jueves, 20 de noviembre de 2014

Aplauso (VA)




Vicente Aparicio

Tras escribir una línea, arrugas la nariz. Mierda de línea.
Cuando estás a punto de borrarla, suena un aplauso. Coño, un aplauso, te dices. Y la línea se salva, como el estribillo ignorado que alguien rescató para la música de un anuncio.
Un aplauso. Otro aplauso. Más aplausos.
El país entero tararea tu línea, chaval.
Aplausos que escriben solos, aplausos como procesadores de texto, aliados de tus dedos.
Te dices: "Qué bien escribe el Word".
Y tu rostro es todo gratitud, todo felicidad, todo modestia.
Todo páginas y páginas que sonríen entre tus orejas. El escritor que estuvo a punto de destruir su estribillo. El país entero moviendo los pies, joder, la música que casi fue definitivo silencio.
Un aplauso, un frenazo, décimas de segundo.
Una literatura.

jueves, 13 de noviembre de 2014

El collaret de perles (MG)


Maria Guilera (Foto: Katerina Lomonosov)

Busco el collaret que vaig comprar a la botiga de Perlas Majorica i no el trobo. Estic segura d’haver-lo guardat a la capsa de sabates que la meva néta em va regalar pel sant, tota folrada amb fotografies seves i que em va fer tanta il·lusió. És molt traçuda, l’Emma, no com sa mare, que de petita semblava tenir peus en lloc de mans. O com jo mateixa, que no vaig ser mai capaç d’acabar aquells draps amb diferents punts de costura que ens feien fer les monges: vainica, vainica doble, festón, punto de incrustación, de cruz, de cadeneta, pespunte. Els sé en castellà perquè la hermana Devoción era de Sòria.
Doncs això, que per les manualitats a casa hem estat sempre un desastre. El meu home, otro que tal. Si li demanava que em pugés la cremallera sempre se li encallava i el sentia rondinar-me al clatell, casumcony de vestits, per què no els posen botons. Jo li deia deixa, deixa, i ell llavors tibava fort amunt i podien passar dues coses, les dues dolentes: o em pessigava l’esquena i jo feia un xiscle segons ell exagerat, o trencava la cremallera amb aquells dits tan maldestres que tenia, el pobre.
Si no està a la capsa de l’Emma no sé on el puc haver guardat, el collaret. Ara sí que no puc culpar l’Evangelina, que des que netejo jo soleta, a casa no hi entra ningú. No sé si va ser bona idea això de dir-li que no vingués més. Ara cada dos per tres tinc un mal d’esquena de passar l’aspiradora, que el que m’estalvio de la noia m’ho he de gastar amb l’osteòpata, que em sembla que m’enreda. Té molta labia, això sí. Sempre em diu el mateix, uiiiii…. senyora Mercè, això ho té com una pedra, co-mu-na pe-dra! Relaxi, relaxi, quines contractures!
M’agafa per tot arreu, catacroc per aquí i mastegot per allà. I m’encoloma uns pots de píndoles que quan no són de magnesi són d’alguna cosa xina que m’ha de curar els ossos i els músculs i potser sí que me’ls curaria si me’n recordés de prendre-les, però no hi tinc fe, i com que no hi tinc fe, me’n descuido.
Llavors, quan la meva filla obre el calaix dels medicaments, es posa com una fera. Però mama, què és això, mira que t’ho he dit de vegades que no t’automediquis, que qualsevol dia m’avisaran de l’hospital, que no ho veus que són drogues això, que no ho sents per la ràdio. Està histèrica, la meva filla. Des que el Roberto se’n va anar amb una violinista, que no se li pot dir res, s’enfila per les parets amb qualsevol tonteria. Ella sí que necessitaria un transilium, però no en vol, i mira que jo li explico que són oli en un llum, però no posa els peus a la farmàcia i això la perjudica molt. Jo crec que està influenciada per una monja que surt a la televisió i que diu que tots ens volen enverinar. Deu ser d’alguna secta, la monja.
No res, que no el trobo, el collaret. La meva néta diu que quan em passi això de perdre coses, de no saber on són, he de reconstruir el que he fet. És llesta, l’Emma. Quan vaig arribar de Mallorca el vaig treure de la maleta i de seguida vaig pensar que el guardaria a la capsa, la tinc damunt la calaixera. Me’l vaig emprovar davant el mirall del lavabo. Amb la llum directa ja es veia que no eren bones, les perles. És clar que em van costar tan poc. Sempre faig igual, gasto per als altres i per mi em raca. Sóc burra, vaig pensar. Llavors van trucar a la porta i eren els de l’associació de veïns que volien saber si baixaria a ajudar-los amb els guarniments del carrer per la festa major. Hi havia l’Arturo, que de jove m’havia anat molt al darrere, però jo llavors només tenia ulls pel meu marit, que encara no ho era, però jo m’havia posat entre cella i cella que ell o ningú. L’Arturo m’havia dit, precisament al ball del carrer Verdi de la Festa Major de l’any 61, que m’esperaria sempre. Pobret, no crec que estigués tota la vida esperant, però el cert és que no es va casar, no. Això són coses d’abans, tan lluny no he d’anar.
Aquell dia que els vaig obrir la porta, d’això només fa un mes, l’Arturo va dir-me, estàs preciosa amb aquestes perles, Mercè. Em va fer tanta vergonya, vés quina cosa, que me’l vaig treure allà mateix, el collaret. I sí, me’l vaig guardar a la butxaca del davantal, com si ho estigués veient. Allà deu ser, darrera la porta del safareig, que sempre el penjo allà.
Ja l’he trobat. Me’l poso altra vegada i trobo que les perles m’afavoreixen, encara que siguin de pacotilla. Baixaré al principal, al pis de l’Arturo, que és el president de l’associació. Ja no me’n recordava que esperaven que els digués alguna cosa de la festa major. Sí que els ajudaré aquest any. Encara que no sigui manyosa, de retallar ampolles de plàstic me’n sortiré. És curiós tot el que es pot fer amb les ampolles. Aquest estiu el nostre carrer serà una illa i les tires de plàstic, pintades de blau i de verd, l’escuma de les onades.

