jueves, 1 de diciembre de 2016

Vida replicada (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Leonard Freed)


Els anys comencen un bon dia i quan ja han passat dotze mesos s’acaben per tornar a començar al dia següent. Aquest pensament ocupa la ment d’en Leonard. Però això és així per tothom, es preguntava. No es volia referir a individus d’altres països i cultures, sinó a persones més properes, com amics i coneguts. Per a en Leonard, que tota la vida havia estat única i exclusivament escolar, això no era exactament així. El trenta-u de desembre i l’u de gener eren un parell de dies enmig de les vacances de Nadal. Tant com a escolar, quan era petit, com ara com a professor, les vacances de Nadal estan situades al mig del curs. L’any, per a en Leonard, començava inexorablement el primer dia que els alumnes omplien les aules de l’institut.
En Leonard estava assegut davant d’una escumosa cervesa a pocs metres del port d’Arenys. Una llibreta oberta i un bolígraf al mig separava les pàgines ja escrites de les que encara eren verges. L’aire era fresc, però el Sol escalfava el seu cos. Gaudia del moment. La vida semblava paralitzada al seu voltant. Les barques es bressolaven tímidament. Unes gavines voleiaven emetent el característic crit entretallat. Semblaven fer-ho per tal de donar unes notes de realisme a l’escena. En Leonard adreçava la mirada a l’horitzó esquivant els pal de les embarcacions. Era un regal de dia en mig del curs, encara que fos el dia cap d’any
Tinc la rara sensació d’estar al lloc adequat en aquell moment tan difícil d’atrapar i de preveure. És perfecte! Però ara que soc conscient d’aquest pensament sé que ja no és perfecte. La perfecció hauria de consistir en poder-lo viure sense adonar-me que el visc. És com si l’hagués buscat deliberadament i ara que el tinc... la cervesa ja està esbravada. L’horitzó és una paraula i l’aire fresc i reconfortant són cinc mots. No m’és possible estar, senzillament estar. De seguida l’he de “fotografiar” i narrar el que hi ha al meu voltant. Tot és converteix en escenari, en representació i teatre. Ara s’ha aturat davant meu una parella. Ell la vol retratar i la fa posar a vora de l’aigua. Ell alça la càmera, i com són a tocar, veig el que apareix a la pantalla de vidre de l’aparell. La veig a ella de costat. S’ha volgut posar de perfil, davant d’un iot de luxe, com si estès a punt de pujar-hi. Unes faldilles florides juguen amb el vent. La veig a ella i també la seva rèplica a la pantalla. Penso en mi. Miro a la meva esquena i voldria imaginar que al passeig hi ha algú que retrata tota l’escena, jo inclòs.
Narració de la narració de la narració.
Quan temps fa que la possibilitat de la perfecció va desaparèixer de la meva vida?

jueves, 24 de noviembre de 2016

La sospecha (MS)

Mónica Sabbatiello (Foto: Eugenio Recuenco)


Sonó el  timbre y corrió por  los pasillos. A la vez que patinaba veloz por las cerámicas lustrosas se fabricaba una minifalda con el truco de retorcer la cintura varias vueltas hacia dentro. Abrió un par de botones de la blusa, aflojó la corbata del uniforme y liberó de la hebilla el pesado pelo que rebotó sobre sus hombros.
Marcelo la esperaba en la biblioteca, entre los libros menos consultados. Siempre ahí, en el corredor del fondo. Pero la que estaba hoy era la encargada.
-Sí, ¿qué necesitás?
-Nada, vengo luego, gracias.
Y caminó despacio hasta que ganó nuevamente los pasillos.
Tenía que encontrarlo. En el centro de estudiantes. En la terraza. O en la cafetería.
Era un pecado desperdiciar la hora libre. A correr.
Pero antes tuvo que ir al baño. Orinó tan apurada que no terminó. Se lavó las manos, se agitó un poco el pelo y salió a la carrera.
Vio a los celadores justo a tiempo. Frenó y con extremo esfuerzo mantuvo un paso moderado, hasta que pudo girar a la derecha y acelerar la marcha hasta desembocar en la cafetería. Pero  él no estaba.
La humedad entre las piernas era un reclamo. Necesitaba su mano cálida para calmar tanto ardor. Aunque sabía que sólo provocaba nuevas oleadas que la acompañaban hasta su casa y desvelaban sus noches calientes. Quería su erección en el abrazo. Refregarse. Las hormonas la ahogaban.
Escaleras y nuevos pasillos. Empujó la pesada puerta de la sala de mapas. Algunas veces se encontraban ahí, pero no estaba.
Siguió  el ascenso  hasta la terraza.  Los recuerdos avivaron su esperanza.  La memoria de abrazos sobre los azulejos verdes, bajo el cielo  sucio de Buenos Aires. Sus dedos impúdicos.
Le pareció oír un timbre. No quería volver a clase, enfrentar el examen de matemáticas. Se quitó la blusa blanca del uniforme, el corpiño, la pollera plisada, los botines, las medias. Tirada al sol, se durmió.
Soñó que Marcelo no era ese chico que le gustaba, el de los dedos largos, la boca ávida, el intercambio generoso. Fue como una pesadilla. Algo no encajaba.
La despertó una explosión que parecía subir desde la calle Charcas.  Sabía que eran las tapas de los refrescos rellenadas con pólvora y colocadas en las vías para hacerlas estallar con gran estruendo al paso del tranvía. Sencillos actos de protesta.
El sueño le había dejado una molesta inquietud.
Se vistió y volvió a clase. Ya había terminado el examen de matemáticas. Tendría un problema.
Soportó distraída la clase de inglés y cuando llegó el recreo fue a la sala de la agrupación de estudiantes. Allí estaba él. Lo vio antes que la descubriera. Le llamó la atención su pose encorvada, su actitud clandestina y se ocultó para oírlo.  Hablaba con otros del acto del día siguiente. Lo hacía en voz muy baja.
Se acordó del sueño que tuvo poco antes en la terraza y una oleada de sospecha la recorrió.  Él nunca había querido hablar de política con ella.
Otro petardo explotó al paso del tranvía y no pudo escuchar el final de la conversación. Cuando ellos estaban a punto de salir, ella volvió al trote otra vez por los pasillos. En el baño de mujeres no había nadie. Se sacó la bombacha y la lavó. La refregó una y otra vez con agua, sin jabón, con mucha agua. La estrujó y se la puso.
Al día siguiente hubo varios heridos a causa de un atentado fascista. Una bomba estalló al paso de los estudiantes. Una joven perdió un dedo del pie izquierdo. Era Sandra, su amiga desde el jardín de infantes. Se decidió, lo contaría todo. Tendría que pensar bien a quién.

jueves, 17 de noviembre de 2016

Estiu a Sarrià (MG)

Maria Guilera (Foto: Manuel Archain) 


