viernes, 15 de enero de 2016

És quan bec que et sento a prop (MG)


Maria Guilera  (Foto: Eva Besnyö)

El funeral de l’avi és a les cinc de la tarda. Quan enfilo l’entrada del poble, veig els meus germans, que hi són des del dia abans. Duen uns vestits foscos que els fan semblar nens disfressats. Malgrat passar dels quaranta, penso, mai no han acabat de créixer. 
El pare és a la taverna, em diuen. Nosaltres hi anem una estona. 
Pel retrovisor els veig allunyar-se mentre jo penso en la mare i l’àvia, que deuen ser a casa fent el dinar i deixant anar un sospir de tant en tant.
El cotxe a l’ombra, que després no podré ni tocar el volant. Alço els ulls cap a la finestra de les golfes, allà on m’agradava tant pujar a l’hora de la migdiada. Fa anys que no passo un estiu al poble, quina llàstima.
Entro a casa sense que ningú se n’adoni. Escolto veus, totes de dones. Deuen ser les ties i potser també les veïnes. Si em veuen em petonejaran, em pessigaran les galtes, has de menjar més, nena, estàs massa prima. Ningú no em preguntarà pel Manel, però n’han parlat molt, n’estic segura, i tothom deu saber la historia del divorci més o menys distorsionada.
Baixo l’escala del celler i em rep la humitat de la meva infància.
Vigila amb el segon graó, diu el meu avi difunt amb la cantarella de sempre.
Agafo la gerra i l’omplo amb el vi de la bóta. Damunt la lleixa hi ha els gots de duralex, amb el vidre opac i algunes taques. Gots que es netejaven amb una mica de vi que després es llançava a terra. N’agafo un i desfaig el camí, segueixo escales amunt fins a les golfes i allà hi trobo la pila de sacs on jeia tantes vegades. M’arriba la mateixa olor dels xorissos assecant-se i l’aroma de terra vermella des de la pila de les patates. Bec els primers glops de vi aspre i sec sense aturar-m’hi.
Quina diferencia, avi. Si em veiessis… ara vaig a unes reunions on me’l fan girar dins unes copes grosses. I després l’olorem, el glopegem i, t’ho pots creure? L’escopim.
Són quarts de dues. Tinc l’estómac buit, no he menjat res des del matí, quan m’he pres el cafè amb un parell de galetes. Obro el calaix de la taula coixa i falcada amb un paper de diari esgrogueït i doblegat. Allà hi trobo la teva navalla, avi.
Tallo un tros de cansalada de la que hi ha al racó i mossego la crosta salada.
Posa-hi pa, nena, em dius alçant el dit. Creu-me, millor que els torrons.
Omplo el got una altra vegada i me’l bec de cop. M’he tacat la brusa, això no marxarà.
Miro per la finestra. M’agrada aquest camp sec, el cel sense núvols, les quatre cases velles i engrandides sense ordre ni concert perquè hi visquin els fills.
Aquest vi em fa cremor, però hi torno. Aquest got ja és l’últim. Deixo anar la vista per damunt les teules encavalcades i escolto el motor d’un cotxe que un moment després tomba la cantonada i arriba fins a la porta de casa. Un cotxe llarg i negre que ve a furtar aquest paisatge, el de la teva vida.
No trobo el pa, avi, et dic. Però ja no em contestes.

jueves, 17 de diciembre de 2015

Pedrusco 1-Arenillas 0 (VA)


Vicente Aparicio 

La última vez que le ganamos al Deportivo Arenillas, el niño y yo vimos el partido al lado de un hombre con traje y corbata.
Hace ya siete años y el resultado final fue de 1-0 a favor del que para nosotros era y es el mejor equipo del mundo, el Pedrusco Fútbol Club.
Sí, qué pasa.
En la primera parte el árbitro, José Cruceta Ramos, pitó dos penalties. El primero, a favor del Arenillas, no acabó en gol porque el gran Jaume Muro se marcó un paradón marca de la casa. El segundo, en cambio, hizo subir al marcador el 1-0, a favor nuestro, gracias a un chut con paradinha de Borja Verdugo, la indiscutible estrella del Pedrusco de aquella temporada gloriosa.
El caso es que el hombre del traje aplaudió como un poseso las dos veces que el árbitro pitó penalty, una vez a nuestro favor y la otra en contra.
Un poco raro, ¿no?
En cambio después, a la hora de la verdad, ni se inmutó. Ni con la gran intervención de nuestro portero ni con el histórico gol de Verdugo.
Como si la cosa no fuera con él.
Cuando el partido llegó a su fin, después de una segunda parte tirando a soporífera, el hombre del traje aplaudió satisfecho, y nosotros también.
“Buen partido”, dijo, “buen partido, sí, señor”.
Luego estuvo muy atento y muy simpático con mi hijo, que este año va a empezar Económicas, y yo no pude evitar hacerle un par de preguntas.
Entonces lo entendimos todo.
No sé qué habrá sido de él, el único hombre del mundo a quien he visto aplaudir los penaltis a favor del Pedrusco y los penaltis a favor del Arenillas.
A lo mejor lo han corrido a gorrazos por uno de esos campos de dios.