viernes, 7 de noviembre de 2014

Núvols (VH)


Vicenç del Hoyo
  

―Mira, un xai ―diu el pare estirat a l’herba. Uns núvols blancs corren a càmera lenta pel cel, expandint-se i contraient-se.
―No, és un ordinador que li està penjant el cable! ―diu el nen que també està estirat  sobre l’herba però té les mans col·locades davant dels ulls fent de llargavistes.
―Ara ja no veig el xai! ―es queixa el pare―. Ha desaparegut.
―Clar, el xai sortia a la pantalla de l’ordinador però el cable s’ha desendollat i la imatge ha desaparegut ―explica el nen carregant-se de paciència.
―Mira, mira! Veus aquestes boletes rodones i blanques? Són un collaret ―assenyala el pare. ―Si fóssim gegants passaríem el cap pel mig i ens el posaríem.
El nen enfoca el seu llargavistes cap als núvols on assenyala el pare.
―Si fóssim gegants sentiríem pudor ―afirma convençut el nen.
―Pudor? A què? ―pregunta ingènuament el pare.
―A merda. Allò no és cap collaret. Són els cagallons del xai que ha desaparegut a l’ordinador.
El pare deixa de mirar els núvols i es mira el nen. Ell segueix concentrant la mirada a l’interior de les seves mans transformades en tubs que enfoquen al cel.
―Veig un ratpenat que està a punt de menjar-se un mosquit ―afirma el nen―. Un mosquit molt, molt petit. Cada cop més petit.
―Potser es quedarà amb gana, aquest ratpenat ―reflexiona el pare―. Pobret!
L’herba fresca i verda es mou al voltant d’ells. La tarda avança al ritme lent de les primeres tardes de tardor. Un vent fluix mou les plantes i els núvols. Estirats al ras noten menys la frescor que si s’estessin de peu.
―Ara veig un mosquit gegant a punt de fer una picada ―crida el nen.
El pare mira bucòlicament el cel. Sent una nostàlgia anticipada per un temps que voldria que mai passés. De sobte, nota una fiblada dolorosa a la galta. Mira al nen amb la mà a la cara. Se n'adona que els prismàtics del nen fa estona que l’enfoquen.

