situació ben explicada, amb la pluja fina plena de melangia darrere els vidres. Curt, amb contingut i amb l'ambiguitat justa per suggerir més.

    ResponderEliminar
  4. Y en ese tono como intrascendente, se cuela la lluvia. Incomunicación y abandono, soledad que parece pervesamente irreductible, sí, como una desesperanza frente al amor. Aparentemente un momento sin más, pero que resume de manera absoluta la condición vital de las dos mujeres, ese desengaño. No definitivo, quizás (¿quién sabe?), pero tal palpable como los cuerpos sudados. Impecable el estilo. La descripción poética. Los diálogos creíbles, naturales, sin fallas. (Hay alguna grieta para el desborde del infinito...?, no lo sé)

    ResponderEliminar
  5. Me encanta tu ventanal, tu mirada a la calle y todo lo que pasa dentro y fuera del gimnasio (de nosotros) El cuento te atrapa hasta el inesperado final. Me gusta esas incursiones en cuerpo y mente de mujer, muy logradas.

    ResponderEliminar
  6. Cuántas frustraciones,tras una conversación banal.Cual es la realidad ¿la calle? o ¿el gimnasio?
    Inercia en palabras, deseos y acciones.
    La lluvia? Un milagro.
    M'agradan molt els teus escrits.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar