jueves, 26 de febrero de 2015

Las de perder (MG)


Maria Guilera (Foto: Roberto Roseano) 

Fa dos mesos que visc al carrer Sepúlveda. Vaig haver de marxar gairebé a cuita corrents quan la Cati m’ho va posar tan difícil. O te’n vas per les bones o anem a las malas, va dir-me.

Arribo després de la feina, el més tard possible, i sento la parella del pis de dalt. Les parets d’aquest pis impersonal estan buides i tinc els mobles justos. Tot ressona.
Ja hi tornen, cada nit igual. Comencen a discutir a la cuina, mentre jo agafo la cervesa de la nevera i m’obro una llauna d’olives. No s’adonen que em tenen tan a prop.
–Eso no es lo que yo he dicho –diu ell amb un to contingut-. ¿Por qué siempre haces un juicio de intenciones?
Me la imagino a ella, repassant-lo de dalt a baix mentre li contesta amb condescendència, fent-se la tonta.
–¿Qué? ¿Juicio de intenciones? ¿Por qué no hablas como la gente normal?
Vol ridiculitzar-lo. La cosa tindria sentit si hi hagués un observador davant del qual posar en evidència l’esnobisme, la buidor de la frase estereotipada, la incorrecció del vocabulari. Però estan sols.
Mentre controlo l’escuma que puja fins a l’extrem del meu got, el sento esbufegar. Obren i tanquen els armaris de la cuina i endrecen, suposo, el que han comprat al supermercat. Ho fan sense cura, a cops.
Ella torna a la càrrega.
–¿Qué entiendes por juicio de intenciones? No, en serio, no me mires así. No sé qué quieres decirme con eso.
Hi ha un silenci carregat de ràbia que travessa les bigues del meu sostre i arriba fins l’aire que respiro. És probable que ell, cap del Departament de Vendes de l’empresa Infomobil S.A., a cinquanta metres de la nostra finca -ho sé perquè el veig sovint quan surt a fer la cigarreta i es queda davant la porta de l’entrada, amb la jaqueta ben cordada, la corbata amb un nus perfecte-, és probable que ell, penso, hagi escoltat l’expressió en alguna reunió tensa, potser en boca de l’espavilat de màrqueting “Eso implica un juicio de intenciones, señor mío. No ponga en mi boca palabras que yo no he pronunciado” i es quedés impressionat per la contundència de la frase.

Ara ell se’n va cap al davant del pis, on hi ha el menjador, probablement amb els plats del sopar a les mans. Jo faig, des de sota, el mateix camí i obro lleugerament la porta del balcó per seguir escoltant. Em fa llàstima, aquest home. Em veig a mi mateix fa anys al costat de la mare dels meus fills, la doctora en medecina, la investigadora reconeguda, admirada i envejada, que va acabar per no dirigir-me la paraula més de l’estrictament imprescindible. Em recordo als sopars amb els seus col·legues, tots parlant amb un idioma postís, només per a iniciats, i jo, la parella inevitable, explicant acudits grollers perquè sabia que la molestaven; només per això, per venjar-me d’aquella insuportable superioritat.

–¿Dónde has guardado la bolsa de la pasta? –diu ella. No l’ha seguit, parla des de la cuina amb la veu una mica massa alta-. No están en la despensa.
–Por favor, ¿dónde quieres que estén? -ell sí que respon cridant i amb un to que anticipa la baralla. –Es pasta fresca. ¿No sabes que la pasta fresca se guarda en la nevera?
Ah, pobre desgraciat. Ja ho sap, ja s’adona que la seva és una venjança ridícula, que només la pot agafar per aquí, per aquests detalls domèstics que ella ni considera. La intel·lectual veïna creu, i jo des del pis de sota ho sé segur, que les coses de casa no están fetes per a ella, que se n’hauria de cuidar algú altre.
El segueixo. Ell torna a la cuina, obre la nevera i l’imagino agafant el paquet de pasta i posant-li davant la cara d’ella, tan a prop que li fa donar un pas enrere. Sento una exclamació ofegada, no és un crit, és d’un ensurt, i un moment després les passes de la dona que es dirigeixen al dormitori. Els talons es claven al parquet. Mai no es treu les sabates i suposo, sé del cert, que si ell li diu que es posi sabatilles ella ni contesta, pensa que a casa seva fa el que vol, que mai no es calçarà res tan antiestètic i que si algú es molesta, que es foti.
Cadascú va cap a una banda. Ell torna al menjador, ella al dormitori. Jo d’un costat a l’altre tot desitjant que el pobre cap del Departament de Vendes resisteixi, que s’assegui al sofà i engegui el televisor. Que pugi el volum, que no la senti plorar. Que deixi refredar els dos plats del sopar damunt la taula i s’obri una bossa de patates fregides. Que es begui la cervesa de l’ampolla, llenci les molles a terra i es quedi embadalit davant un concurs de preguntes i respostes, o d’una carrera de cotxes o d’un partit de bàsquet.
Que s’aguanti, que no es faci enrere, que no entri al dormitori ni li retiri els cabells de la cara, ni li eixugui les llàgrimes. Que no li demani perdó un altre cop, que no l’abraci.

