sábado, 20 de diciembre de 2014

Versemblances (NL)


Natàlia Linares 

Aquesta tarda els meus germans i jo estem esverats: marxem uns dies a casa dels avis. L’avi, sobretot, ens té el cor robat amb l’hort, i amb les històries que ens explica de la guerra.
La casa dels avis és molt gran i té un graner, ara buit, on guarden una moto trencada, un tractor vell i les nostres bicicletes. L’avi explica que ell va salvar moltes vides durant la guerra, com un heroi, i que aquí mateix al graner hi va amagar molta gent protegint-los dels enemics. Explica que durant la guerra civil hi havia nois de setze anys lluitant al front i que un dia un noiet li va demanar a l’avi que el substituís en la trinxera, que sortia un moment a fumar; a l'instant es va sentir el xiulet d’una bomba que va esclatar al bell mig del lloc on es trobava el noiet. Només hi va quedar el cigarret encès. 
L’avi explica que aleshores ell va lluitar pels dos, que va duplicar les forces i que es va convertit en invencible. No queia ferit en cap batalla. Sempre li demanem que ens ensenyi les condecoracions que li van donar, però mai aconseguim que les trobi.
L’avi, de jove, de ben segur que havia de ser molt fort i alt, perquè explica que va construir la casa ell sol amb les seves mans. Mentre estem embadalits amb les seves històries l’àvia se’l mira i el reganya dient-li que millor estaria callat, que si les parets parlessin no hauria de explicar tantes historietes.
No acabem d’entendre què vol dir l’àvia, ni perquè sempre està remugant, però tot se’ns passa parant la taula per sopar els fideus a la cassola de l’àvia.

viernes, 12 de diciembre de 2014

Conversa d'amigues (MG)


Maria Guilera (Foto: Alejandra Baci)

Saps quan et diuen, quedem aquesta tarda, i ho fan amb uns ulls que hi estan afegint per favor, per favor no em diguis que no.
Saps quan penses, però si ja he quedat amb el Pere i no no pot ser. Li he de dir al Pau que no puc, no cal que expliqui res, que no puc i prou. I llavors, sense saber com, el que et surt de la boca són unes paraules que no sabies que hi eren, però hi eren. I el que dius és sí, i tant, on quedem.
Saps quan t’abracen i sents un calfred des del cor fins a l’estómac i no pots pensar en res, però just quan et desfàs del cos de l’altre i te’n vas, una veu et diu que has de ser honesta i et preguntes, honesta amb qui, amb l’un, amb l’altre, amb tots dos, amb mi mateixa, amb tots tres. No pot ser dir la veritat si no saps on és la mentida.
Saps quan arribes a casa i no vols ser a casa perque et molesta tothom, la mare que com és que arribes tan tard, si és dijous i passen de les dues i ja saps que l’arròs es cova. I engegaries la família a la merda i ells va, a dinar, que ja hem començat, vine, seu.
Saps quan passa tota la tarda i altra vegada has d’anar al menjador, et costa empassar el sopar i només tens ganes de tornar a la teva habitació i posar-te el disc de Chicago, if you live me now, oh, if you live me now, sentir la pena que et forada molt endins i només t’entén el gos que s’apropa al llit, et llepa els peus i llavors penses tant de bo jo fos un gos amb cervell de gos i llengua de gos i comences a plorar, perque encara no has pogut plorar ni podràs fer-ho a gust per por que entri la teva germana en qualsevol moment.
Saps quan ho veus tot fosc i l’única sortida és fugir, i que dius doncs ni l’un, ni l’altre, ni jo ni ningú. Diré que estic malalta, covardament malalta. I llavors, el Pere l’imagines esperant a la porta del Memory’s com cada dia i el Pau mirant carrer amunt i carrer avall, patint i creient que no arribaràs.
Saps quan t’adorms i somies que ets una nena, que tens deu anys i tot està per començar i no has anat mai a la reunió del sindicat, ni has conegut cap Pere, ni fa un any que hi surts. Ni has pujat a Sant Miquel del Fai, ni t’has torçat el turmell, ni s’ha quedat amb tu l’amic d’un amic que és la primera vegada que va d’excursió amb vosaltres. Ni heu començat a parlar mentre et fa un massatge amb Trombocid, el teu peu damunt la seva cuixa; ni ha existit mai el segon en que es transformava la pressió dels seus dits; ni, en aquell precís moment, ha alçat el cap i us heu mirat.
Saps quan, de sobte, et despertes i és com si s’hagués obert una finestra o s’encengués un llum i ho veus tot clar i l’olor del tub de pomada et commou, tornes a sentir-la igual que el dia de l’excursió. Només un segon, però la sents al coixí i llavors et lleves i saps que trucaràs al Pere i li diràs que no pots anar al Memory’s com cada tarda. No pot ser, li diràs, avui no, però demà sí, ens trobarem i t’explicaré el que passa. Ell et demanarà que li diguis què passa, que li diguis ara, i tu que no, que t’ho diré demà. I estàs segura que quan us trobeu l’endemà l'hi diràs tot i ell s’enfadarà, o pitjor, es posarà molt trist. Però tu erra que erra, que no, que no podeu seguir. I marxaràs de seguida per no sentir llàstima.
Saps quan comences a marcar els números de telèfon per deixar-ho anar tot i fas el cor fort i penses que és una sort que no siguis un gos, amb cervell de gos i llengua de gos. Saps?