Vaig conèixer en Martí Fontcoberta quan ens vam canviar de barri. La meva àvia estava tan contenta, deia que ja es feia la idea que no hi viuria gaire temps allà, però que tindria, si més no, el goig de morir on havia nascut.
Em va costar molt d’orientar-m’hi, per Sarrià, feta com estava a la quadrícula de l’Eixample. El Martí Fontcoberta, un veí de l’escala més jove que el meu pare, però força més gran que jo, es va oferir a ensenyar-me els carrers, les placetes i els llocs amb història. Aprofitant les meves vacances sortíem de bon matí, quan el sol de l’estiu encara no ens queia a sobre inclement, i passejàvem. Els primers dies ell duia pensat un itinerari, però després ja anàvem sense rumb. En Fontcoberta va deixar ben aviat d’il·lustrar-me sobre l’arquitectura i els personatges de Sarrià i es va centrar en la confessió detallada de la seva vida, o més ben dit, de la seva dèria, que era l’escriptura.
–Sap Elisa? Fa anys que tinc una novel·la acabada, però no em decideixo a publicar-la. La rellegeixo i m’adono que encara no està a punt.
La corregia sense parar i quan s’adonava d’alguna incongruència, d’algun petit detall que a mi em semblava sempre del tot irrellevant, se li posaven els pèls de punta.
–Però com m’ha pogut passar per alt aquest adjectiu si dues línies més amunt ja hi era! I què me’n diu d’aquesta frase, Elisa? De cap manera casa amb el llenguatge del personatge, quina errada tan evident…
Em va costar, però de mica en mica, asseguts en un banc de la plaça Artós o pujant pel Dessert, els meus arguments van vèncer la seva resistència i el vaig convencer de que hi posés punt i final. Com qui lliura un tresor, un vespre va picar la porta i em va donar el manuscrit.
–Tingui, faci’n el que cregui convenient.
Amb els ulls brillants, va girar cua i se’n va anar corrents escales amunt.
No va ser difícil aconseguir que l’Assumpta el recomanés a l’editorial on treballava ella com a lectora. La meva amiga em devia molts favors i probablement pensava demanar-me’n més.
–No està malament, em va dir. Ara, és un autor novell, tampoc et creguis que serà bufar i fer ampolles. Una cosa és publicar i l’altra vendre.
A la presentació hi van anar tots els veïns de l’escala, que tampoc no eren gaires. Uns clients del bar Tomàs on fèiem el vermut cada dia, tres mestres de l’escola que estava al capdamunt del  nostre carrer i que es veu que els agradaven aquests actes i uns parents dels Fontcoberta que vivien a Horta i feien patxoca perquè eren familia nombrosa.
Els de l’editorial es van lluir i van dur un nebot del poeta Foix per a fer la presentació del llibre. Aquest fet el va emocionar molt, el meu veí.
–Un Foix, se n’adona? Qui m’ho havia de dir, un Foix!
La meva àvia feia que sí amb el cap. Ella havia conegut el Foix “autèntic”, deia, i sabia que aquell noi petit i raret, feia molts anys ja havia sortit als diaris i era algú important.
La tarda de la presentació en Martí Fontcoberta va ser molt feliç. Amb les galtes enceses i les mans suades enganxant-se-li als fulls que havia preparat, va agrair públicament la meva insistència a l’hora de fer-li, segons va dir mentint sense cap vergonya, treure del calaix aquell gairebé oblidat manuscrit de joventut.
Mentre el públic s’atipava de coca i xocolata i bevia copes de cava a tort i a dret, ell no parava  d’escriure sentides dedicatòries a tothom que li havia comprat la novel·la. No van ser pas tots, hi havia qui li deia sense cap escrúpol que ja li demanaria el llibre al veí.
D’altres li donaven uns copets a l’esquena i feien “molt bé, Fontcoberta, molt bé” per marxar després discretament. Els d’Horta, com que eren parents, se´l van fer regalar, però en canvi les Mestres se’n van quedar un per cadascuna.
Vam viure tota la semana amb l’eufòria d’aquella data inoblidable. A la següent ens vam dedicar a recórrer llibreries per comprovar si la novel·la era a l’aparador, i si no hi era, hi entràvem. En Fotcoberta em demanava que preguntés al llibreter si la tenien i m’indicava que, en cas d’una resposta negativa, fes un gest de contrarietat o digués, per exemple, “No la té? Però… com pot ser això, n’està segur?”
El dia que sortia el suplement cultural, compràvem els diaris per tal de veure si algún crític s’havia fet ressó de la publicació, però mai no hi vam trobar res tret de la ressenya de l’editorial, que en Fontcoberta va retallar per guardar-la.
De mica en mica es va esvair l’alegria inicial i el meu veí va caure  en un trist desànim. Jo no sabia com engrescar-lo, els arguments se m’esgotaven i em sentia culpable d’haver fet néixer aquella il·lusió que ara ja no era tal i donava lloc a un pessimisme manifest. Primer amb excuses i després amb un silenci trist, va donar per acabades les nostres sortides.
Un dia, al Trambaix, el vaig descobrir assegut. Llegia el seu propi llibre, estava amb una posició forçada per tal de permetre que els passatgers del davant en poguessin veure la coberta.  Somreia de forma exagerada, com si volgués mostrar que disfrutava d’allò més i li vaig notar un desig palès d’encomanar la lectura a tothom que alcés la vista per mirar-se’l.
Vaig baixar sense que em veiés i, tot passejant fins a la propera parada, imaginava com hauria estat tot si en lloc de parlar amb l’Assumpta de l’editorial m’hagués deixat dur pels carrers de Sarrià escoltant la crítica del Fotcoberta als seus adjectius errats i el llenguatge poc adient dels personatges. La seva seria encara una novel·la destinada a l’èxit. Em vaig comprar un gelat al Dino, l’estiu estava a punt d’acabar-se.

