jueves, 26 de marzo de 2015

Comerç solidari (MG)


Maria Guilera

Dissabte a la tarda vaig veure gent a la vorera del carrer Estret, a tocar de la plaça. Vaig apropar-m’hi i, tal i com imaginava, inauguraven un altre negoci al local, vint metres quadrats mal comptats, de l’antiga merceria.
No sé què hi han posat, malgrat fer el tafaner una estona, no vaig veure-hi res que em donés cap pista. Només la gent, drets i amb gots de plàstic a la mà al voltant d’un taulell no massa gran on havien deixat un parell d’ampolles i una safata de dolços.
Vaig treure l’agenda. A la página del dilluns vaig apuntar-hi el carrer i el número. “Visita”, vaig afegir.
Des que he plegat de treballar a la immobiliària –Ja són molts anys, sra. Piques, em va dir l‘amo. Es mereix descansar i gaudir de la vida-, des de llavors, i ja fa deu mesos, no puc resistir la buidor de les botigues. Jo, que n’havia llogat i traspassat tantes, que aconseguia cada any el premi al millor treballador, em desespero mirant la dependència asseguda, sense clientela, amb els ulls fixos a la porta, com qui els clava en un horitzó inabastable, esperant algú que l’obri i els doni una oportunitat, l’esperança de vendre.
En un gest innat, el que sempre m’havia dut a aconseguir locals interessants, anoto les botigues que, després d’una observació profesional, veig en situació desesperada. O les que, tot i acabar d’obrir, ja sé que no tiraran endavant. I uns dies després, hi entro. Remeno el que sigui: joguines, llibres, sabates, llaminadures, bijuteria… Acabo comprant alguna cosa que no em desgavelli el pressupost. Per animar, no per res més. És com una mena de deute moral.
La noia de la merceria va començar amb molta il·lusió. A més dels fils i les agulles, dels botons, les cintes i les puntes va muntar un taller de costura i un altre de labors de llana. M’hi vaig apuntar a tots dos, però érem poca gent i no va tenir més remei que plegar. Quin greu.
A veure què hi hauran posat, ara. Hi vindré dilluns, em farà gràcia ser la primera clienta. Sigui el que sigui que hi venguin, ja trobaré on posar-ho. O potser m’ho hauré de menjar.
Em pensó que això meu és com fer de voluntària per mantenir el comerç de barri. Hi ha d’haver de tot.


S’ha de ser burro per obrir una botiga de filatèlia ara, en un temps en què ningú no escriu cartes. I que t’ho hagi de dir jo, fill meu. Si la teníem al despatx de tota la vida i ningú no se la mirava, la col·lecció. Eren coses del teu avi, que sempre va ser un home estrany. Com t’ho diría, bona persona, però molt “cap endins”, que deia la meva sogra. I tu, perdona que t’ho digui, però sembla com si haguessis anat enrere una generació. Tan modern que era el teu pare, un avançat a l’època. I la teva dona, fixa-t’hi, en la teva dona. Eixerida, xerraire, sociable. No sé pas què et va veure, però hauries d’aprofitar i aprendre’n, de com va ella pel món.
No, no em diguis res. Ja sé que cadascú té la naturalesa que té, però si vull aconsellar-te és perquè no l’erris una altra vegada, és pel teu bé. T’ho hauria de dir d’una altra manera, fill, però ja em coneixes, el que tinc al cor em surt per la boca.
Segells, mare de déu senyor, si ja no saben ni el que són, la gent d’ara.
Com ruïnes, dius? Com els tresors soterrats? Però què t’empatolles! Com bocins d’un temps que no tornarà? Tira home, tira… Ni sé com t’han donat crèdit per obrir una botiga així. Vaja, sí que ho sé, perquè al darrera hi sóc jo, la beneita de ta mare que sempre rondina, però acaba dient amén.
Sí home sí, i és clar que pots agafar la col·lecció de casa. Si no ho fessis l’acabaría portant als Encants. Però no n’hi ha prou, fill. No n’hi ha prou. Que no penses en pagar cada mes el lloguer, en l’assegurança, en els impostos? No en tens ni idea del món en que vius.
Si haguéssis posat una botiga de telèfons, posem per cas, t’hauria anat millor.


