sábado, 31 de enero de 2015

Temps de joventut (NL)


Natàlia Linares (Foto: Sergio Smiriglio)

Aquell agost del 94, els insectes cantaven més de l'habitual. Pel poble deien que hi havia una plaga de cigales.
Ens havíem instal·lat en un poble petit rodejat de natura, en un carrer estret i curt i dins d’un pis de proporcions reduïdes. Vivíem en un estat d’immensa felicitat, ens sentíem poderosos, lliures i joiosos. A Ca l’Antonieta compràvem el diari i el pa, a Cal Agustinet el pollastre i altres queviures, a la peixateria de la Roser hi anàvem quan arribava el peix, a Cal Climent de tant en tant, a llogar pel·lícules que vèiem els dissabtes.
En un principi érem els forasters, encara que ens anàvem fent presents a les festes populars i ens integràvem a poco a poc en el bucòlic paradís ple de gent reservada i de forta identitat que a ulls externs els classificava de seguida. En poc temps érem ja uns més de la colla i qualsevol que vingués un diumenge de visita era vist com un forani per nosaltres mateixos.
Havíem organitzat un dia de picnic amb els amics de la universitat. Nosaltres oferíem la descoberta dels espais naturals del poble fent de guies rurals dels millors racons, que mesos enrere havíem descobert bocabadats i en un estat d’enamorament excels. Teníem el cap ple de projectes. Dia a dia ens menjàvem la vida amb totes les nostres ganes. Sense adonar-nos presumíem d’una exultant joventut que exhibíem amb gran dosis de felicitat i sense pudor ens entregàvem l’un a l’altre amb la confiança i la innocència que se senten quan et llences sobre un matalàs de dolces plomes d’oca i t’enfonses tendrement i suaument en un flassada de llana esponjosa.
Vam conduir els amics fins a l’ermita del Roser, ben bé a una hora de camí amb motxilles plenes de menjar i begudes refrescants dins de termos isotèrmics. En Siscu va venir sol, com ja ens tenia acostumats. Aquest cop portava la guitarra. Resguardades sota l’ombra d’uns pinars les cigales que cridaven com mai, van quedar en segon terme davant dels nostres càntics i les estrepitoses rialles. El repertori amb la guitarra era impagable. Va ser aquell estiu xafogós, a l’esplanada de l'ermita del Roser, que en Siscu va cridar: "Sóc lliure, sóc lliure". Havia decidit en aquell mateix moment que la relació de quatre anys amb la seva dona havia acabat. Li faltava l'energia suficient per creure’s que era capaç de trencar una relació que feia temps que havia acabat, duia en ella una gran frustració plena de convencionalismes que l’oprimien l’esperit salvatge, amb un cor que volia recomençar virginal sense malmetre el temps de joventut.












resumen aqui

jueves, 22 de enero de 2015

Plou (VH)


Vicenç del Hoyo 

Quin hivern més sec que he passat! Ni una trista gota durant mesos. Un horror! Com m’agraden els dies rúfols plens de núvols amenaçadors en els quals espeteguen trons llunyans que ressonen durant molta estona com si fossin roques que s’ensorren per un barranc avall. La pluja és vida. Fa reviure les plantes pansides, el polsós sòl inestable esdevé a causa de l’aigua un sediment dur i transitable. Per tot arreu brolla l’alegria verda gràcies a les gotes de la pluja. A mi l’aigua em fa venir ganes de caminar, de recórrer el món, d’enfilar-me per qualsevol lloc. I sobretot, la pluja em provoca una gana que mai no s’acaba, això sí, una gana de menjar verd. No tinc pressa, tot ho faig lentament, podríem dir que gaudeixo de la lentitud. D’aquesta manera mai m’afarto de res. Allà on sóc hi estic plenament, hi sóc tot jo, mai queda res de mi a cap altre lloc, a no ser un petit rastre llefiscós... Crash!!
―Atura’t, Joan! Que no te n’adones? Has esclafat aquest cargol i l’has desnonat! Pobret!

viernes, 16 de enero de 2015

Hey (VA)



Vicente Aparicio
Susana había preparado unos bocatas. Yo llevaba el iPod Nano que me regaló, con el adaptador de doble entrada para los auriculares.
El asfalto brillaba. Sacamos uno de esos paños grandes con los que nos tapábamos mientras veíamos la tele. El de color marrón.
De vez en cuando se oía a algún pájaro, y el chirrido de los insectos.
Nos tumbamos boca arriba. Lo primero que sonó fue Hey, de los Pixies. Después I wanna be sedated, de Ramones, y una de B-52.
Susana apagó la música y dijo que no tenía hambre. Arrancó a correr. La vi avanzar, cada vez más deprisa, siguiendo la línea discontinua que separa los dos carriles de la pista de aterrizaje.
Mi bocata era de butifarra blanca. Miré hacia la torre de control y admiré su belleza posmoderna.
De regreso se tendió a mi lado. Jadeaba. Hice una bola con el papel de plata y la lancé hacia las nubes. Cayó unos metros delante de nosotros.
"¿Sabes?", le dije, "dicen que en un par de meses ya llegarán aviones, y en quince años, no te lo pierdas, un millón de pasajeros". Es lo que había leído en el periódico.
La vi calcular mentalmente. "180 personas al día, ya ves tú.". 
Nos hicimos unos selfies. Luego me cogió de la mano y cerró los ojos. 
"¿Sabes, cariño?", me dijo después de abrirlos, "antes todo esto era campo".