jueves, 19 de febrero de 2015

L'abric (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Vincent Bourilhon)

Obro l’armari. L’hivern ha arribat com sempre, a mitja tarda i sense avisar. Busco l’abric més gruixut que tinc. La bombeta il·lumina deficientment. Té pocs ampers i cada cop que obro l’armari, la porta dóna un cop al llum i el fa gronxar. Al racó més fosc penja un vell anorac de quan pujava muntanyes. No recordo la darrera vegada que el vaig fer servir. Me’l poso. Pel fred no hi ha res com uns mitjons de llana i una bona jaqueta. Sona el telèfon. Dubto. El deixo sonar quatre cops i despenjo.
 ―Vols anar demà al cinema?
Sé que no és una pregunta. Tampoc un imperatiu. És pitjor.
―Quina?
Sé que no és una bona resposta, però em dóna temps.
Em poso una mà a la butxaca de l’anorac. La impaciència fa que parli a peu dret, mirant cap a la porta. El tou dels dits nota unes monedes fredes i un paper doblat en molts plecs.
―Ja saps que amb el cinema japonès no coincidim.
Trec la mà i la obro. Hi ha un paperet vermell plegat, tan gran com una moneda. Per què he dit “coincidir”, penso. En què podria jo coincidir amb algú?
―Ho pensaré. Després et truco. Ara he de sortir.
No reconec el paper vermell. Està desgastat. El desplego. És un petit full de notes quadrat, dels que algunes persones tenen a la vora del telèfon. Hi ha un escrit. Com un llamp es dibuixa el record. Deu fer uns cinc anys. Va ser cap d’any. Havia anat a esquiar amb una colla dels quals només coneixia una parella. Ell era professor, com jo, i no va voler que passés el primer cap d’any sol després de la meva separació. No li vaig arribar a dir que mai m’havia sentit tan sol com aquells dies. No sé quantes parelles i jo. El pitjor va ser la nit de cap d’any i tota la comèdia que hi penja. El cava m’agrada i el raïm el tolero prou bé. Sóc senzill. Però quan faltava una hora per a les dotze campanades una dona ens va repartir uns fulls de colors i ens va dir que escrivíssim tres desitjos, que pleguéssim el paper i que ens els poséssim dins de la sabata. Es compliran, ens va prometre.
―Viure sense desitjar ―diu la primera línia.
Sé que no s’ha acomplert. Sé que la vida ni m’ho ha concedit ni mai m’ho concedirà. Ara, també sé que no valdria la pena viure una vida així.
―Anar un cop per setmana al gimnàs i no sentir-me imbècil ―diu la segona.
És un desig o dos, em pregunto. Déu ser per això que el destí tampoc m’ho ha concedit.
Recordo. No me’l vaig posar a la sabata. Vaig tenir por. No vaig voler trobar-me en la situació de lamentar-me perquè s’haguessin complert els meus desitjos.
Estripo el paper abans de llegir el tercer. Tanco la porta. Surto al carrer.

viernes, 13 de febrero de 2015

The dentist (VA)