Bon dia.
Bon dia, que puc demanar-li una cosa? De tota la vida que m’ha fet il·lusió començar una col·lecció de segells… i com que ara tinc temps, sap?

viernes, 20 de marzo de 2015

No, jo sóc l'altra (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Yannick Faure)  

Una de les més estranyes sensacions que puc imaginar és la de saber que ets bessó d’una altra persona. I més que la de saber-ho és conviure amb una rèplica idèntica en tot a tu mateix.
Quan era petit, a l’escola, a la meva classe hi havia unes germanes bessones. Eren calcades l’una a l’altra. Eren idèntiques en tot, excepte que una d’elles, la Sílvia, tenia una minúscula piga a una galta. A mi em fascinava mirar-les i veure si podia trobar diferències. M’hi passava hores i hores. Les bessones tenien molt bon caràcter i es prestaven a que les examinés amb deteniment. Deixaven que observés amb ulls d’entomòleg les mans, les ungles, els dits, els genolls, el coll. A vegades, a classe, assegut a la cadira del darrera, els aixecava la cabellera per veure si el clatell era diferent. Només adoptant la mirada d’odontòleg vaig tenir èxit. Vaig descobrir que les dents no eren ben bé iguals. L’Helena tenia un queixal menys que la Sílvia. Per a mi tenien un atractiu torbador.
―Us enamorareu del mateix noi?
Elles em miraven i amb la boca tancada deixaven escapar un somriure distret.
Com poden ser tan idèntiques, em preguntava. Era com si fossin la mateixa persona però amb dos cossos, dos caps, quatre cames i quatre mans. Però el mateix ésser.
―No, jo sóc l’altra ―era la frase preferida d’elles. La deien sovint, perquè tothom les confonia. Era una temeritat tenir un secret amb una d’elles, perquè el més probable era que es produís una confusió i s’acabés per esguerrar-ho tot al parlar amb l’altra.
Un dia vaig veure que la Sílvia, la de la piga discreta, li deia a l’Helena:
―No, jo sóc l’altra.
Aleshores la Sílvia va riure mostrant la dentadura al complet. L’Helena se la mirava  una mica estorada. Vaig pensar que la Sílvia semblava tenir més sentit de l’humor que l’Helena.
Segur que elles havien de saber en tot moment qui era cadascuna, però aquest sentit de l’humor de la Sílvia em va semblar explosiu i embriagador.
Un altre dia vaig descobrir que eren capaces d’enganyar els professors. L’Helena es pintava una discreta piga i suplantava la Sílvia a l’examen al qual no s’havia presentat el dia abans perquè suposadament estava malalta.
Anys més tard vaig saber que havien tingut un accident terrible en cotxe. Van sortir de la carretera, van donar dues o tres voltes de campana i el cotxe es va incendiar. M’havien dit que una d’elles s’havia mort mentre que l’altra s’havia salvat. Però no van saber aclarir-me quina d’elles. La casualitat va fer que un temps més tard la trobés. La vaig mirar de dalt a baix i li vaig preguntar:
―Ets la Sílvia?
―No, jo sóc l’altra ―em va respondre.
Malgrat que li vaig veure la piga clarament vaig adonar-me que mentia.

jueves, 12 de marzo de 2015

La habitación de la plancha (VA)


Vicente Aparicio (Foto: Camino Laguillo) 