viernes, 28 de noviembre de 2014

Fer goig (VH)



Vicenç del Hoyo (Foto: Alberto García Alix)  

No crec haver estat mai una persona presumida ni mai he malgastat el temps comprant-me roba. Més aviat al contrari, anar de botigues és una expressió que em fatiga només escoltar-la. No té res d’excitant entrar en una botiga on les parets estan plenes de penjadors amb pantalons, camises, americanes i  al  mig hi ha taules farcides de piles de samarretes, bermudes i jerseis plegats segons la gama cromàtica. M’atabala tant que sempre que em veig en el tràngol d’haver de comprar alguna peça de roba, quan acabo de pagar-la i creuo la porta de la botiga, surto convençut que la roba que conté la bossa que vaig traginant no m’agradarà i que segur que no em serà còmoda, però que m’és igual. Ja me n’adono que és molt difícil trobar el que vull, en especial quan no estic disposat a buscar. Em fa vergonya abandonar una botiga sense carregar una bossa a les mans. Deu ser aquesta una de les raons per les quals evito d’entrar-hi: no podré deixar de comprar alguna cosa que sé que només faré servir comptades vegades. Em resulta incomprensible entendre per què no hi ha botigues per persones com jo, pels que vivim la roba, les sabates, els abrics des de dins. El millor d’unes sabates no és l’aspecte o l’aparença sinó calçar-les i que passin totalment desapercebudes, que no pensem en elles. I així totes les coses. Aquesta és la raó per la que em fa una ràbia indescriptible que es faci malbé tot allò que utilitzo i que, per exemple, quedi inservible una camisa gastada pel pas de les rentades però que estava totalment ajustada al meu cos, o descobrir un forat a la sola dels mocassins que m’han acompanyat els darrers deu o quinze anys. Són insubstituïbles. Res podrà reemplaçar el seu lloc. És com si ja no hi hagués possibilitat de trobar un parell de sabates amb les que poder establir una amistat tan íntima com els vells mocassins. Algun matí mentre remeno l’armari recordo malenconiós antigues americanes que van ocupar un lloc important a la meva vida però que fa temps van desaparèixer per culpa que el meu cos va decidir eixamplar-se. Res del que ara tinc és comparable al que ja ha desaparegut. Abans que tenia tan poques coses totes eren úniques, ara que els calaixos, armaris i altells estan plens de roba no n’hi ha cap que mereixi ser recordada. A vegades buscant alguna cosa per vestir-me descobreixo jerseis per estrenar, camises sense desplegar o capses que contenen sabates que només van tenir una nit de glòria i mai més he tornat a fer servir. Tenen un aspecte tan lluent que semblen acabades de sortir de la fàbrica si no fos perquè les modes les han fet envellir.

―Té molt bon aspecte i una expressió molt natural.
―Si, la veritat és que la cara li ha quedat amb una expressió molt seva.
―I està vestit com no se’l veia sovint. Molt elegant. Fins i tot les sabates!
―Mira que era destraler, però en canvi tenia els armaris farcits de roba per estrenar. No sé per què ho feia. Pensava que era per estalviar. Tal com va vestit fa goig. Més que en vida.
―Tot i això no et sembla que té una expressió com si li fessin mal els peus? 

jueves, 20 de noviembre de 2014

Aplauso (VA)




Vicente Aparicio

Tras escribir una línea, arrugas la nariz. Mierda de línea.
Cuando estás a punto de borrarla, suena un aplauso. Coño, un aplauso, te dices. Y la línea se salva, como el estribillo ignorado que alguien rescató para la música de un anuncio.
Un aplauso. Otro aplauso. Más aplausos.
El país entero tararea tu línea, chaval.
Aplausos que escriben solos, aplausos como procesadores de texto, aliados de tus dedos.
Te dices: "Qué bien escribe el Word".
Y tu rostro es todo gratitud, todo felicidad, todo modestia.
Todo páginas y páginas que sonríen entre tus orejas. El escritor que estuvo a punto de destruir su estribillo. El país entero moviendo los pies, joder, la música que casi fue definitivo silencio.
Un aplauso, un frenazo, décimas de segundo.
Una literatura.

jueves, 13 de noviembre de 2014

El collaret de perles (MG)


Maria Guilera (Foto: Katerina Lomonosov)

