jueves, 11 de agosto de 2016

El padrí (MG)

Un nou fragment del nostre llibre "Sis maneres de menjar una magdalena".
MARIA GUILERA (Foto: Ilan Ben Yehuda)


Cada dissabte vaig a l’hospital psiquiàtric a visitar el meu padrí.  L’han tornat a ingressar i el veig cada vegada pitjor. Els primers dies encara em rebia vestit amb els pantalons i la camisa, anava ben afaitat i duia unes sabatilles d’esport amb els cordons lligats, però a les darreres visites m’ha fet  pena veure-li el pijama amb taques d’orina i els cabells fets un embolic, com si s’acabés de llevar. Ell, tan polit, que no suportava que el vent el despentinés i duia sempre una pinta a la butxaca.
Avui, abans d’agafar l’autobús per anar a veure’l, he entrat a la pastisseria. Mentre recordo les mones de Pasqua que em feia quan era petita, li compro una safata amb dolços de nata i xocolata. La dependenta és una dona gran que m’ho embolica a l’antiga, amb un cordill que envolta el paquet i que remata amb una nansa ben lligada.
Per arribar al psiquiàtric cal travessar els jardins del parc. Ho faig  sense pressa tot i que el vent és fred i el cel s’està ennuvolant. No hi ha cap rètol que indiqui la mena d’instal·lació que acull l’edifici. Està molt deteriorat, qualsevol pot entrar-hi sense que li demanin on va o a qui vol visitar. En arribar, he travessat la sala del primer pis fixant-me si el veia en algun racó o entremig del desgavell de pacients que caminaven, uns amb passes petites i d’altres apressats, com si haguessin oblidat alguna cosa i correguessin  a buscar-la. Ningú no parla amb algú altre. Els interns semblen odiar-se, ja me n’ he adonat altres vegades. No es veu cap grup, ni tan sols una parella que intercanviï frases com les dels acudits de bojos. M’he apropat al menjador pensant que potser el trobaria allà. La sala no té portes i des de fora es poden veure les taules i les cadires buides. Escrita a la paret amb lletres desiguals, hi llegeixo una ordre: “Queremos la medicación a la hora. Firmado, Los Locos”. 
Ell no hi és. M’he quedat dempeus mirant un taulell on de vegades hi ha un infermer i se m’ha apropat un home alt i prim amb una bufanda de color confós que li penjava fins a la cintura. Girava el cap com si tingués un tic i mirava a banda i banda.
–Psst, eh. El teu deixonses és a l’habitació, no vol sortir. Vine.
Parlava baix i es tapava la boca. Suposo que deu haver-me vist altres vegades i se’n recorda de mi. L’he seguit per un passadís llarg amb les parets despintades. A l’esquerra hi ha les portes de les habitacions i, a la dreta, les finestres que deixen entrar la llum d’un pati cobert. Un tro sec ens espanta a tots dos i, de seguida, comença l’espetec de les gotes d’aigua a la claraboia. L’home s’atura davant d'una porta tancada i em fa un senyal amb la mà com dient-me, entra-hi, és aquí. Pico amb el puny un parell de vegades i ningú no contesta. Amb precaució, empenyo la porta i  veig el padrí assegut als peus del llit amb les mans subjectant-se el cap, tan cot que gairebé li toca els genolls. Els cabells li cauen damunt la cara i m’adono que són blancs. Mai no els hi havia vist sense tenyir.
–Padrí.
Li  costa alçar el cap. Em mira un moment, però no em parla a mi sinó a l’home prim que encara és al passadís.
–Fot el camp, ves-te’n!
Faig un parell de passes i li mostro el paquet de la pastisseria.
–Aquest senyor m’ha dit on eres. Ha estat molt amable.
Ni m’ha fet cas.
–Que fotis el camp, t’he dit!
Ha alçat el puny amb cara de ràbia i l’altre se n’ha anat arrossegant els peus (-CONTINÚA-).