Un puto sábado que tengo libre y al final nos hemos levantado más pronto que nunca. Para empezar bien el día, he tenido que llevar a las niñas con el mamón de su padre. Despiértalas, prepara el desayuno, consigue que no tarden tres horas en comérselo, arréglate tú mientras tanto, hazlas que se vistan, discute con ellas por cualquier gilipollez de esas que te has jurado que no volverán a ponerte de los nervios, sal de casa corriendo porque, para variar, ya vas tarde y cáscate tres cuartos de hora de carretera hasta llegar al pueblo de mierda al que el señorito se ha ido a vivir. Divorcio. ¡Ja! Si tuviera tiempo, iría a un abogado a hacer los papeles. Pero desengáñate, guapa, en tu vida no hay tiempo, ni ganas, para las cosas importantes. Trabajo, niñas, trabajo, niñas, trabajo, niñas, niñas, trabajo… Uf. Al fin llegas, aparcas delante de la casita de la pradera, que mira que es fea, y te abre la puerta la furcia esa. En chándal y con tacones. ¿No querías caldo? La casa se traga a las niñas, que están tan cortadas que ni se despiden. Y de su padre, ni rastro. Me dan ganas de gritarle cuatro frescas, subnormal, cobarde, cabronazo, pero no tiene mucho sentido dar alaridos delante de una fachada y ya hemos hecho mucho el ridículo últimamente. Motor en marcha. La primera misión del día, cumplida. Ahora viene lo peor.

Es decir, lo de mi suegra. Pobre mujer, mecagüen la hostia, por qué me meteré yo en estos berenjenales. Por lo menos ahora ya no tengo prisa. Si tardo una hora como si dos. La carretera, dentro de lo que cabe, me relaja, y si voy sola, me gusta pisarle un poquito. La chatarra esta tampoco da para más. La verdad es que me cae bien mi suegra: a diferencia del empanao de su hijo, tiene mal genio, como yo, y eso más me ha servido de desahogo unas cuantas veces. Es muy jodido pelearse con un trozo de corcho. ¿Y ese fitipaldi de ahí quién se ha creído que es, Fernando Alonso? La madre del susodicho ya pasa de los ochenta y hasta hace unos meses estaba más sana que yo, pero desde que se cayó en el súper, dio un bajón de narices y ya no parece la misma. Lo típico, ¿no?

Cuando he llegado, debían de ser las doce. Mejor me ahorro las explicaciones sobre cómo tenía el piso y cómo olía allí dentro. Se le cae a una el alma a los pies. No es que me haya venido de sorpresa, que por algo una hace lo que hace aunque le joda, pero tiene cojones que hasta me han entrado ganas de llorar, que no hay derecho. No ha parecido extrañarle. Nos hemos subido en el coche y venga, otra panzada de kilómetros. Menudo sábado, parezco un puto taxista, con todos los respetos para el gremio, que mi padre fue taxista más de treinta años, que conste. Ha sido raro que estuviera sentada ahí, en mi sofá, viendo un concurso en la tele tan tranquila mientras yo preparaba la comida, con el pelo mojado después de la ducha, que buena falta le hacía, y la bata de mi hija la mayor. Solas ella y yo, cágate, lorito. He hecho macarrones y pollo rebozado, por cierto, que no está una para filigranas, pero me han sabido a gloria. Tendré que hacer algunos cambios en la habitación de la plancha. No habla mucho, mi suegra. Después de comer se ha puesto a ver la telenovela. Mañana, antes de ir a recoger a las niñas, me acercaré otra vez al piso a ver si limpio un poco a fondo, ventilo aquello y cargo en el coche unas cuantas cosas que la mujer va a necesitar. Hoy no, hoy voy a descansar, que estoy un poco blanda, joder. Y es que tengo que acostumbrarme y dejarme de hostias, lo sé, pero no veas cómo echo de menos a las niñas. Soy la más gilipollas en varios cientos de kilómetros a la redonda, pero qué coño le voy a hacer yo, a estas alturas.

jueves, 26 de febrero de 2015

Las de perder (MG)


Maria Guilera (Foto: Roberto Roseano) 

Fa dos mesos que visc al carrer Sepúlveda. Vaig haver de marxar gairebé a cuita corrents quan la Cati m’ho va posar tan difícil. O te’n vas per les bones o anem a las malas, va dir-me.