Busco el collaret que vaig comprar a la botiga de Perlas Majorica i no el trobo. Estic segura d’haver-lo guardat a la capsa de sabates que la meva néta em va regalar pel sant, tota folrada amb fotografies seves i que em va fer tanta il·lusió. És molt traçuda, l’Emma, no com sa mare, que de petita semblava tenir peus en lloc de mans. O com jo mateixa, que no vaig ser mai capaç d’acabar aquells draps amb diferents punts de costura que ens feien fer les monges: vainica, vainica doble, festón, punto de incrustación, de cruz, de cadeneta, pespunte. Els sé en castellà perquè la hermana Devoción era de Sòria.
Doncs això, que per les manualitats a casa hem estat sempre un desastre. El meu home, otro que tal. Si li demanava que em pugés la cremallera sempre se li encallava i el sentia rondinar-me al clatell, casumcony de vestits, per què no els posen botons. Jo li deia deixa, deixa, i ell llavors tibava fort amunt i podien passar dues coses, les dues dolentes: o em pessigava l’esquena i jo feia un xiscle segons ell exagerat, o trencava la cremallera amb aquells dits tan maldestres que tenia, el pobre.
Si no està a la capsa de l’Emma no sé on el puc haver guardat, el collaret. Ara sí que no puc culpar l’Evangelina, que des que netejo jo soleta, a casa no hi entra ningú. No sé si va ser bona idea això de dir-li que no vingués més. Ara cada dos per tres tinc un mal d’esquena de passar l’aspiradora, que el que m’estalvio de la noia m’ho he de gastar amb l’osteòpata, que em sembla que m’enreda. Té molta labia, això sí. Sempre em diu el mateix, uiiiii…. senyora Mercè, això ho té com una pedra, co-mu-na pe-dra! Relaxi, relaxi, quines contractures!
M’agafa per tot arreu, catacroc per aquí i mastegot per allà. I m’encoloma uns pots de píndoles que quan no són de magnesi són d’alguna cosa xina que m’ha de curar els ossos i els músculs i potser sí que me’ls curaria si me’n recordés de prendre-les, però no hi tinc fe, i com que no hi tinc fe, me’n descuido.
Llavors, quan la meva filla obre el calaix dels medicaments, es posa com una fera. Però mama, què és això, mira que t’ho he dit de vegades que no t’automediquis, que qualsevol dia m’avisaran de l’hospital, que no ho veus que són drogues això, que no ho sents per la ràdio. Està histèrica, la meva filla. Des que el Roberto se’n va anar amb una violinista, que no se li pot dir res, s’enfila per les parets amb qualsevol tonteria. Ella sí que necessitaria un transilium, però no en vol, i mira que jo li explico que són oli en un llum, però no posa els peus a la farmàcia i això la perjudica molt. Jo crec que està influenciada per una monja que surt a la televisió i que diu que tots ens volen enverinar. Deu ser d’alguna secta, la monja.
No res, que no el trobo, el collaret. La meva néta diu que quan em passi això de perdre coses, de no saber on són, he de reconstruir el que he fet. És llesta, l’Emma. Quan vaig arribar de Mallorca el vaig treure de la maleta i de seguida vaig pensar que el guardaria a la capsa, la tinc damunt la calaixera. Me’l vaig emprovar davant el mirall del lavabo. Amb la llum directa ja es veia que no eren bones, les perles. És clar que em van costar tan poc. Sempre faig igual, gasto per als altres i per mi em raca. Sóc burra, vaig pensar. Llavors van trucar a la porta i eren els de l’associació de veïns que volien saber si baixaria a ajudar-los amb els guarniments del carrer per la festa major. Hi havia l’Arturo, que de jove m’havia anat molt al darrere, però jo llavors només tenia ulls pel meu marit, que encara no ho era, però jo m’havia posat entre cella i cella que ell o ningú. L’Arturo m’havia dit, precisament al ball del carrer Verdi de la Festa Major de l’any 61, que m’esperaria sempre. Pobret, no crec que estigués tota la vida esperant, però el cert és que no es va casar, no. Això són coses d’abans, tan lluny no he d’anar.
Aquell dia que els vaig obrir la porta, d’això només fa un mes, l’Arturo va dir-me, estàs preciosa amb aquestes perles, Mercè. Em va fer tanta vergonya, vés quina cosa, que me’l vaig treure allà mateix, el collaret. I sí, me’l vaig guardar a la butxaca del davantal, com si ho estigués veient. Allà deu ser, darrera la porta del safareig, que sempre el penjo allà.
Ja l’he trobat. Me’l poso altra vegada i trobo que les perles m’afavoreixen, encara que siguin de pacotilla. Baixaré al principal, al pis de l’Arturo, que és el president de l’associació. Ja no me’n recordava que esperaven que els digués alguna cosa de la festa major. Sí que els ajudaré aquest any. Encara que no sigui manyosa, de retallar ampolles de plàstic me’n sortiré. És curiós tot el que es pot fer amb les ampolles. Aquest estiu el nostre carrer serà una illa i les tires de plàstic, pintades de blau i de verd, l’escuma de les onades.