jueves, 30 de octubre de 2014

Homenaje muy particular (Milan Kundera) (LE)


Lola Encinas (Foto: Raphael Guarino)

Hace muchos años, a través de una persona muy importante para mí, conocí LA IDENTIDAD de Milán Kundera y de su obra. Fue UN ENCUENTRO impactante ya que en aquella época vivía sumida en LA IGNORANCIA y me limitaba a mantener esporádicos MONÓLOGOS o a releer y saborear EL LIBRO DE LOS AMORES RIDÍCULOS. LA LENTITUD con la que transcurría mi existencia hacía que LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER me inundara. Pensaba que lo que me acontecía formaba parte de una BROMA. Hasta que un día, harta ya de delegar responsabilidad al destino, llegué a la conclusión de que sufría un castigo por mi sumisión y por no aceptar que LOS TESTAMENTOS TRAICIONADOS no existen, que en realidad todos formamos parte de EL ARTE DE LA NOVELA y la lucha que mantenemos a lo largo de la vida para desmasificarnos y alcanzar LA INMORTALIDAD es una batalla perdida: LA VIDA ESTÁ EN OTRA PARTE.
El tiempo pasa, también las personas amadas. Los sentimientos cambian o se desvanecen en LA FIESTA DE LA INSIGNIFICANCIA y llega el día de LA DESPEDIDA. Sin saber cómo te encuentras en las manos EL LIBRO DE LA RISA Y EL OLVIDO. Inicias su lectura sin acritud ni añoranza, mientras haces oídos sordos a la caída de EL TELÓN del olvido en la mayoría de dogmas y recuerdos que presiden nuestra vida.

(....La mayoría de la gente se engaña mediante una doble creencia errónea: cree en “eterno recuerdo”(de la gente, de las cosas, de los actos, de las naciones) y en la “posibilidad de reparación” (de los actos, de los errores, de los pecados, de las injusticias). Ambas creencias son falsas. La realidad es precisamente lo contrario: todo será olvidado y nada será reparado. El papel de la reparación (de la venganza y del perdón) lo lleva a cabo el olvido. Nadie reparará las injusticias que se cometieron, pero todas las injusticias serán olvidadas.) Milan Kundera, "La broma"

jueves, 23 de octubre de 2014

Entreson (MG)


Maria Guilera (Imagen: José Manuel Navia)

Aviat anirem a collir castanyes tot i que, com els darrers anys, el fred es fa pregar. Dormo encara amb la finestra oberta i al matí el cobrellit apareix a terra. Em desperto sovint i provo de tornar a agafar el son mantenint-me immòbil, acomboiada per la llum dels fars que s’escola pel balcó, però no ho aconsegueixo. Amb compte, apropo la mà al teu coixí i busco la teva, càlida i amagada a sota. Inconscient, obres els dits i els enllaces amb els meus amb un gest idèntic al de cada nit. Llavors arriba suau la son, com un tel que ens cobreix alhora i m’adormo, ara sí, però amb la por que el caminar lent del veí de dalt que arrossega les sabatilles o el plor d’un nen des del celobert em desvetlli de nou i comprovi, amb un bri de tristesa, que no hi ets, que la mà acollidora pertany al temps en que dormíem junts, ens tombàvem alhora, encaixava el meu cos, esquena, natges, cames, en el teu, i sentia un alè tranquil que em travessava els cabells fins que la llum del dia em despertava.