jueves, 10 de diciembre de 2015

Flors (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Christine Ellger)


La llibreria era buida. En Ricard hi havia entrat perquè en passar pel davant havia tingut un rampell. Se li va ocórrer que podria regalar un llibre a la Sandra. Havien quedat aquell tarda per fer un cafè. Feia mesos que ni es veien ni es trucaven. Però ell sabia que tan bon punt la truqués quedarien. Normalment la Sandra tenia tots els caps de setmana ocupats i gairebé mai podia anar a sopar. Acostumaven a quedar a mitja tarda en algun bar. Algun cop s’havien trobat un diumenge al matí per esmorzar.
El Ricard la trucava de tant en tant. La Sandra era una companya de l’època escolar i els dos, quan eren junts, entretinguts per la conversa, no s’adonaven del pas de les hores. Però la Sandra mai trucava i en Ricard sempre deixava passar mesos entre una trucada i una altra. Havia recordat que feia pocs dies havia estat el seu aniversari. Va pensar en regalar-li un llibre. Va anar al taulell de les novetats i no va en va veure cap que li fes el pes. Se’n va adonar que coneixia molt poc els seus gustos. No sabia ni tan sols si li agradava llegir. Va pensar que la Sandra, potser, era consumidora de llibres d’autoajuda. Però es va negar a ell mateix aquesta possibilitat. Ell sempre passava per les prestatgeries d’aquests llibres sense ni mirar-se’ls. No tenien estatut de llibre. I si li regalava un clàssic? Aviat ho va descartar. Va pensar que potser ella pensaria que ell pensava que ella era una mica inculta i que la voldria alliçonar. Res més lluny. Per al Ricard la lectura havia estat la manera com havia conegut les coses més valuoses de la vida i volia compartir amb la Sandra un tros d’aquesta alegria. Va mirar entre les novel·les contemporànies traduïdes de l’anglès, després del francès. Havia descartat la literatura nacional. És tan propera que a vegades és l’última cosa que vols llegir, va pensar. Va continuar mirant entre la literatura centreeuropea. No sabia per quin llibre decidir-se. N’hi havia tants... però no en trobava cap que pogués tenir garanties que li agradaria. Ara, certa literatura escandinava estava de moda, per això en Ricard es va mirar de lluny els gruixuts lloms d’aquests llibres. Mentre llegia títols i noms se li va encendre un llum. Va recordar que temps enrere li havia regalat un llibre d’un vienès, que a ell l’havia commogut molt. Li havia embolicat ell, cosa que sempre el torbava una mica. Si podia preferia regalar els llibres dins dels sobres que sovint donen a les llibreries quan se’ls comunica que és per regalar. En Ricard trobava que ell s’exposava a l’embolicar un llibre singularment. Va recordar com la Sandra havia fet algun comentari falsament admiratiu:  
―Quin paper més llampant!
Per un moment, va veure la cara de la Sandra mirant el llibre, llegint el títol i com el va deixar a sobre la taula.
―Me’l llegiré! ―havia dit.
Però ara, passats tants mesos, aquella escena oblidada li havia vingut al cap com un tret.
En Ricard va sortir de la llibreria. Va alçar el cap. El sol declinava i il·luminava les façanes del davant plenes de balcons amb baranes. A dalt, en un dels àtics, una dona regava les plantes. Espurnes d’aigua queien a la vorera.
Es va adreçar a una floristeria i va triar un ram de flors.

jueves, 26 de noviembre de 2015

Caprichos de la reina III y IV (NL, MG)

Natàlia Linares / Maria Guilera
(Textos inspirados en "Capricho de reina", de Jean Echenoz)


video
A vuit mans
Natàlia Linares


Sobre la taula rodona de color blanc, quatre parells de mans. Cada una és la mà dreta que s’aparta una mica de l’esquerra que té al seu costat. Treballen i premen un bolígraf per dibuixar les ordres de cadascun dels seus creadors. Mans executores de deliris de ments actives i a voltes cansades per la pressió acumulada tota la semana. Mans ordenades per quatre ments que treballen, pensen i connecten neurones per a un fi comú: deixar escrita alguna narració sobre el paper, que pot ser blanc, ocre, ratllat o quadriculat.
El silenci es trenca pel so dels mòbils, pel rellotge que fa els quarts, per l'incansable motor de les motos urbanes, per les veus de la gent del carrer que no pot frenar les ànsies de llibertat festiva d'un divendres a la tarda.