 Vicente Aparicio 

Llegué pronto y la ayudante del doctor me hizo pasar a la sala de espera. Me puse a hojear el Lecturas, que siempre me recuerda a mi madre.
-Hi, Andrés -me saludó el doctor mientras preparaba el instrumental-. How are you?
-Fine, thanks, and you?
En la mesa, junto al monitor donde a veces puedo ver las radiografías de mi dentadura, pude identificar la última novela de Javier Marías vuelta del revés. No me acordaba del título.
-Let's see those teeth. Open your mouth, please.
Oí un chorrito de agua a mi derecha.
Una vez fui a una clínica dental moderna, muy luminosa, en la que una colección de mujeres jóvenes me sonreían con aparatos metálicos en las manos. Me sentí gravemente maltratado, y eso que también iba por la mutua. El grado de inclinación de mi sillón me hacía sentir  desprotegido.
-How's it going. Have you been careful about your teeth?
-I guess I've tried.
-Mmmm... Ok.
Confío en este hombre cuando me limpia la boca. Trabaja en mis encías como un artesano de otra época, como un hombre cuya profesión y su vida son prácticamente lo mismo. 
-Well, that's all. See you soon.
Me enjuagué la boca como siempre, sin mirar. 
-See you... in a few months, doc.
Una vez fui a una academia de inglés. Estaba llena de banderas del Imperio Británico y sonrisas con cara de profesor nativo. No me trataron bien. Me dejaron abandonado a mi suerte frente a un ordenador que hacía preguntas incomprensibles. Una experiencia de incomunicación profunda, deprimente.
-¿Cuánto es? -le pregunté a la mujer de la entrada.
How much, oí decir como un eco a mi anglófono interior.
-150 -dijo ella-. 85 euros de la limpieza y 65 de la clase de inglés.
Le alargué la VISA. La máquina estableció conexión con mi dinero en algún lugar del planeta. Silence, oí dentro de mí. Credit card. What's your name. Caries.
-Disculpe -le dije con un hilo de voz-, me preguntaba si sería posible incrementar la frecuencia de mis clases. Cada seis meses me parece que no... no garantiza resultados.
-Por supuesto. Lo único es que, you know, con cada sesión de inglés tiene que hacerse una limpieza. Son las reglas del doctor.
Me concertó una cita para dos meses más tarde. Mamá, qué duda cabe, no lo hubiera comprendido, ella siempre nos llevó a la escuela pública.
Cuando la ayudante del doctor me devolvía la tarjeta, el título de la novela me vino a la cabeza. Así empieza lo malo, de Javier Marías. No fui capaz de encontrarle un significado, un nexo secreto con la situación. Hubiera valido la pena. A veces pasa, ¿no?

jueves, 5 de febrero de 2015

Cangrejos (MG)



Maria Guilera (Foto: Christer Strömholm) 
La pesca del cranc de riu va estar prohibida molt de temps, no sé si encara ho està. Fa anys, quan anava a agafar-ne amb els meus cosins, era tota una aventura.
Jo era l’encarregada de vigilar per si venia el guarda. Enfilada dalt un turó i fent visera amb la mà recorria amb la vista cada tram per si descobria aquell home que mai no havia vist, però que duia, segons explicaven, una gorra de plat i una escopeta a l’esquena. Quan em cansava de fer de guaita, mirava els núvols que corrien com mai més els he vist fer-ho. O em treia alguna punxa del peu.
Pero mira que és boba, cómo hace para que se le metan por las zapatillas.
Els cosins, amb els pantalons arremangats dintre l’aigua, xisclaven cada cop que aconseguien un bon grapat de crancs. Jo baixava de tant en tant a comprovar com s’omplia la galleda i es movien les potes d’aquell munt fosc.
El curiós és que, després, gairebé cap de nosaltres no en menjava. Les meves ties els feien a la cassola amb un suc picant i saborós. Aquest sí que m’agradava i em feia un fart de sucar-hi pa.
Este año parece que no son muy gordos.
Pero qué dice, abuela.
Lo que oyes. Los que cogía tu abuelo en gloria esté, eran como puños.