Arribo després de la feina, el més tard possible, i sento la parella del pis de dalt. Les parets d’aquest pis impersonal estan buides i tinc els mobles justos. Tot ressona.
Ja hi tornen, cada nit igual. Comencen a discutir a la cuina, mentre jo agafo la cervesa de la nevera i m’obro una llauna d’olives. No s’adonen que em tenen tan a prop.
–Eso no es lo que yo he dicho –diu ell amb un to contingut-. ¿Por qué siempre haces un juicio de intenciones?
Me la imagino a ella, repassant-lo de dalt a baix mentre li contesta amb condescendència, fent-se la tonta.
–¿Qué? ¿Juicio de intenciones? ¿Por qué no hablas como la gente normal?
Vol ridiculitzar-lo. La cosa tindria sentit si hi hagués un observador davant del qual posar en evidència l’esnobisme, la buidor de la frase estereotipada, la incorrecció del vocabulari. Però estan sols.
Mentre controlo l’escuma que puja fins a l’extrem del meu got, el sento esbufegar. Obren i tanquen els armaris de la cuina i endrecen, suposo, el que han comprat al supermercat. Ho fan sense cura, a cops.
Ella torna a la càrrega.
–¿Qué entiendes por juicio de intenciones? No, en serio, no me mires así. No sé qué quieres decirme con eso.
Hi ha un silenci carregat de ràbia que travessa les bigues del meu sostre i arriba fins l’aire que respiro. És probable que ell, cap del Departament de Vendes de l’empresa Infomobil S.A., a cinquanta metres de la nostra finca -ho sé perquè el veig sovint quan surt a fer la cigarreta i es queda davant la porta de l’entrada, amb la jaqueta ben cordada, la corbata amb un nus perfecte-, és probable que ell, penso, hagi escoltat l’expressió en alguna reunió tensa, potser en boca de l’espavilat de màrqueting “Eso implica un juicio de intenciones, señor mío. No ponga en mi boca palabras que yo no he pronunciado” i es quedés impressionat per la contundència de la frase.

Ara ell se’n va cap al davant del pis, on hi ha el menjador, probablement amb els plats del sopar a les mans. Jo faig, des de sota, el mateix camí i obro lleugerament la porta del balcó per seguir escoltant. Em fa llàstima, aquest home. Em veig a mi mateix fa anys al costat de la mare dels meus fills, la doctora en medecina, la investigadora reconeguda, admirada i envejada, que va acabar per no dirigir-me la paraula més de l’estrictament imprescindible. Em recordo als sopars amb els seus col·legues, tots parlant amb un idioma postís, només per a iniciats, i jo, la parella inevitable, explicant acudits grollers perquè sabia que la molestaven; només per això, per venjar-me d’aquella insuportable superioritat.

–¿Dónde has guardado la bolsa de la pasta? –diu ella. No l’ha seguit, parla des de la cuina amb la veu una mica massa alta-. No están en la despensa.
–Por favor, ¿dónde quieres que estén? -ell sí que respon cridant i amb un to que anticipa la baralla. –Es pasta fresca. ¿No sabes que la pasta fresca se guarda en la nevera?
Ah, pobre desgraciat. Ja ho sap, ja s’adona que la seva és una venjança ridícula, que només la pot agafar per aquí, per aquests detalls domèstics que ella ni considera. La intel·lectual veïna creu, i jo des del pis de sota ho sé segur, que les coses de casa no están fetes per a ella, que se n’hauria de cuidar algú altre.
El segueixo. Ell torna a la cuina, obre la nevera i l’imagino agafant el paquet de pasta i posant-li davant la cara d’ella, tan a prop que li fa donar un pas enrere. Sento una exclamació ofegada, no és un crit, és d’un ensurt, i un moment després les passes de la dona que es dirigeixen al dormitori. Els talons es claven al parquet. Mai no es treu les sabates i suposo, sé del cert, que si ell li diu que es posi sabatilles ella ni contesta, pensa que a casa seva fa el que vol, que mai no es calçarà res tan antiestètic i que si algú es molesta, que es foti.
Cadascú va cap a una banda. Ell torna al menjador, ella al dormitori. Jo d’un costat a l’altre tot desitjant que el pobre cap del Departament de Vendes resisteixi, que s’assegui al sofà i engegui el televisor. Que pugi el volum, que no la senti plorar. Que deixi refredar els dos plats del sopar damunt la taula i s’obri una bossa de patates fregides. Que es begui la cervesa de l’ampolla, llenci les molles a terra i es quedi embadalit davant un concurs de preguntes i respostes, o d’una carrera de cotxes o d’un partit de bàsquet.
Que s’aguanti, que no es faci enrere, que no entri al dormitori ni li retiri els cabells de la cara, ni li eixugui les llàgrimes. Que no li demani perdó un altre cop, que no l’abraci.