Que hi hagi sort
Maria Guilera

 
Fa olor de tancat i és que no hi ha cap finestra oberta. La sala és un espai de color de gos com fuig. El terra fosc, de grans rajoles puntejades, està dividit en dues parts. L’una, molt més gran que l’altra, té fileres de cadires d’aquelles de braç, molt juntes. L’espai que les separa és tan just que només alguns poden seure còmodament. Els altres, els alts, han d’amagar els peus sota la cadira. Sort que la generació que les ocupa no va créixer tant com la d’ara, i els que ho van fer ja han començat a arronsar-se. Damunt el braç de fusta, que belluga perquè sol estar malfixat, hi rellisquen algunes llibretes. Ningú no es queixa, la majoria s’estima més escoltar que no pas escriure.
L’altra part de la sala és més elevada i està encarada a les cadires . Hi ha una pantalla que tapa la pissarra del seu darrera, una taula i aparells de reproducció de so i d’imatge que els usuaris oficials controlen amb desigual perícia.
Al costat de la paret, davant les finestres hermèticament tancades, s’alcen un parell de penja-robes farcits de jaquetes i abrics. Es manté dret, però amb un equilibri inestable. Com un símbol o una metáfora.
Al sostre, avui, un dels tubs fluorescents fa pampallugues i s’han sentit veus reclamant un millor manteniment. Les mateixes veus, fa una estona, s’han alçat indignades pel so d’un telèfon que amb volum creixent omplia l’espai amb les notes de Rosor, Rosor, llum de la meva vida.
Entra una dona enèrgica que saluda i es disposa a començar la classe, però l’atura una parella d’alumnes enfilats a la tarima que pregunten, micròfon en mà, si se’ls sent bé. Ja están a la venda els dècims de loteria de Nadal. I els de la Grossa.

jueves, 12 de noviembre de 2015

Caprichos de la reina I y II (VA, VH)

Vicenç del Hoyo / Vicente Aparicio 
(Textos inspirados en "Capricho de reina", de Jean Echenoz)


Limones
Vicente Aparicio (Foto: Angela)


La puerta de la entrada es hueca, de melamina. Después viene un pasillo largo con un suelo de parquet encolado de roble al que no le vendría mal un pulido.
A mitad del pasillo, una puerta de color caoba que dejamos a nuestra izquierda, y al fondo, otra puerta igual, la del despacho cerrado a cuya altura giramos para dar unos pocos pasos que nos conducen a una cocina amplia de mobiliario estándard con mármol de silestone. 
Ella se sienta en una silla junto a la mesita que preside un frutero con plátanos y kiwis y yo, atravesando la pieza, llego a la galería y abro la puerta de metal pintada de blanco acrílico que me franquea el paso hasta la terraza.
A mis pies, la ciudad. A la derecha, en la esquina más alejada de mí, rodeado de pequeñas plantas con nombres desconocidos, cerca de la mesa ovalada de listones de madera de teca gastada por el sol, en un grueso tiesto de casi un metro de diámetro, el limonero que plantamos en el 92, con seis frutos amarillos.
Practico un corte experto en uno de los rabitos y sopeso un hermoso limón en la palma de la mano. Dirijo mi potente voz hacia el interior de la cocina. -Nena -le digo-, ¿te traes los gin-tonics?


Vermut
Vicenç del Hoyo 


No entenc perquè l’Albert vol entrar aquí. Està ple de gent cridanera. Molts estan drets. Pocs asseguts. Unes bótes de vi, posades de tal manera, fan de taula pels que drets dipositen els gots i punxen el menjar dels plats. També hi ha unes taules baixes rodejades de tamborets on s’asseuen famílies amb fills. Tots tenen begudes al seu davant i allargats platets de porcellana blanca que contenen menjar dins de líquids vermellosos. Les parets estan decorades amb ampolles de color verd i  transparent. Totes amb etiquetes, amb textos llargs i amb rètols de bibliòfil. Al fons, a mitja alçada hi ha quatre bótes de fusta col·locades horitzontalment. A sota hi ha caixes de plàstic que contenen ampolles que alguns homes amb davantal fan dringar quan les entaforen. De la porta del davant s’escampa una olor a mar i a olivera que omple tot el local.
Jo mai hauria entrat aquí amb tant de xivarri. La culpa no és meva. Han estat unes blanques sabatilles esportives que m’han trepitjat la cua i no he pogut evitar clavar-li una queixalada.