"Sis maneres de menjar una magdalena". Disponible en:
BARCELONA Llibreria La Impossible (c/ Provença 232) La Caníbal (c/ Nàpols 314) Rocaguinarda (c/ Xiprer, 13) L'HOSPITALET Perutxo Llibres (rambla Just Oliveras, 66) SANT BOI Llibreria Les Hores (Torrefigueres, 8) VILADECANS Els Nou Rals (Sant Joan, 19)

jueves, 4 de agosto de 2016

Postals (VH)

Un nou fragment del nostre llibre "Sis maneres de menjar una magdalena"

VICENÇ DEL HOYO



―De què parlem avui? ―preguntà l’impacient Màrius, que ja ha obert la llibreta― Va vinga, posem-nos a treballar que porto tota la tarda esperant aquesta estona.
―Que avorrida és la vida dels prejubilats! ―exclamo― Als matins al banc de la plaça tirant engrunes als coloms, al migdia anar a mirar com avancen les obres del Mercat del Ninot i a la tarda atabalar la noia de la biblioteca municipal.
En Màrius riu. Ens mira a tots. El seu bon humor és l’enganxament que ens uneix a tots.
―No, no és veritat. He estat tot el matí al gimnàs, he fet divuit piscines i mitja hora de sauna― em pica l’ullet i agafa el bolígraf― Així és com em preparo per aquestes sessions. Va, comencem. Que no vull que se m’escapi res.
―Heu llegit les dues-centes pàgines de Proust? ―preguntà l’Eudald.
―Quines eren? ―demana la Rosa mirant el volum cinquè, el de la “Recherche”.
―De la cent a la tres-cents. ―diu en Màrius.
Jo me’l vaig acabar fa dues setmanes ―explica la Sandra―. No podia parar.
―Me’l podràs deixar, Sandra? ―pregunta en Toni―. Jo no el tinc i no me’l vull comprar. Me’l miraré per sobre per poder seguir les vostres discussions. Porta un cendrer, Eudald, vaig a fumar a la terrassa.
Començar les nostres impossibles sessions! És com escampar tot un estoig de llapis de colors sobre la taula. Cadascun tan peculiar i diferent. Cap color s’assembla a cap altre. Tots únics, imprescindibles. Cada llapis apunta en una direcció. Però després entre tots fem un dibuix on cada color té el seu paper.
―Us proposo llegir un breu text d’un autor que estic llegint. I després escrivim alguna cosa ―els dic.
―És com anar a classe ―riu la Rosa― I tenir un profe enrotllat.

“Només en els llibres es troba  la perfecció, només en els llibres aquesta no  es pot espatllar. L'art, d’alguna manera, és la vida aturada en un punt mort, rescatada del temps.”
                                   JAMES SALTER, Quemar los días
Llegir el text és com tirar una pedra en un estany, es produeixen onades concèntriques cada cop més allunyades. El punt de partida és idèntic per a tothom però du a cadascú a indrets diferents, a connexions amb experiències personals que ens diferencien i alhora ens enriqueixen.
Juguem a escriure frases que cadascú voldria guardar dins d’un llibre i que es conservessin per sempre més, com si fossin frases escrites amb la pròpia sang a les parets del cementiri. Ens traslladem a la mateixa matinada del nostre afusellament en què el temps ens va fulminar. (-CONTINÚA-).

"Sis maneres de menjar una magdalena". Disponible en:
BARCELONA Llibreria La Impossible (c/ Provença 232) La Caníbal (c/ Nàpols 314) Rocaguinarda (c/ Xiprer, 13) L'HOSPITALET Perutxo Llibres (rambla Just Oliveras, 66) SANT BOI Llibreria Les Hores (Torrefigueres, 8) VILADECANS Els Nou Rals (Sant Joan, 19)

jueves, 21 de julio de 2016

Verema tardana (NL)

Un nou fragment del nostre llibre "Sis maneres de menjar una magdalena".

NATÀLIA LINARES (Foto: Alex Timmermans)