jueves, 10 de noviembre de 2016

The leftovers (VA)

Vicente Aparicio


Tengo una resaca horrible, no sé qué coño hicimos ayer. Lo de siempre, hicimos lo de siempre. Me he levantado tan tarde que mamá estaba ya durmiendo su siesta. La oigo respirar fuerte. De tanto en tanto, uno de esos resoplidos de la apnea.
No lo puedo soportar. Cuando se levante, se quedará en medio del comedor, descalza con el camisón verde, y me mirará con esa cara de tristeza blanda que se le ha puesto. Hija mía, esto no puede seguir así, me dirán sus ojos y sus hombros caídos. La puta compasión.
Mi cabeza va a reventar. El concierto de anoche fue un desastre, no hicieron más que berrear. Y nosotros, a lo nuestro. El problema es mío por ir, por hacerle caso a Jan. Él dice lo que vamos a hacer y los demás decimos sí, vale, y él dice: guay. Y lo hacemos. Un bucle.
Pero al final lo que importa son las pastillas. Solo las pastillas. Se nos va a ir de las manos como sigamos así. Ayer me volvió a pasar. Estaba convencida de que volvía a casa en barco. No tenía ninguna duda, la Meridiana era el Mediterráneo. Igual hasta fue verdad, porque mi estómago aún no se ha enterado de que ya no estamos en alta mar. Qué malo, me parto yo sola.
Mamá ha vuelto a gritar en sueños. Yo estaba en la cocina y casi se me cae la coca cola del susto. Hace unas semanas que ha vuelto a la tele. Ahora sale en La Sexta, hablando de política, por supuesto. Como si no hubiera pasado nada. Mamá la tertuliana y toda esa panda de listillos, qué bajo ha caído el periodismo. Tengo ganas de vomitar. Literales y metafóricas.
Ahora que lo pienso, en toda la semana no la había visto aún. Mientras ella arreglaba el mundo con el bla bla bla, por las tardes he estado viendo una serie. La primera temporada. No es mi estilo, pero Carlota me la pasó. Creo que puede molarte, me dijo, a lo mejor te ayuda. Es buena tía.
Un día cualquiera, en la serie, millones de personas se esfuman por arte de magia. Ahora están, ahora ya no están. Tu mujer, una de tus hijas, el vecino de arriba, la conductora del bus, el alcalde... No hay explicación. Te lo comes con patatas, te jodes. Eso es lo mejor de la serie, todo pasa porque pasa. A papá le hubiera gustado, fijo.
La mayoría intentan seguir adelante con sus vidas. El poli, por ejemplo, el que se supone que es el buenorro. El prota. Pero unos cuantos, muchos, mujeres sobre todo, se empeñan en recordar. En hacer que los demás recuerden. Visten de blanco y dejan de hablar, en plan resistencia pasiva. Fuman. Llevan pancartas y persiguen a la gente con fotos de sus seres queridos.
Está claro que te están hablando del 11-S. Son yanquis. Un trauma colectivo. Yo simpatizo con los de blanco. No quiero olvidar. Aunque tampoco quiero recordar, desde luego, ni de coña. En fin, una mierda como un piano.
Me gustaría saber qué hubiera dicho él. Él siempre encontraba las palabras. Era el puto amo, el hombre más inteligente que he conocido en mi vida, y se da la coincidencia de que era mi padre. Nunca podré entender lo que hizo. Nunca.
Y ahora ella ya está aquí, descalza, plantada en medio del comedor mirándome con el pelo revuelto y esa cara de has visto qué severa soy y a pesar de todo te comprendo, pobrecita, mi niña.
Me duele todo, debo tener una pinta horrible. Pero no menos que ella, la estrella de la tele, una persona que nunca pierde ni perderá los papeles. Ni siquiera después de lo que ocurrió, después de lo que nos hizo. 
La odio. Sé que lo está pasando muy mal, pero no puedo evitar odiarla con todas mis fuerzas. Mamá, ¿qué cojones estás mirando, con esa pinta?
-Ojalá desaparecieras.