sábado, 20 de diciembre de 2014

Versemblances (NL)


Natàlia Linares 

Aquesta tarda els meus germans i jo estem esverats: marxem uns dies a casa dels avis. L’avi, sobretot, ens té el cor robat amb l’hort, i amb les històries que ens explica de la guerra.
La casa dels avis és molt gran i té un graner, ara buit, on guarden una moto trencada, un tractor vell i les nostres bicicletes. L’avi explica que ell va salvar moltes vides durant la guerra, com un heroi, i que aquí mateix al graner hi va amagar molta gent protegint-los dels enemics. Explica que durant la guerra civil hi havia nois de setze anys lluitant al front i que un dia un noiet li va demanar a l’avi que el substituís en la trinxera, que sortia un moment a fumar; a l'instant es va sentir el xiulet d’una bomba que va esclatar al bell mig del lloc on es trobava el noiet. Només hi va quedar el cigarret encès. 
L’avi explica que aleshores ell va lluitar pels dos, que va duplicar les forces i que es va convertit en invencible. No queia ferit en cap batalla. Sempre li demanem que ens ensenyi les condecoracions que li van donar, però mai aconseguim que les trobi.
L’avi, de jove, de ben segur que havia de ser molt fort i alt, perquè explica que va construir la casa ell sol amb les seves mans. Mentre estem embadalits amb les seves històries l’àvia se’l mira i el reganya dient-li que millor estaria callat, que si les parets parlessin no hauria de explicar tantes historietes.
No acabem d’entendre què vol dir l’àvia, ni perquè sempre està remugant, però tot se’ns passa parant la taula per sopar els fideus a la cassola de l’àvia.

viernes, 12 de diciembre de 2014

Conversa d'amigues (MG)


Maria Guilera (Foto: Alejandra Baci)

Saps quan et diuen, quedem aquesta tarda, i ho fan amb uns ulls que hi estan afegint per favor, per favor no em diguis que no.
Saps quan penses, però si ja he quedat amb el Pere i no no pot ser. Li he de dir al Pau que no puc, no cal que expliqui res, que no puc i prou. I llavors, sense saber com, el que et surt de la boca són unes paraules que no sabies que hi eren, però hi eren. I el que dius és sí, i tant, on quedem.
Saps quan t’abracen i sents un calfred des del cor fins a l’estómac i no pots pensar en res, però just quan et desfàs del cos de l’altre i te’n vas, una veu et diu que has de ser honesta i et preguntes, honesta amb qui, amb l’un, amb l’altre, amb tots dos, amb mi mateixa, amb tots tres. No pot ser dir la veritat si no saps on és la mentida.
Saps quan arribes a casa i no vols ser a casa perque et molesta tothom, la mare que com és que arribes tan tard, si és dijous i passen de les dues i ja saps que l’arròs es cova. I engegaries la família a la merda i ells va, a dinar, que ja hem començat, vine, seu.
Saps quan passa tota la tarda i altra vegada has d’anar al menjador, et costa empassar el sopar i només tens ganes de tornar a la teva habitació i posar-te el disc de Chicago, if you live me now, oh, if you live me now, sentir la pena que et forada molt endins i només t’entén el gos que s’apropa al llit, et llepa els peus i llavors penses tant de bo jo fos un gos amb cervell de gos i llengua de gos i comences a plorar, perque encara no has pogut plorar ni podràs fer-ho a gust per por que entri la teva germana en qualsevol moment.
Saps quan ho veus tot fosc i l’única sortida és fugir, i que dius doncs ni l’un, ni l’altre, ni jo ni ningú. Diré que estic malalta, covardament malalta. I llavors, el Pere l’imagines esperant a la porta del Memory’s com cada dia i el Pau mirant carrer amunt i carrer avall, patint i creient que no arribaràs.
Saps quan t’adorms i somies que ets una nena, que tens deu anys i tot està per començar i no has anat mai a la reunió del sindicat, ni has conegut cap Pere, ni fa un any que hi surts. Ni has pujat a Sant Miquel del Fai, ni t’has torçat el turmell, ni s’ha quedat amb tu l’amic d’un amic que és la primera vegada que va d’excursió amb vosaltres. Ni heu començat a parlar mentre et fa un massatge amb Trombocid, el teu peu damunt la seva cuixa; ni ha existit mai el segon en que es transformava la pressió dels seus dits; ni, en aquell precís moment, ha alçat el cap i us heu mirat.
Saps quan, de sobte, et despertes i és com si s’hagués obert una finestra o s’encengués un llum i ho veus tot clar i l’olor del tub de pomada et commou, tornes a sentir-la igual que el dia de l’excursió. Només un segon, però la sents al coixí i llavors et lleves i saps que trucaràs al Pere i li diràs que no pots anar al Memory’s com cada tarda. No pot ser, li diràs, avui no, però demà sí, ens trobarem i t’explicaré el que passa. Ell et demanarà que li diguis què passa, que li diguis ara, i tu que no, que t’ho diré demà. I estàs segura que quan us trobeu l’endemà l'hi diràs tot i ell s’enfadarà, o pitjor, es posarà molt trist. Però tu erra que erra, que no, que no podeu seguir. I marxaràs de seguida per no sentir llàstima.
Saps quan comences a marcar els números de telèfon per deixar-ho anar tot i fas el cor fort i penses que és una sort que no siguis un gos, amb cervell de gos i llengua de gos. Saps?