jueves, 19 de febrero de 2015

L'abric (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Vincent Bourilhon)

Obro l’armari. L’hivern ha arribat com sempre, a mitja tarda i sense avisar. Busco l’abric més gruixut que tinc. La bombeta il·lumina deficientment. Té pocs ampers i cada cop que obro l’armari, la porta dóna un cop al llum i el fa gronxar. Al racó més fosc penja un vell anorac de quan pujava muntanyes. No recordo la darrera vegada que el vaig fer servir. Me’l poso. Pel fred no hi ha res com uns mitjons de llana i una bona jaqueta. Sona el telèfon. Dubto. El deixo sonar quatre cops i despenjo.
 ―Vols anar demà al cinema?
Sé que no és una pregunta. Tampoc un imperatiu. És pitjor.
―Quina?
Sé que no és una bona resposta, però em dóna temps.
Em poso una mà a la butxaca de l’anorac. La impaciència fa que parli a peu dret, mirant cap a la porta. El tou dels dits nota unes monedes fredes i un paper doblat en molts plecs.
―Ja saps que amb el cinema japonès no coincidim.
Trec la mà i la obro. Hi ha un paperet vermell plegat, tan gran com una moneda. Per què he dit “coincidir”, penso. En què podria jo coincidir amb algú?
―Ho pensaré. Després et truco. Ara he de sortir.
No reconec el paper vermell. Està desgastat. El desplego. És un petit full de notes quadrat, dels que algunes persones tenen a la vora del telèfon. Hi ha un escrit. Com un llamp es dibuixa el record. Deu fer uns cinc anys. Va ser cap d’any. Havia anat a esquiar amb una colla dels quals només coneixia una parella. Ell era professor, com jo, i no va voler que passés el primer cap d’any sol després de la meva separació. No li vaig arribar a dir que mai m’havia sentit tan sol com aquells dies. No sé quantes parelles i jo. El pitjor va ser la nit de cap d’any i tota la comèdia que hi penja. El cava m’agrada i el raïm el tolero prou bé. Sóc senzill. Però quan faltava una hora per a les dotze campanades una dona ens va repartir uns fulls de colors i ens va dir que escrivíssim tres desitjos, que pleguéssim el paper i que ens els poséssim dins de la sabata. Es compliran, ens va prometre.
―Viure sense desitjar ―diu la primera línia.
Sé que no s’ha acomplert. Sé que la vida ni m’ho ha concedit ni mai m’ho concedirà. Ara, també sé que no valdria la pena viure una vida així.
―Anar un cop per setmana al gimnàs i no sentir-me imbècil ―diu la segona.
És un desig o dos, em pregunto. Déu ser per això que el destí tampoc m’ho ha concedit.
Recordo. No me’l vaig posar a la sabata. Vaig tenir por. No vaig voler trobar-me en la situació de lamentar-me perquè s’haguessin complert els meus desitjos.
Estripo el paper abans de llegir el tercer. Tanco la porta. Surto al carrer.