Quan vam  acabar la reunió, aquell dia a casa, vaig treure una mica de pa amb tomàquet, embotit i un vi del Penedès. De vegades se’ns fa l’hora de sopar. I recordo que mentre paràvem taula entre tots i manteníem converses desordenades, en Pere va obrir l’ampolla de vi i es va omplir una copa.
–Us he de dir una cosa -va dir. Tots el altres seguíem parlant i en Pere va tornar a insistir apujant el to de veu–. Us he de dir una cosa important per a mi.
Tots van callar en sec. Jo, encara per la cuina, recordo que vaig cridar, espera que ja arribo, què passa?
–Estic amb una nova parella. 
En Pere havia estat vint anys casat amb la Dolo i fruit de la relació tenia tres fills: el gran de dinou anys, la mitjana de disset i el petit de vuit. Del petit, en Pere mai havia tingut la certesa que fos seu, i d’aquest sempre feia conya. Els últims anys de matrimoni ens explicaven  com n’era d’oberta la seva relació que fins i tot les vacances les feien separats, deien.  Sempre li fèiem la broma, al Pere. “Sembleu més cosins que un matrimoni”, fins a quedar-los el malnom de “els cosins”. En Pere sempre reia quan li preguntàvem per la seva cosina. I la mateixa Dolo, també s’ho prenia a conya. Estaven per sobre de convencionalismes. Feia ja quatre anys que van decidir fer el pas de divorciar-se. I en Pere va tornar a quedar en solteria com quan tenia dinou anys.
En Pere, aquella nit a casa meva, ens va dir que s’havia  enamorat d’un esperit savi i generós. Seguia explicant que mai no havia conegut una persona així.
El vam felicitar per haver trobat l’amor després de quatre anys de solteria.          
–Pere, moltes felicitats per haver trobat la teva mitja taronja... tu que sempre has estat tan escèptic davant del fet  que una parella pogués estar enamorada de veritat -li va dir la Júlia amb la copa alçada i convidant així tot el grup a celebrar-ho. En Pere reia. Ens explicava que durant anys havia buscat i no sabia el què, i que en uns minuts va tenir clar que volia compartir la resta de la seva vida amb aquesta nova parella.
–Com es diu? -va continuar preguntant la Júlia entre somriures i mig emocionada que un company hagués trobat l’amor–. Sembles ben bé un adolescent enamorat de la seva primera conquesta.  El va abraçar, commoguda i lliurada a l'afecte que sentia per ell.
–Bé, es què per a mi és la primera vegada, suposo, que m’he enamorat de veritat. No sé si realment jo he conquistat o m’han conquistat a mi.  Es gratava  el cap i feia un altre glop de la copa.
–Visca l’amor -deia la Júlia.
–Es diu Niek.
–Com? -va fer en Ramon mentre els altres paràvem l’orella i la Txell encenia una cigarreta.
–Niek Drakensberg, va aclarir en Pere.
–Que és un nom o cognom danés? -preguntava la Txell.  Tots  esperàvem la resposta.
–És holandès. El nom, el cognom i ell.
En Pere va seguir explicant la seva nova situació, després  que tots el felicitéssim  dissimulant  la sorpresa i la incredulitat, tot intentant entendre el que passava.
En Niek estava instal·lat a Vic. Era dels Països Baixos,  i donava classes de traducció i interpretació al postgrau a què en Pere s’havia apuntat feia sis mesos per tal de reforçar l’alemany.
–Va ser un enamorament sobtat -deia. Tant fa home que dona. M’he enamorat d’un esperit, del millor esperit. No ous ha passat mai? Ens miràvem i rèiem per la felicitat que desprenia al explicar-ho... (-CONTINÚA-)

"Sis maneres de menjar una magdalena". Disponible a:
BARCELONA Llibreria La Impossible (c/ Provença 232) La Caníbal (c/ Nàpols 314) Rocaguinarda (c/ Xiprer, 13) L'HOSPITALET Perutxo Llibres (rambla Just Oliveras, 66) SANT BOI Llibreria Les Hores (Torrefigueres, 8) VILADECANS Els Nou Rals (Sant Joan, 19)

jueves, 14 de julio de 2016

Whisqui sour (VA)

Nuevo fragmento de nuestro libro "Sis maneres de menjar una magdalena".

VICENTE APARICIO (Foto: Brent Lynch) 


(...) 
Yo también me largo. Conozco una coctelería que anda por una de estas calles. Tengo cierta confianza con el barman, un maño socarrón que prepara un whisky sour de Champions League.
-¿Un mal día, amigo? -me saluda.
Algo debe de pasarle a mi cara.
-Nada grave -contesto-. Vengo de desactivar una bomba.
-Pues sí que eres valiente.
Lleva un chaleco granate, camisa blanca y pajarita. No le ha hecho falta preguntarme qué quiero tomar. Ya le estoy dando el primer sorbo. Hacía tiempo que no me asignaban una misión en Zaragoza. Está de vicio, este whisky sour.
Le enseño unas fotos en la blackberry.
-¿Ves a esos dos de ahí? –El maño me mira con cara de aburrimiento-. Se atraen. Una fuerza irresistible. Yo los he salvado dos veces.
-¿Salvado de qué?
-Del desastre. El mundo está comprimido aquí dentro, amigo, y yo soy su artificiero.
-Te felicito. ¿Quieres otro?
Le digo que sí.
Salud.
Ya me despido. Si alguien quiere saber más de esta historia, tendrá que imaginársela, porque los informes, por el momento, solo llegan hasta aquí. A mí, bien mirado, que estos dos no se encuentren me parece una lástima a estas alturas de la película, tanto si van a salir volando por los aires como si no. Pero los jefes son los jefes y mi trabajo no consiste en escribir informes, ni en analizar estadísticas, ni en dar directrices. Yo solo desactivo bombas… y me voy.
Me sube fuego por el esófago.
-Oye, amigo–le digo al camarero-, ¿tú sabes quién es Marcel Proust?