El dia que van atropellar l’Evelio tornàvem del riu amb les galledes plenes. Ell en duia una a cada mà i corria pel mig de la carretera. Nosaltres anàvem pel marge i el vèiem fer el ximple, travessant d’un costat a l’altre i alçant els braços com si fos una balança. La furgoneta va sortir de l’únic revolt que hi havia, just a l’entrada del poble, i tot va anar molt de pressa. Era la dels Hermanos Zacarías que tornaven de vendre formatges a la fira.
Encara puc veure els crancs per terra, com una catifa vermella al voltant del cos de l’Evelio, que es va quedar allà quiet, ajagut amb un somriure burleta, el que feia sempre que n’havia fet alguna de grossa.
No sé què més va passar, no me’n recordo. Potser el meu cap de nena de vuit anys no ho va voler guardar. En canvi, puc sentir la veu de la abuela al cementiri, el dia de l’enterrament.
Ver morir a un hijo, pobre mujer, con lo que le costó tenerle. Que decían todos que si era estéril.
Qué iba a ser ni qué iba a ser, li va dir la meva tia mentre s’eixugava les llàgimes amb les puntes del mocador que duia al cap. Si después del pobrecito vinieron los demás, uno tras otro.
Ay, pero como al difuntito no quiso a ninguno, va contestar la abuela.

L’estiu següent vam tornar al riu i a mi, com sempre, em van fer pujar al turó a vigilar. Els cangrejos gordos tampoc van arribar, tot i que baixava molta aigua i deien que era bon senyal. Ni el guarda, aquell estiu, tampoc no va aparèixer.

sábado, 31 de enero de 2015

Temps de joventut (NL)


Natàlia Linares (Foto: Sergio Smiriglio)

Aquell agost del 94, els insectes cantaven més de l'habitual. Pel poble deien que hi havia una plaga de cigales.
Ens havíem instal·lat en un poble petit rodejat de natura, en un carrer estret i curt i dins d’un pis de proporcions reduïdes. Vivíem en un estat d’immensa felicitat, ens sentíem poderosos, lliures i joiosos. A Ca l’Antonieta compràvem el diari i el pa, a Cal Agustinet el pollastre i altres queviures, a la peixateria de la Roser hi anàvem quan arribava el peix, a Cal Climent de tant en tant, a llogar pel·lícules que vèiem els dissabtes.
En un principi érem els forasters, encara que ens anàvem fent presents a les festes populars i ens integràvem a poco a poc en el bucòlic paradís ple de gent reservada i de forta identitat que a ulls externs els classificava de seguida. En poc temps érem ja uns més de la colla i qualsevol que vingués un diumenge de visita era vist com un forani per nosaltres mateixos.
Havíem organitzat un dia de picnic amb els amics de la universitat. Nosaltres oferíem la descoberta dels espais naturals del poble fent de guies rurals dels millors racons, que mesos enrere havíem descobert bocabadats i en un estat d’enamorament excels. Teníem el cap ple de projectes. Dia a dia ens menjàvem la vida amb totes les nostres ganes. Sense adonar-nos presumíem d’una exultant joventut que exhibíem amb gran dosis de felicitat i sense pudor ens entregàvem l’un a l’altre amb la confiança i la innocència que se senten quan et llences sobre un matalàs de dolces plomes d’oca i t’enfonses tendrement i suaument en un flassada de llana esponjosa.
Vam conduir els amics fins a l’ermita del Roser, ben bé a una hora de camí amb motxilles plenes de menjar i begudes refrescants dins de termos isotèrmics. En Siscu va venir sol, com ja ens tenia acostumats. Aquest cop portava la guitarra. Resguardades sota l’ombra d’uns pinars les cigales que cridaven com mai, van quedar en segon terme davant dels nostres càntics i les estrepitoses rialles. El repertori amb la guitarra era impagable. Va ser aquell estiu xafogós, a l’esplanada de l'ermita del Roser, que en Siscu va cridar: "Sóc lliure, sóc lliure". Havia decidit en aquell mateix moment que la relació de quatre anys amb la seva dona havia acabat. Li faltava l'energia suficient per creure’s que era capaç de trencar una relació que feia temps que havia acabat, duia en ella una gran frustració plena de convencionalismes que l’oprimien l’esperit salvatge, amb un cor que volia recomençar virginal sense malmetre el temps de joventut.












resumen aqui