viernes, 4 de noviembre de 2016

Perdre el temps (VH)

Vicenç del Hoyo


—Una de les sensacions més temibles que sovint experimento, no és la d’haver perdut miserablement el temps, cosa innegable, és la d’haver viscut sempre enganyat.
—Tu sempre tan pessimista. Estàs com el temps. Sempre que plou et poses melancòlic.
La Marta li agafa la mà lliure i se sorprèn de trobar-la tan fina i llisa, com si el pas del temps hagués llimat les arrugues.
—Tu sempre busques una explicació per a les meves opinions, com si depenguessin d’un estat d’ànim, de les estacions de l’any o de les hores de Sol.
Ell obre plenament la mà malgrat que els dits ja no queden del tot rectes.
—Vull que m’entenguis —continua dient—. Tots ens enganyem sobre multitud de coses i sovint ho sabem, però preferim actuar com si no ens adonéssim. Això que jo sento és diferent. Tinc la sensació d’haver estat un ruc, que el més important passava pel meu costat mentre jo badava mirant a una altra banda.
La Marta mira el degoteig de l’ampolla de plàstic i veu com la gota recorre tot el conducte transparent fins entrar a la cànula que té a l’altra mà, la que ella no agafa.
—No m’estranya que estiguis així. No sents com trona? Mira quins llamps!
La Marta li prem la mà com si sentís esgarrifances.
—Marta, tot això t’ho dic, no perquè senti la necessitat d’expressar alguna cosa —ell li parla mirant-la fixament a la cara mentre ella segueix amb els ull les gotes que corren pel vidre de la finestra—.  T’ho dic com una advertència.
Aquesta sentència final fa que la Marta deixi de mirar el vidre.
—Pare, portes tota la vida fent-me advertiments. No creus que ja sóc una mica gran?
Ara és ell qui es gira cap a la porta de l’habitació. Una infermera entra sostenint una safata a les mans. Plats fumejant malgrat estar coberts.
—El sopar! —anuncia.
La Marta agafa la taula amb rodes i l’aproxima al llit, on la infermera diposita la safata. Manipula hàbilment el comandament del llit perquè el pacient pugui incorporar-se. Quan tornen a estar sols el pare diu:
—No perdis el temps!
—Què vols dir? —pregunta ella.
—Això que et dic. L’advertiment més important, no malgastis el temps. Jo encara seré uns dies aquí. Temps hi haurà perquè et quedis. Vés a casa i sopa amb els teus fills.
Ella li acarona la mà, abaixa el cap i li fa un petó al palmell llis.
—Estàs com el temps. No veus que el millor que puc fer avui es ser aquí?