"Sis maneres de menjar una magdalena". Disponible a:
BARCELONA Llibreria La Impossible (c/ Provença 232) La Caníbal (c/ Nàpols 314) Rocaguinarda (c/ Xiprer, 13) L'HOSPITALET Perutxo Llibres (rambla Just Oliveras, 66) SANT BOI Llibreria Les Hores (Torrefigueres, 8) VILADECANS Els Nou Rals (Sant Joan, 19)

jueves, 7 de julio de 2016

Dream (LE)

Nuevo fragmento de nuestro libro "Sis maneres de menjar una magdalena".

LOLA ENCINAS (Foto: Ferdinando Scianna)


Aquella mañana, al levantarse, notó que iba a ser un día diferente, una invisible brisa la sacudió de arriba abajo. Eran las siete menos diez, se acercó a la ventana y comprobó que estaba diluviando.
Se dirigió al cuarto de baño y como siempre, se miró distraídamente en el espejo. La impactó la desconocida imagen que éste le devolvió. Se palpó el rostro con incredulidad. Por un segundo creyó estar en un sueño. Pero no era así, cuando uno está soñando, las órdenes que envía y recibe el cerebro no se ejecutan al instante, tienen vida propia y no son atendidas hasta que finaliza su acción al despertar. En cambio ahora sabía que estaba despierta ya que podía decidir y ser dueña de sus actos, desnudarse, abrir un grifo, o desplazarse por cualquier estancia de la casa.  
No cabía la menor duda de que esa persona desconocida era ella. Aunque el color del pelo y su cuerpo hubieran cambiado. Era más alta y esbelta y había rejuvenecido veinte años. 
Inexplicablemente asumió con naturalidad la nueva situación. Por fin, parecía que su vida estaba a punto de iniciar un nuevo ciclo. Se le estaba dando una nueva oportunidad  para forjar el futuro que tantas veces había deseado. 
Se alegró de su manía de no desprenderse de la ropa en desuso, rebuscó entre las bolsas, cajas y maletas que guardaba en el armario. Al final, encontró el vestido negro, el que había estrenado en su veinte aniversario. Aquel día mientras cenaban, Mario le regaló la sortija de compromiso, le propuso matrimonio y le prometió amor eterno. 
Eva entonces no sabía que amor eterno es un concepto filosófico imposible de medir y muy difícil de cumplir. Entre ellos, la eternidad prometida duró siete años, al cabo de los cuales él renovó su promesa amorosa con Celia, una escultural cubana de dieciocho años que había conocido en una de sus múltiples “cenas de trabajo”. En fin, eso pertenecía al pasado. 
Acabó de arreglarse y se miró de nuevo al espejo, necesitaba volver a comprobar que la imagen reflejada seguía siendo la misma que la de la mañana. Y sí lo era, el  viejo vestido le quedaba como un guante y potenciaba su espléndida nueva figura. 
Se puso el perfume que aún no había estrenado. Recordó que fueron varias cosas las que influyeron en su compra, el original y bello diseño del frasco, el nombre y el eslogan con el que lo  promocionaban,  “DREAM… el  mágico aroma para mujeres que aman el riesgo”.
Se puso unas gotas en la muñeca y aspiró el aroma, realmente no se parecía a ninguna esencia conocida, era envolvente, delicioso, con un toque dulce y a la vez seco, una amalgama de fragancias difícil de disgregar. Olía a todo lo bueno que merece ser olido, además su nombre era toda una premonición aunque entonces ella no lo supiera.
Cogió el paraguas y se puso el impermeable rojo, volvió a mirarse, esta vez en el espejo del recibidor y salió de casa.
La puerta al cerrarse sonó como el pistoletazo de salida de una carrera... (-CONTINÚA-)

"Sis maneres de menjar una magdalena". Disponible en:
BARCELONA Llibreria La Impossible (c/ Provença 232) La Caníbal (c/ Nàpols 314) Rocaguinarda (c/ Xiprer, 13) L'HOSPITALET Perutxo Llibres (rambla Just Oliveras, 66) SANT BOI Llibreria Les Hores (Torrefigueres, 8) VILADECANS Els Nou Rals (Sant Joan, 19)